AR09017SF-ESCOLA TALLER SANT FELIU

Posted on 25 January 2010 by XCL

09 017	ESCOLA TALLER. ST FELIU DE LL. 2009	1.120M2
	School workshop	competition

Omplir un buit

Ja fa temps que ens ho dèiem: som petits i necessitem ser grans. I clar, alguna cosa n’havíem de fer. I ara, finalment, ha arribat el moment de créixer. Tenim un edifici històric que ens agrada i volem conservar, i un jardí modernista que ens alegra els matins, les primaveres i les pluges de tardor, perquè cada estació té els seus encants, els seus misteris. Però hem de créixer, i molt.
El terreny, l’espai que tenim, és el és i, clar, ja diuen que d’on no n’hi ha no en raja. Però això no és un problema, perquè també diuen que els tresors són enterrats. Per aconseguir els metres que necessitem, totalment preciosos, ens posem a gratar per a fer-nos lloc cap avall. Com que no es agrada que ningú estigui sota terra, en comptes de fer un forat el que fem és un motllo, una forma que ocupa tot el terreny deixant tranquils allà on són l’edifici històric i el jardí modernista i reservant una franja tot al voltant que ja veuràs per a què és. Primer ens entretenim fent una peça buidada, com un negatiu d’un objecte que algú tingués la intenció de reproduir. Com que la Terra és un planeta rodonet, el motllo ens surt una mica així, rodonet. Després d’això el que fem és omplir aquest motllo, però en comptes de fer-ho amb una pasta que ho acabi ocupant tot, hi col·loquem unes peces regulars, uns rectangles, que farem servir per als tallers que necessitem. Gràcies a que tot balla una mica no ens sentim apretats, que corri l’aire. L’espai que ens queda sense tallers el deixem tal i com està i en fem patis als que podem sortir i per on ens entra la llum. De fet ens surt un pati amb dos caps i una cintura que comunicarà aquests tallers amb l’edifici històric i amb la resta del que ens cal. Perquè encara necessitem més espai, un menjador, unes cuines… Doncs llavors continuem amb el joc de portar peces i buscar-lis el seu motllo. I ara apareixen, com caigudes del cel, un grup de peces perfectes per al menjador, les cuines… però clar, el motllo ja el tenim ocupat. Ara el que fem és ajuntar aquestes peces en una de grossa que fa el seu propi motllo al sostre que es converteix en un terrat. Aquest terrat té una forma que li ve donada per les peces que el formen, les quals s’han anat girant al seu aire per a escollir la millor relació amb el context urbà que ens ha vingut donat.
D’aquesta manera hem aconseguit créixer primer fent un motllo que no omplint del tot i després deixant una peça suspesa sobre els patis que aporta un terrat. I per unificar-ho tot, la franja que hem reservat al voltant fa alhora de tanca i nou jardí, convertint tot el perímetre en un hort lineal que serà la façana unitària de les diferents peces i un tercer motllo que deixarà que les peces es moguin i relacionin entre elles amb total llibertat. I ens acaba sortint una forma una mica misteriosa que delimita peces regulars, com si haguéssim ajuntat el motllo d’un joc de nens amb les peces d’un altre joc i tothom hagi de buscar una ubicació diferent que en comptes de ser un problema és una aportació. Amb les seves diferències, els seus encants, els seus misteris.

IN08026FB-FUNDACIÓ BOFILL

Posted on 21 October 2008 by XCL

08 026	FUNDACIÓ BOFILL. BARCELONA. 2008	1.075M2
	New headquarters of theBofill Foundation	competition

Fer memòria per a canviar

Les coses no tenen per què ser el que semblen. De fet les coses no són de cap manera. El que sí podríem dir és que tots tenim un principis, propis, sobre els que construïm unes certes opinions i, sobretot, tenim voluntats, i les comuniquem, les defensen.
La fundació Jaume Bofill té la seva seu al carrer de Provença, al número 324 per a ser exactes, en un immoble conegut com Casa Parellada i que va ser edificat el 1909. Però de fet no és una, sinó dos. Entre el 1907 i el 1909 Arnau Calvet Peyronill, arquitecte modernista, va projectar la Casa Armenteras i al seu costat la que és la seu actual de la fundació. Dos edificis diferents però concebuts amb una façana unitària.
La proposta per a la reforma de la seu de la Fundació Jaume Bofill pot entendre’s com un exercici d’epigènesi. Paraula excessivament tècnica que podem traduir com el procés que neix d’una estructura clàssica d’edifici d’habitatges de l’eixample barceloní, amb una escala al bell mig i uns patis de llum d’una eficiència higiènica acceptable però d’una capacitat suggeridora precària. A partir d’aquest estat, s’inicia un procés de desenvolupament intern mitjançant el qual aquesta estructura vertical i interna es diferencia i es fa més complexa per aconseguir un edifici unitari on abans teníem una successió de plantes superposades.
Primer hem d’analitzar on som, qui som, fer memòria. Partim d’uns patis de llum, d’una escala, d’uns ascensors, alguns els podem alterar, altres estan protegits per les seves qualitat intrínseques i no poden ser transformats, potser fan massa memòria. Aquest ordre de patis i plantes va ser acceptat durant molts anys, però no és l’únic possible. El propi edifici portava gravat a la seva memòria els mecanismes que permetran la seva pròpia modificació.
Patis, escales, circulacions, comunicacions. Aquesta és la llavor que prenem de l’edifici original i que tractem traçant cercles que s’expandeixen, estenent-se des dels patis, escales, circulacions, comunicacions originals. Cercles que intersecant-se, variant els seu radis, creixent en arcs adequats van delimitant ampliacions dels patis originals o nous paviments de vidre que volen acostar-se a les transparències dels propis patis. L’edifici, amb l’ajuda de la nostra actuació, és capaç de sintonitzar-se per a adaptar-se eficientment a les seves noves necessitats d’ús, a les noves exigències d’uns usuaris que volen treballar en espais més inspiradors i suggerents.
L’edifici ha de ser capaç d’aprendre i, a partir d’una consciència del que és ara i sense desmemoriar-se tenir la gosadia de canviar de forma fonamental, única manera de mantenir-se viu.

