Fer memòria per a canviar

Les coses no tenen per què ser el que semblen. De fet les coses no són de cap manera. El que sí podríem dir és que tots tenim un principis, propis, sobre els que construïm unes certes opinions i, sobretot, tenim voluntats, i les comuniquem, les defensen.
La fundació Jaume Bofill té la seva seu al carrer de Provença, al número 324 per a ser exactes, en un immoble conegut com Casa Parellada i que va ser edificat el 1909. Però de fet no és una, sinó dos. Entre el 1907 i el 1909 Arnau Calvet Peyronill, arquitecte modernista, va projectar la Casa Armenteras i al seu costat la que és la seu actual de la fundació. Dos edificis diferents però concebuts amb una façana unitària.
La proposta per a la reforma de la seu de la Fundació Jaume Bofill pot entendre’s com un exercici d’epigènesi. Paraula excessivament tècnica que podem traduir com el procés que neix d’una estructura clàssica d’edifici d’habitatges de l’eixample barceloní, amb una escala al bell mig i uns patis de llum d’una eficiència higiènica acceptable però d’una capacitat suggeridora precària. A partir d’aquest estat, s’inicia un procés de desenvolupament intern mitjançant el qual aquesta estructura vertical i interna es diferencia i es fa més complexa per aconseguir un edifici unitari on abans teníem una successió de plantes superposades.
Primer hem d’analitzar on som, qui som, fer memòria. Partim d’uns patis de llum, d’una escala, d’uns ascensors, alguns els podem alterar, altres estan protegits per les seves qualitat intrínseques i no poden ser transformats, potser fan massa memòria. Aquest ordre de patis i plantes va ser acceptat durant molts anys, però no és l’únic possible. El propi edifici portava gravat a la seva memòria els mecanismes que permetran la seva pròpia modificació.
Patis, escales, circulacions, comunicacions. Aquesta és la llavor que prenem de l’edifici original i que tractem traçant cercles que s’expandeixen, estenent-se des dels patis, escales, circulacions, comunicacions originals. Cercles que intersecant-se, variant els seu radis, creixent en arcs adequats van delimitant ampliacions dels patis originals o nous paviments de vidre que volen acostar-se a les transparències dels propis patis. L’edifici, amb l’ajuda de la nostra actuació, és capaç de sintonitzar-se per a adaptar-se eficientment a les seves noves necessitats d’ús, a les noves exigències d’uns usuaris que volen treballar en espais més inspiradors i suggerents.
L’edifici ha de ser capaç d’aprendre i, a partir d’una consciència del que és ara i sense desmemoriar-se tenir la gosadia de canviar de forma fonamental, única manera de mantenir-se viu.