AR08002TR-Poliesportiu Tarragona

Posted on 2 October 2008 by XCL

08 002	POLIESPORTIU SANT JORDI. TARRAGONA. 2008	14.032M2
	Sport center	design development

Repensar el lloc. L’estudi inicial del lloc, en la seva actual configuració, porta a la conclusió de què es tracta d’un solar privilegiat on s’hi ha anat intervenint, sense planificació, per a agregació de diferents peces específiques fins a la colmatació de l’espai disponible. Repensar el lloc és fugir de l’actual configuració, de l’aglomerat construït que colmata l’espai disponible.

Tàbula rasa. Per a fugir de l’actual configuració, ha estat necessari entendre el lloc com el solar que va ser ja fa temps. Un espai lliure, entre les edificacions adjacents, envoltat per tres carrers i interconnectat amb diferents zones de la ciutat. Una plaça, en definitiva.

Recollir el dinamisme inherent. Obrir el lloc a la ciutat i recollir els fluxes naturals de comunicació (Avgda. Principat d’Andorra), de circulació fins el mar (Avgda. President Lluís Companys) i d’activitat vital (Plaça Imperial Tarraco). Tot plegat arropat per la tranquilitat i potencial versatilitat del C/ Marqués de Guat.

Concentrar, per a després alliberar. Donada la gran dimensió del programa a implantar-hi, ens trobem davant una situació equiparable a la d’altres temps en el passat: la necessitat d’afegir volums específics fins a ocupar la totalitat de la superfície del solar. Fins a tamponar el solar. Precisament per evitar errors com els de temps passats, la proposta n’inverteix l’esquema. Allibera una gran plaça i concentra la gran part del programa esportiu sota la plaça. Allibera un espai públic de referència, un nou parc de interrelació per a la ciutat, des del què afloren els cossos de programa més singulars, donant façana, imatge de conjunt, i facilitant l’accés a l’equipament sota la plaça.

Plaça per a tothom. L’espai alliberat s’erigeix com a emblema de la proposta, donant prestació al barri en el què s’instal·la el nou complexe i complementant, a la vegada, l’equipament en sí. D’aquesta manera, la plaça és una gran prestació i un reclam per al nou complexe esportiu Sant Jordi. El nou centre s’instal·la en un lloc amb accés públic, dinàmic i interconnectat, a la vegada que els seus espais s’enriqueixen en possibilitar-se la continuïtat d’usos interior-exterior.

Soterrar com a virtut. Arrecerar, aixoplugar. L’acció de soterrar gran part del programa esportiu, permet dotar les diferents peces del grau d’introspecció i intimitat adequats, alhora que poden estar relacionades amb espais exteriors “privats”. En tots els espais que ho requereixin, s’habilita una perfecta il·luminació i ventil·lació natural a través de patis ajardinats i lluernaris en coberta. El soterrament també possibilita la disposició òptima de les peces, de manera que cada element tingui la dimensió requerida (amplada, longitud, altura) i la interrelació adequada. La distribució sota rasant queda alliberada de restriccions volumètriques i propicia el bon funcionament de les instal·lacions esportives. Al mateix temps, millora notablement el comportament bioclimàtic de l’edfici.

Interconnexió programàtica. Els edificis sobre la plaça (Edifici administratiu i Edifici de programa esportiu addicional) queden perfectament connectats, a cobert i per espais climatitzats, amb els equipaments sota plaça (Piscina coberta 2 i Pavelló poliesportiu triple). D’aquesta manera, TOT el conjunt funciona com un edifici unitari (inclosa la pista doble poliesportiva).

Major inversió inicial, major rentabilitat. El principal objectiu de la proposta, és a dir, que el nou complexe esportiu Sant Jordi sigui un conjunt obert a la ciutat, un lloc d’interrelació urbana i alhora un espai òptim per a la pràctica esportiva, fa que la inversió inicial a realitzar en la construcció del complexe sigui més elevada. Malgrat tot, és precisament degut a les prestacions amb què es dota la proposta, derivades d’aquesta inversió inicial superior, que la rentabilitat en l’explotació posterior del complexe és també major, amb escreix, cosa que fa recomanable aquest esforç inicial superior. Aquesta major rentabilitat es fonamenta principalment en els tres aspectes següents: – La decisió, radicalment urbana, de què el nou conjunt alliberi un gran espai, un parc, una plaça, i que els accessos s’hi realitzin des d’allà, és en sí mateix, un gran reclam per al centre. Això, juntament amb les òptimes característiques (naturalesa, qualitat i dimensió) de les instal·lacions proposades, fa que les previsions d’afluència de futurs usuaris es vegin notablement incrementades. En donar servei a més usuaris, la rentabilitat augmenta. – El fet de situar gran part del programa sota rasant, suposa un increment en els costos de construcció. No obstant, l’adequada coordinació entre els equips de construcció, gestió i arquitectura durant el procés de disseny, permet minimitzar costos, agilitzar els processos d’obra, obtenir la rentabilitat adequada i oferir als usuaris un conjunt de gran qualitat arquitectònica. – La inserció en el conjunt d’un edifici amb programa addicional, un edifici quasi independent però amb accés i gestió des del complexe, que proposa usos més relacionats amb el lleure i el culte al cos (fitness i wellness), implica una rentabilitat d’explotació per sobre dels estàndards habituals en instal·lacions esportives “convencionals”.

La seguretat com a punt fonamental de projecte. La proposta compleix amb tots els requisits de seguretat contemplats a les Normatives Urbanístiques, el Codi Tècnic de l’Edificació i a la CPI-96.

AR08015FT-Morro Jable

Posted on 26 May 2008 by XCL

08 015	MORRO JABLE. FUERTEVENTURA IS. 2008	28.640M2
	Convention center	schematic design

Estamos en Fuerteventura, y estamos tranquilos. Pero hace de 30 a 12 millones de años la zona vivió una intensa actividad volcánica que dio lugar a la estructura principal de la isla. Se abrieron diversas zonas de emisión de coladas volcánicas que crearon a los tres principales protagonistas geológicos de la isla: Tetir al norte, Gran Tarajal en el centro y Jandía al sur.
Estamos en la municipalidad de Pájara, concretamente en el núcleo de Morro Jable, en la península de Jandía. Pero las personas hace muy poco que llegamos a este lugar, la geología nos precedió. Nos encontramos sobre lo que se da en llamar el edificio volcánico de Jandía, formado por lo que fueron coladas basálticas de escasa potencia intercaladas con escorias, piroclastos y aglomerados.
El paisaje está dibujado con elevaciones alargadas y transversales conocidas con el muy majorero nombre de cuchillos, seguramente debido a su aspecto de profundas incisiones, causadas por la erosión.
Limahoya quiere sugerir un asentamiento geológico para los equipamientos llamados a situarse sobre una de las antiguas coladas volcánicas para luego ir descendiendo hacia uno de sus cuchillos. En la cota más elevada, el visitante encontrará una secuencia de plazas que ordenaran el acceso a los diversos equipamientos abriendo una vista panorámica sobre la costa este.

A partir de ahí se irá descendiendo a la manera de coladas por el interior de los equipamientos en una circulación mixta que podrá utilizar las terrazas-cubierta como un sendero exterior por el que ir llegando a las distintas áreas. Los equipamientos van descendiendo independientemente hasta la cota 90 donde una calle transversal los comunica justo antes de que lleguen a la cota inferior en la que se ubica un segundo acceso de servicio.
La propuesta para el Auditorio Municipal y el Palacio de Congresos se coloca como primera pieza de este nuevo edificio geológico. En una configuración que vuelve a inspirarse en las coladas originales que dieron lugar a los cuchillos, el conservatorio y la biblioteca se colocan en la zona superior y susceptibles de funcionar independientemente. Una circulación mixta interior y exterior va dando accesos a distintas salas de exposiciones y actos, provocando vistas panorámicas y enmarcando el horizonte de la costa este y el mar. El auditorio tiene anverso, como espacio interior, y reverso, que lo ubica a la manera de los emplazamientos clásicos de los teatros griegos, sin extraños muros ni secretos centros, buscando un fondo espectacular para el escenario exterior. El camino interior y el sendero exterior tercamente se bifurcan en otro, sin fin, abriendo al visitante la vista al cielo, al mar, a las terrazas, a los distintos ámbitos del equipamiento. No se espera, no se aguarda, un movimiento natural se bifurca sin fin en la maraña de interminable piedra entretejida.

AR07008PA-Palma Interpretation Center

Posted on 12 April 2007 by XCL

07 008	CENTRE INTERPRETACIÓ. PALMA DE M. 2007	6.900M2
	Interpretation Centre in Palma	competition

Mar Mediterráneo
Latitud: 39,35 N
Longitud: 2,39 E
Palma de Mallorca
Mallorca
Archipiélago Balear
El nuevo Centro de Interpretación del Casco Antiguo de Palma y su conexión con el espacio libre público del Baluarte del Príncipe y la plaza Porta d’es Camp surge en la orilla del mar, y como tal se ha concebido.
El Centro de Interpretación quiere ser orilla y por ello se referencia a la frescura de lo que sucede a escasos 120 metros,…, al alborozo de unos niños que de cuclillas observan fascinados cómo las olas surcan la arena en torno a las conchas que cuidadosamente han ido depositando en el húmedo piso tras saciar su afán recolector de misteriosos objetos asombrosamente parecidos, asombrosamente diferentes.
El solar queda surcado por una oquedad diagonalmente atravesando la avenida Gabriel Alomar Vilallonga y llegando al Baluarte del Príncipe, estableciendo una conexión muy natural entre los dos elementos, de modo que el nivel de la conexión se erige en el nuevo plano de actividad de los tres centros a desarrollar. Desde el frente marítimo se accede a través de una suave rampa salvando 2m de desnivel. Al lado ciudad de la oquedad, parcialmente cubierta y exterior, queda el Centro de Acogida de visitantes y Centro de interpretación que aprovechando el desnivel entre el frente marítimo y la calle Joan Maragall propone un gran espacio de recepción y la conexión directa, a través de escaleras mecánicas y ascensores, con la calle Joan Maragall, desde la que también se puede acceder al centro directamente desde la ciudad. En este lado también se ubica la Sede Observatorio de Palma, independiente pero directamente relacionado con los otros dos centros.
Al lado mar de la oquedad se sitúa el Centro de Empresas e Innovación Comercial disponiendo los espacios más libres en la cota inferior y los más compartimentados a un nivel por encima de la calle del frente marítimo, pero apenas superando en altura a la calle Joan Maragall, de modo que se privilegian las vistas al mar desde la parte alta del solar.
En un nivel inferior se sitúa un gran aparcamiento para coches y autobuses que conecta directamente, a través de escaleras y ascensores, con los vestíbulos de los centros correspondientes.
Los fascinados niños, ahora habitantes del casco antiguo, ahora visitantes que pasean por las calles altas de la ciudad, ahora viajeros que sobrevuelan la ciudad y ahora usuarios que con la misma fascinación miran al cielo a través de las conchas, ven como la amalgama de piezas misteriosas, similares y peculiares, ahora dibujadas por Haeckel, cubren un espacio dinámico, interconectado y matizado dejando filtrar la luz del Mediterráneo entre sus nervaduras.

AR06043MF-Prototype of Centre for MAPFRE Automobiles

Posted on 13 October 2006 by XCL

06 043	MAPFRE. ALCORCÓN. 2006	3.920M2
	Prototype of centre for MAPFRE Automobiles	competition

En 1935 el diseño automovilístico abandona abruptamente la investigación centrada en la aerodinámica. La razón aducida es que ésta hubiera llevado irremisiblemente a producir una única forma exterior: la óptima. Desde entonces la forma de los automóviles ha estado más marcada por las expectativas de los consumidores que por los avances de la ingeniería.
Supersqualo es un bólido que basa su aspecto aerodinámico menos en las exigencias de la ingeniería y más en la referencia al perfil fusiforme de los peces. Técnica sí, pero sin perder de vista la naturalidad del ser vivo. Supersqualo, Ferrari del 1956, es la pista para pensar el prototipo de Centro para MAPFRE Automóviles. Para desarrollarlo se parte de un triple análisis de la FORMA, la FUNCIÓN y la IMPLANTACIÓN del Centro.
La FORMA la da el sistema Squalo que propone estrategias escenográficas para diferenciar el Centro para MAPFRE Automóviles, singularizándolo y haciéndolo reconocible por sí mismo. Como motivo generador se toma la sección matriz del Supersqualo y se relee el significado de las líneas de su contorno. La sección exterior da el lenguaje para construir una escenografía exterior: adaptabilidad, prefabricación, singularidad. Una pieza tecnológica de aluminio construida en taller en tres tamaños distintos da la imagen singular y a su vez la flexibilidad para cumplir diferentes cometidos: banderola, altura de nave, transiciones. La sección interior remite a la adecuación perfecta de los interiores de los vehículos al cuerpo humano: comodidad, eficiencia, singularidad. Ésta construye escenografías interiores para adaptar la dimensión del contenedor a las actividades específicas de las personas, aportando materiales a la escala humana: cuero, madera, plástico, inoxidable.
La FUNCIÓN la da el sistema Ypsilon que construye una estructura industrial modular de pórticos y vigas ypsilon para conseguir un edificio contenedor flexible y que puede ser ejecutado con rapidez. Se consigue un espacio abierto en el que distribuir el programa con libertad permitiendo variantes dependiendo de las características de cada Centro.
La IMPLANTACIÓN en un lugar concreto se realiza a partir de combinar el sistema Ypsilon con el sistema Squalo. El primero da el contenedor modular de ejecución rápida. El segundo llega construido de taller y tiene encomendada la misión de dar la cara por fuera, escenografía exterior, y dar el ambiente a las actividades bajo cubierta, adaptando la escala de contenedor del edificio a las personas: escenografía interior.

AR06009GR-University of Granada

Posted on 22 July 2006 by XCL

06 009	UNIVERSIDAD GRANADA. GRANADA. 2006	167.000M2
	University of Granada	competition

Construir una Vega de Vegas. La apuesta es clara, se trata de estudiar la Vega de Granada para identificar las características fundamentales que la definen y aplicarlas en el trazado y configuración del plan urbanístico para el nuevo campus de ciencias de la salud.
La Vega ha cambiado a lo largo del tiempo. Tanto los tipos de cultivo, siempre de regadio, como las infraestructuras asociadas a él, canales, acequias, brazales e hijuelas, le han ido dando diferentes caras, siempre siguiento un curioso crecimiento de Este a Oeste.
Los tres cultivos históricamente predominantes han sido el cáñamo, dirigido a las necesidades de la marina mercante; la remolacha, utilizada para producir azúcar y que necesitó de la aparición de los ingenios azucareros; y el tabaco, que salpicó el paisaje de secaderos.
La infraestructura de regadío ha marcado tradicionalmente la parcelación. Trazados neolíticos caprichosos e informales fueron seguidos por las geometrías ortogonales de los colonos romanos que dieron lugar a una parcelación también regular. Luego vinieron los canales sinuosos de los que penden perpendicularmente acequias, brazales e hijuelas. Sucesivamente pozos, molinos de agua y finalmente norias han ido apareciendo. Por último, hacer referencia a la huerta, construcción típica de la zona, donde las piezas principales son exteriores en forma de parterres, una placeta con un emparrado, filas o tiras de cipreses, árboles frutales, palmeras y un cenador.
Los cultivos, sus estructuras asociadas y la tipología del regadío han sido las principales configuradores del aspecto de la Vega de Granada.
Y entonces, después de observar cómo ha ido creciendo la Vega e identificar sus leyes hemos vuelto la vista hacia la zona prevista para el nuevo Campus Universitario de Ciencias de la Salud y lo hemos imaginado como el siguiente eslabón en el ineludible proceso de evolución de la Vega.
Los edificios salen de la parcelación que les ha tocado vivir. De nuevo de Este a Oeste se van trazando tres áreas donde asentar las cinco nuevas unidades de programa, siguiendo una parcelación que aprende de las tramas antiguas y las conecta mediante un canal central y principal y dos más limitando los lados largos del solar. Los trazos que se proponen quieren ser una pista para acompañar la configuración de los futuros edificios que pueden incluirlas como vías interiores o lucernarios, pues no se trata ni de límites parcelarios ni edificatorios. A la vez, da la pauta para crecer en altura en unas áreas o en otras. La referencia a los elementos presentes en la huerta dará la pauta para que cada unidad de programa, cada edificio, se adueñe de su espacio exterior.
Se trata de buscar una variación que acerque al conjunto a una configuración más propia de los crecimientos históricos de las ciudades que de los grandes asentamientos que aparecen de la noche al día. Evolución, de lo presente, frente a aparición desarraigada.

AR06006AX-Aretxabaleta

Posted on 24 April 2006 by XCL

06 006	ARETXABALETA. ARETXABALETA. 2006	22.165M2
	Sports centre	competition

Hoy me he ido a bañar a la piscina del polideportivo. Ya nos dejan nadar en la de los mayores pero nos gusta más saltar en la pequeña, aunque a Andrés, el salvavidas, no le gusta mucho y nos dice cosas. Con Eki hemos ido a tomar el Sol, como hace su hermano mayor con sus amigos. Solo hay que abrir las puertas al lado de la piscina pequeña y salir al balcón. Hemos visto cómo jugaban abajo, en las pistas exteriores, pero nos hemos aburrido un poco y hemos vuelto al agua. Andrés se ha vuelto a enfadar y ha dicho que nos iba a llevar a la dirección. Por suerte no lo ha hecho, porque cuando pasa no nos deja secar y nos lleva al otro lado de los vestuarios, donde te hacen el carnet y renuevas los pases. Ahí en bañador se pasa mucha vergüenza. Al salir, hemos visto como Andrés entraba en las oficinas riéndose. Antes de llegar a la escalera y los ascensores hemos vuelto a ver al hermano de Eki y los otros, que estaban en las máquinas haciendo pesas y cosas de esas que hacen. Como aun teníamos tiempo, no hemos bajado y hemos cruzado la pista polideportiva por uno de los puentes que llegan hasta la otra grada. Hemos mirado hacia abajo como jugaban a baloncesto. Esta vez no hemos tirado ningún sipi. Hemos dado la vuelta por la parte de arriba de la grada, donde hay las placillas. Había niños de otro pueblo haciendo cosas, siempre vienen a menudo. No les hemos hecho mucho caso, hemos cruzado el otro puente y hemos bajado por la rampa. Me gusta bajar por la rampa y mirar a la calle. A veces, para despistar a Eki, bajo por la escalera del rellano sin que me vea y él sigue bajando por la rampa hablando conmigo, que ya no estoy. Hoy lo he vuelto a hacer. Al llegar abajo me he cruzado com el padre de Adirane y el de Hedoi que iban al trinquete. Eki me esperaba al otro lado, donde empieza la rampa. Siempre se enfada cuando lo dejo hablando solo, pero hoy estaba con Gabone y Naiara que venían a entrenar. Son mayores que nosotros y juegan al voleibol. Los del baloncesto ya se iban al vestuario. A la salida hemos pasado por debajo de los tornos sin que nos viera Domiku. Claro que saliendo no pasa nada, pero así igual se piensa que aun no hemos salido y nos va a buscar cuando cierre. Cuando ya no nos podia ver, al otro lado de los tornos, hemos ido al bar a comprar unas patatas y una cocacola. Como siempre, había unos mayores chillando y ocupando mucho sitio sentados en las mesas con las bolsas. Son un peñazo. Cuando hemos salido estaba lloviendo y nos hemos esperado mirando a los que jugaban en las pistas que quedan fuera pero debajo de la cubierta. Era aburrido. Los de las pistas que se mojan se iban al vestuario de fuera. Cuando llueve es un poco rollo pero ahora la calle pasa por el medio del pabellón y la cubierta és muy grande y aunque estés fuera no te mojas y puedes hacer cosas. Bueno, también hay un agujero que sí que llueve, y que moja los coches que pasan por la calle. Aquí para el autobús cuando venimos con el cole. Por el agujero también entra luz. Después nos hemos ido hacia el puente nuevo sobre el río pero como no paraba de llover nos hemos esperado justo a la entrada. Como mirábamos al cielo y seguía lloviendo hemos empezado a mirar al techo. Hay una vigas muy gordas hechas de muchos hierros y que son muy largas. Están encima de la pista pero también salen fuera. Nosotros estábamos debajo de una, bueno, estaba muy arriba porque está más arriba que la piscina y los puentes de la pista. Además, todas son distintas y tienen formas raras muy guays. Entonces uno de los abuelos del puente nos ha llamado. Creo que era el abuelo de Olarizu, Babil, pero no lo sé muy bien. Son el grupo de abuelos que se sientan en el mirador del puente y que a veces dicen que pescan. Nos a contado que las vigas gordas las hizo la gente del pueblo y que por eso son de hierro. És verdad que hay muchas fábricas de hierro. Nos ha dicho que antes de las fábricas de hierro la gente vivía más del campo y que se divertían también haciendo juegos distintos, pero que cuando construyeron el pabellón los quisieron recordar. Me he apuntado los deportes que nos ha dicho: soka-tira, tronza, aizkolaritza, harrijasoketa, lasto altxatzea, zaku lasterketa, gizon-proba, segalariak, txinga eroatea, y los palankari. Pues para cada una de las vigas se fijaron en uno de los deportes y por esos todas son distintas. Luego Babil nos ha explicado cada uno de los deportes señalando a la viga que le tocaba. A mí me sonaban casi todos y me imaginaba cómo cada uno se convertía en su viga. La tronza se me ha hecho un poco más difícil pero al final me lo he imaginado. Y me ha gustado. El próximo día le preguntaré que me repita la del levantador de piedras porque no la acabo de entender muy bien. Bueno, si no llueve seguramente el martes que viene volverán a estar en el puente, aunque si es el abuelo de Olarizu igual lo veo antes, porque viven cerca de casa.

IN06113CA-Caixa d’Arquitectes

Posted on 31 March 2006 by XCL

06 113	CAIXA D’ARQUITECTES. BARCELONA. 2006	170M2
	News offices for the Caixa d´Arquitectes	competition

Alí$ia, els diners no són un problema
Relaxis! Em relaxo. Respiri profundament! Respiro profundament. Trepitjo amb força i zas!, ja sóc a dins. No n’hi havia per tant. M’assec a un tamboret giratori i espero, entretingut amb una mica de publicitat i baixos tipus d’interès, tot mirant-me en les parets polides, i tant que sí, molt lluents, que em retornen una imatge em sembla que mig engrandida. Aquí hi ha trucu. A mi em sembla que no sóc pas tan gros. Torno a donar una volta amb el tamboret i no puc evitar cridar allò de Jacinto, tres cañas, una de bravas y 35.000 euros. Marchaaando! Al fons em sembla sentir un popular oído cocina. Bé, la veritat és que la meva comanda de tres xifres, després de la canya i les braves, m’obliga a seure en un sofà levitador que em puja a un núvol que em relaxa. Relaaaaaxa. Una companya d’en Jacinto em parla de forma seductora i jo només puc assentir i fer quatre preguntes intranscendents. Bé, això és el que em creia, però mira per on que una d’elles va fer somriure l’Alí$ia, que és així com m’agrada recordar que es deia, i em va convidar a entrar a una gran butaca, sí entrar, que m’encerclava, a mi, a ella, i a algú més que prenia notes. I allà dins, tot tranquils, vàrem acabar de fer el que s’havia de fer i tots contents. Llavors, ja em va quedar clar que els diners, el que estrictament anomenem diners, no són un problema.

AR05007AL-Alfafar

Posted on 11 June 2005 by XCL

05 007	AUDITORIUM ALFAFAR. ALFARAR. 2005	19.495M2
	Auditorium of Alfafar	competition

Bien de mañana, Octubre, la Tauleta, José María Morales y el Doctor Ferran miran con ojos enlagañados, cabezas alborotadas y caras apelmazadas cómo unos espacios singulares se reparten escurridizos por el interior de un bosque urbano que acaba de surgir en el descampado donde hasta ayer se cultivaba polvo.
El nuevo auditorio y casa de cultura de Alfafar, desconfiado de su entorno, se construye como espacios introvertidos que buscan la referencia en sí mismos, cuidándose muy bien de no dejar de mirar al cielo que se asoma entre las ramas de los pinos y algarrobos que pimpollean por lo que quiere crecer como parque.
Desde el exterior, la construcción es solo parcialmente visible y busca dejar libre el solar para convertirlo en un bosque urbano, un entorno seminatural que le sirva de puerta.
Pero, ¿de dónde le viene esta vocación huidiza al edificio? Al Hofra, topónimo árabe que ha dado lugar a Alfafar, remite a un terreno con hoyos, de fosos… Su compañero de viaje lo descubrimos en los ullals, las surgencias de agua que afloran en la Albufera. Los primeros hacia abajo, los segundos sacando lo está guardado en la profundidad. Dos pistas que se desarrollan en una estrategia de movimiento que permite al auditorio, a las bandas de música, salas de reuniones, de exposiciones, a la galería Edgar Neville… establecer una relación de mutuo beneficio con el espacio que liberan en superficie.
El resultado es un conjunto de espacios singulares pensados específicamente para su uso, conectados por el bosque en el exterior y por una circulación oculta en su interior. Cada uno su mundo y la plaza para todos, bien pública.

AR04057RU-Rubi Library

Posted on 9 November 2004 by XCL

04 057	BIBLIOTECA RUBÍ. RUBÍ. 2004	5.00M2
	Public library in Rubí	competition

Ei, neng, que les biblioteques ja no són per llegir. La gent hi va a fer els deures o treballar o estudiar a causa de que les cases que es fan ara no són capaces, fracàs absolut, de que la gent hi pugui trobar un lloc amb la mínima tranquilitat. Que no t’enteras contreras. Les cases són massa petites, la gent fa massa soroll i els televisors sempre van a tota metxa sense tenir necessitat d’orientar els bafles per atronar amb èxit els veins. La part positiva és que les famílies, totes una mica desestructurades, sempre tenen elements disposats a taladrar el cervell dels més joves fet que els avoca a buscar un refugi, fem un refugi, home.
El jubilat avorrit també es passeja per les biblioteques, i en aquestes instal·lacions s’hi llegeix el diari, s’hi pren el solet de l’hivern i la fresca maquinada per soportar la canícula estival. Un bon i necessari servei social. Com que no hi ha classe no hi ha overbooking, perfecte timing. S’hi ha de tenir el Marca, l’Sport, el Mundo Deportivo, l’As i l’arxiu dels Dicen.
Lluernaris o façanaris, i així en comptes de portar la llum de dalt a baix la porten de costat a costat, de nord a sud, de biaix. Conduir la llum longitudinalment, que es passegi per les sales en comptes de caure a plom travessant plantes, i que al final tregui el cap al carrer, a veure què si cou.
L’estructura ordena la posició i recorregut dels tubs de llum. Per introduir la llum dins l’edifici es perforen uns patis amb façana a cada planta. Aquests patis poden anar a buscar la façana al carrer en moments puntuals, d’aquesta manera el pati supera la categoria de perforació vertical per a passar a volum de claror que va a nodrir-se de llum allà on n’hi pot trobar: la coberta i les façanes.
Cors de l’edifici, punts vitals que regeixen la posició de les activitats i de les instal·lacions. Són bosses de llum tant de dia, llum del sol, com de nit, il·luminació artificial. Concentracions que són el centre jeràrquic de l’edifici.
Antic magatzem industrial
Estructura metàl·lica a conservar

AR04041IB-IBAVI Calvia

Posted on 19 July 2004 by XCL

03 041	IBAVI CALVIÀ. 2004	32.050M2
	Housing in Calvià	competition

És una situació extraordinària haver de situar vivenda col·lectiva dins un bosc. Donada aquesta oportunitat la proposta no passa tant per un estilisme arquitectònic sino més per que els futurs habitants comparteixin l’ombra sota els arbres. D’aquesta manera el pla del terreny es vol conservar lliure d’obstacles, fent possible travessar a peu pla tot el solar que esdevé un jardí. En comptes de dividir fisicament l’espai entre cada una de les vivendes l’amplitut de la pineda esdevé qualitat innegociable, per a tots els habitants i les seves activitats. Però això implica acceptar un cert grau de vida en comú, com la que necessita una barbacoa o certs esports d’equip, quan la realitat diu que costa compartir fins hi tot l’ascensor. Tot són maneres de viure.
VIURE A UN BOSC Les agrupacions de vivendes en blocs o en continus adossats no semblen les més adients. D’aquesta manera, i tenint en compte l’extrema raresa, molt positiva, de la situació donada, proposem forçar lleugerament els usos habituals i evitar qualsevol tendència al minifundi insinuant l’oportunitat de compartir el bosc, conviure també en les activitats a l’exterior, en aquest jardí que ho envolta tot. Es busca el clar entre els arbres per plantar uns pilarets sobre els quals deixar reposar uns pavellons, des dels que mirar tota la pineda que creix al voltant. Les vivendes, agrupades en alçada per sobre de la pinassa i ocupant mínimament el terreny, estan envoltades a les plantes habitades per una gelosia de fusta que ajuda a que les construccions perdin l’escala i es fonguin amb el bosc. L’accés en cotxe s’aturaria en unes àrees d’aparcament que trobaríem al perímetre del solar i des de les que aniries caminant, travessant el bosc, fins a casa teva. Una vegada dins l’habitatge i gràcies a uns tancaments totalment vidriats protegits per aquesta gelosia, tornaries a estar enmig de la pineda, però ara en alçada i amb privacitat. És una manera de viure.

AR04043BI-Bigues

Posted on 11 May 2004 by XCL

04 043	BIGUES. BIGUES I RIELLS. 2004	2.155M2
	Cultural centre in Bigues	design development

Una falla que a efectes pràctics podriem dir que sempre ha estat allí, un allí que en un cert moment va passar a denominar-se Bigues i Riells, i on més tard es troba amb un escultor, Ferran Capdevila, amb un pronunciat interés pels rellotges de Sol.
L’escultor sap que si a la pedra un l’esculpeix, i al ferro un el fon, doblega o talla, a la terra el que se li pot molt ben fer és excavar-la. Treure’n d’aquí i posar-ne allà, perque la terra, com la matèria, no hi ha Déu que la destrueixi.
Primer teniem la terra, que és una, i gran, però no està massa còmode amb aquesta plenitut feta de tantes diferències i es remou tota ella, grinyola, esbufega i de vegades troba un punt més feble o més susceptible a la decisió. La terra és trenca i les seves parts llisquen, les unes respecte de les altres però intentant infructuosament de separar-se. El resultat és l’evidència d’una composició complexe que queda a la vista de tots. La roba bruta no es renta sempre a casa i mai dins el vestidor.
L’escultor s’hi fixa, clava un bastó a terra, veu que són les cinc i s’asseu a berenar. Les engrunes fan que les fomigues, sempre tant interessades, vinguin a fer-li companyia i li provoquin un pessigolleig que el fa remoure’s una mica. Pensa, aquest és el lloc.
Crida els arquitectes i els hi explica. Fa una escultura del lloc, l’excava, intentant fer entendre als últims en arribar quina és la idea que li volta pel cap. I ells interpreten, i miren la falla, i miren les escultures, i l’escolten. I la falla fa això, i aquest home talla per aquí, doblega, enganxa. I decideixen que ja és hora de començar. L’estratègia és la inversa de la que fa servir la falla per a presentar-se.
Diferents parts d’un programa, totes amb les seves formes, dimensions i peculiaritats vàries, lliurement desenvolupades per falta de restricció. També es podria dir una certa falta de criteri. No és dolent, les coses si no de qualsevol manera sí que poden ser de moltíssimes. Un auditori, sala polivalent, exposicions, restaurant, magatzems, circulacions… Cada element per separat. I ara els convidem a pujar a l’ascensor, donat que és un terreny en pendent. Tothom s’hi estreny tant com pot, girant-se una mica per aquí, apretant amb força per allà, intentant trobar aquella posició si no ideal sí certament còmode per a no tenir que passar l’estona amb l’objectiu d’acabar-la.
El moviment d’ascensió ajuda a que la cosa es vagi reposant i les incomoditats agafin aquell aire de rutina que les fa acceptables per ineludibles.

AR03039BP-University General Library of the Balears Islands (Zetta)

Posted on 8 December 2003 by XCL

03 039	UNIVERSITY LIBRARY ZETTA. BALEARS IS. 2003	9.310M2
	University General Library of the Balears Islands	competition

La biblioteca es el “lugar central” que necesita un campus. Sin embargo, para conseguir esto no es suficiente la centralidad del emplazamiento y el carácter representativo del edificio. Es necesario que el edificio intervenga en el paisaje propuesto en el Plan Especial, construyendo puerta y final de esta gran penetración central de la antigua zona húmeda y estableciendo el vínculo entre este parque y el anillo de edificios, afirmándose mutuamente y construyendo el centro de la Universidad.
Dos suaves rampas sobrevuelan, redibujándolo, el trazado sinuoso de la antigua Font de la Vila. Cruzan en diagonal el solar uniendo las esquinas de las C/Mallorca y C/Formentera , (próxima al edificio de Son Lledó) y la esquina de la C/Cabrera con el aparcamiento. Estas rampas confluyen en un balcón central elevado una planta por encima del terreno natural. Por debajo se desliza, intacto, el paisaje de zona húmeda que acompaña a la Font de la Vila, caracterizando el espacio libre próximo al edificio. Rampas peatonales y escaleras comunican el jardín inferior con la plataforma superior, recogiendo los caminos peatonales que, cruzando el parque se dirigen a la biblioteca Este balcón cubierto, que mira sobre el gran parque, será el acceso a la Biblioteca. Se ofrece a todos los usuarios del Campus como espacio de relación, incluso de trabajo. Es la actividad y el movimiento de la gente lo que caracteriza la fachada del edificio, dándole la dimensión de espacio público central.
Este balcón da paso a los espacios de acogida: el vestíbulo de acceso y zona de circulación de los usuarios. Toda esta parte central, en la que están la escalera y ascensores públicos tiene doble altura, iluminándose a norte desde la cubierta y es apropiada para exposiciones y actividades públicas que incluso pueden trasladarse al balcón exterior de acceso. El mostrador de información y préstamo enlaza estos espacios, girando alrededor de un patio que permite ver el jardín inferior. Distribuye los usos de acuerdo con su necesidad de aislamiento: la lectura informal hacia el sur, con salida a una terraza protegida por la cubierta, que mira sobre el jardín. La cartoteca, la hemeroteca, la dirección y la administración en la zona central (esta última frente al área y núcleo de comunicaciones verticales del personal) y la biblioteca básica ocupando todo el extremo norte de esta planta de acceso.
La fachada y la cubierta constituyen una única envolvente que sé aterraza para conseguir la iluminación a norte. La ley de formación de la cubierta define el perímetro y la estructura del edificio. La biblioteca, de planta diáfana, queda encerrada bajo este manto escalonado que deja entrar luz natural difusa y homogénea en toda su superficie.
Situamos la biblioteca especializada en la planta superior, buscando un mayor aislamiento, constituyendo así el final de un recorrido. Está bajo la cubierta y dispone de las mismas características de iluminación natural que la básica. Gira alrededor del patio de acceso, cubriendo el balcón de entrada.
Desde el vestíbulo principal, a través de la escalera y ascensores se accede a la planta inferior, situada al nivel del terreno. Un vestíbulo da paso al resto de las áreas: Hemeroteca, Documentación y Préstamos, Catalogación y Proceso Técnico (Con comunicación al núcleo de acceso de personal).
En la zona norte de esta planta, situada contra la pendiente del terreno, se encuentra el archivo (archivo histórico y fondo antiguo y colecciones) y el área de adquisiciones y depósito general.
El archivo da fachada al patio situado junto al acceso por lo que tiene una zona iluminada naturalmente para trabajo y consulta. Además resulta visible desde la entrada al edificio por la planta superior. Junto al área de adquisición y depósito existe un muelle de carga, accesible para vehículos desde la C/Formentera.

AR03015LY-Layetana Offices

Posted on 23 February 2003 by XCL

03 015	OFICINAS LAYETANA. BARCELONA. 2003	16.182M2
	Layetana Headquarters	competition

IN02100CH-Chiringuito

Posted on 26 August 2002 by XCL

02 100	CHIRINGUITO. BARCELONA. 2000	10M2
	Chiringuito in the beach	design development

UR2000PN-CPOBLENOUHIBRIDS AVILA

Posted on 22 July 2000 by XCL

00 070	POBLENOU HIBRIDS. BARCELONA. 2000	50.000M2
	Master plan in the Poblenou district	competition

HIBRIDS
L’ocupació total, ubicació d’un volum edificat sense tipologies apriorístiques, es duu a terme mitjançant l’estratificació d’usos. Això genera diversos nivells d’intervenció -cotxes, nous usos industrials, buit públic, habitatges- definint-se el teixit de cadascun d’ells des de l’aplicació de lleis -circulació, continuïtat, desplaçament, proporcionalitat volumètrica- que els transformarà en macroestructures flexibles.
La priorització del buit urbà continu d’escala local resultat de la fase anterior, fa replantejar la ubicació de l’edificació. Reprenent el procés de reciclatge de les edificacions existents, contemplat des de l’inici , es procedéis a consolidar-les. Unes carcasses perimetrals que envolten les velles edificacions deixant-les encara lligades per la façana a la continuïtat de l’Eixample, que d’aquesta manera s’introdueix, acabant-se, al buit públic.

Tres fases d’una proposta pel carrer Àvila al Poble Nou
Es qüestiona el futur del carrer àvila, eix muntanya-mar, de pendent no continua cap el mar -degut a l’estratificació de les vies transversals -gran via i cinturó litoral-, ubicada enmig d’una àrea d’Eixample Cerdà d’usos mixtes, ubicada aquesta a la ciutat de barcelona, la qual forma part del paisatge de la metropoli litoral. Les diverses ubicacions d’Àvila el defineixen com a carrer que pertany a una franja densament construïda entre mar i muntanya -ubicació litoral-, que pertany a una estructura viària d’Eixample Cerdà -ubicació ciutat- i que presenta una posició casualment central respecte a l’area d’usos mixtes i tipologies edificatòries diverses -ubicació Poble Nou-.
Tendim cap a la consolidació de totes les estructures existents o cap al projecte basant-se en paisatges que encara no son?
La proposta vol distingir entre fets permanents -orientació, estructura litoral, topografia Eixample desdibuixada pel desdoblament de les vies- i fets circumstancials -parcel.lacions, edificacions, alineacions, tipologies- com a inputs de diferent grau a l’hora de plantejar hipòtesis de desenvolupament. La proposta general vol generar nous teixits atipològics a parter de l’aplicació d’estratègies, no estrictament funcionals, que defineixin la seva pròpia forma, el seu paisatge. La proposta no es vol imposar sobre el territori sobtadament, sempre s’imagina un paisatge mutant.

AR0021A7-Baixos A7

Posted on 20 June 1998 by XCL

00 021	A7 BAIXOS. BADALONA. 2000	2.200M2
	Museum in autoway side.	design development

Es sotes de les vies ràpides que creuen la nostra ciutat. Un cas: el tram de l’autopista Barcelona-Mataró en el seu pas per Sant Adrià del Besòs, entre vivendes molt apropades.
Es proposa com a sistema d’rdenació, un passeig mueseu amb la possibilitat de ser visitat en cotxe.
L’actuació contempla un terra, del sota fins a l’espai entre vivendes.
La via ràpida es transforma, al carenar-la, en un segon element e sostre.
La claredat dels dos elements i una especial geometria convertiean l’espai, de costat a costat, en una continuitat. Uns “braços-rampa” que penetren fan possible el recorregut en vehicle, tanquen uns petits pàrquings. Des d’aquí també s’accedeix al passeig-museu i a les vivendes. Quan els vehicles desapareixen passen de rampes a llocs d’activitats (mercats, cinemes, festes,…)
E terra un abombament. Una zona més propia de passeig museu en el centre, la repetició d’una seneta permet l’aparició de petites pestanyes on colocar-hi les peces. Les altres zones, a les bandes, seran ajardinades: arbres, bancs, petits punts de llum… estaran a diferent nivell de carrer principal i molt relacionades amb les vivendes.
L’autopista carenada. El sostre d’aquest passeig museu absorbeix el soroll, il·lumina i amaga, per uns lluernaris deixa passar la llum sota la via.
Es bonic pensar com conviuen: un abombament que varia, una rampa amb multiples possibilitats, un sostre carenat, un Chillida, un Brancussi, un Miró, un nen amb la seva mare, aquella parella d’enamorats…

lab.02

Category Archives: spain