Interactividad y familia

TE04030PR-05a-EQUIP.jpg

Marco Polo era un viajero, Ali Bei también. Se trata de pioneros que se atrevieron a ir allí donde muy poca gente había ido, y a publicitarlo, hablar de ello. Porque muchos fueron los que viajaron en el pasado, pero solo algunos llegaron al punto de ponerlo por escrito de manera que llegara hasta nosotros. Sus viajes, que no el hecho de viajar, pues tanto otros viajaban como seguimos viajando nosotros.
Al ponernos a pensar sobre los hoteles que tenemos que construir, nos dio por repasar no ya las arquitecturas hoteleras históricas, sus grandes o pequeños edificios, sus estilos arquitectónicos, sino por mirar a los individuos que viajaron ya antes de que lo hiciéramos nosotros. Fue entonces que adquirimos la conciencia de que existía una diferencia entre lo que podríamos llamar viajero y lo que ahora damos en llamar turista. Aquello que nos llamó más la atención, y que nos propusimos recuperar adaptándolo a nuestras circunstancias y tiempo, es el carácter activo de la persona que se mueve por el mundo, el viajero, frente a la tendencia más pasiva del que sigue rutas y rutinas ya establecidas, el turista. De esta manera, nuestros últimos trabajos giran alrededor de devolver un tipo de protagonismo a las personas que supere la tendencia a tratarlas como alguien al que llevar en volandas, para considerarlas como individuos con criterio y capaces de disfrutar la actividad. Y es aquí que aparece el concepto de interactividad que nosotros queremos trasladar a los hoteles, generar no ya solo unos estímulos que lleven a producir unas respuestas sino, mucho más importante, dar unas herramientas (espacios, posibilidades, tiempos…) para que las personas puedan interactuar tanto con aquello inanimado que los rodea como con las otras personas con las que se cruzan en ese lugar que llamamos hotel.
Para ir de lo menos sólido a lo más urbano, empezaremos dando unos apuntes sobre el papel de la luz y la interactividad. Puede llegarse a aceptar que si algo no se ve no tiene por qué existir. Ahora lo ves, ahora no lo ves. A partir de ahí la luz es fundamental, no solo para hacer real un ambiente determinado sino para establecer el tipo de sensación que se tiene en relación con el color que reflejan los objetos. Una vez aceptada esta situación, nuestra propuesta es dar al viajero la posibilidad no ya solo de experimentar distintos escenarios lumínicos sino además la de ejercer el control sobre ellos. Aquí hay que añadir que la unidad de partida siempre es la persona y no la habitación, por tanto, en una habitación doble se debe considerar la posibilidad de que los dos huéspedes puedan ejercer controles separados del ambiente, si tienes dos mandos seguro que se incita algún tipo de dilema, que aboca irremisiblemente a algún tipo de comunicación. No se aceptan ni las imposiciones ni las sugerencias, la base de la comunicación es una acción. En este sentido hay una cierta preocupación por la sostenibilidad del funcionamiento del hotel que se basa en hacer protagonista al huésped. Pueden llegarse a dejar para el huésped acciones tradicionalmente ejecutadas por el personal del hotel, como por ejemplo que el servicio de habitaciones sea en realidad un área de autoservicio, o digámosle buffet libre donde se incentiva la relación entre huéspedes de distintas habitaciones. Lo consideramos otro nivel de interactividad, y no se trata tanto de darle trabajo al cliente sino de darle un mayor control sobre su ambiente, darle las posibilidades para que pueda actuar.
Al dar esta libertad al huésped se ponen en crisis algunas ideas que tenemos sobre los espacios dentro del hotel. Sobre los elementos fijos y los móviles. Es lo que podríamos llamar el concepto del hotel de una sola puerta. Es decir, la verdadera puerta es la que marca el paso desde la calle al interior, y a partir de ahí, más que encontrar espacios cerrados, más puertas, vas teniendo la posibilidad de conseguir mayor intimidad sin perder el contacto con el todo. Esto nos aboca a que los espacios sean en cierta medida multifuncionales, un tercer nivel de interactividad, es decir que los pasillos acepten ser antesalas de la habitación, que las escaleras permitan una conversación calmada.
Y al final no hay que perder el carácter urbano del edificio, el hecho indiscutible de que está en la ciudad. Igual que las personas deben tener las herramientas para interactuar, el edificio debe también intentar establecer algún tipo de comunicación con el contexto urbano. Yendo de fuera, la calle, a dentro siempre tendremos los cafés de hotel, o la sana tendencia a recuperar la tradición de los restaurante de hotel, estrategia que ayuda a sostener una cocina de calidad combinando una clientela de viajeros alojados con otros viajeros o residentes en la ciudad. Es un camino para rebajar el aislamiento de los huéspedes en el hotel. Y yendo de dentro, el hotel, hacia fuera, la calle, también pueden aparecer estrategias para comunicar no ya la presencia del hotel sino el hecho de que ahí dentro se llevan a cabo actividades. De menos a más y volviendo a lo menor, igual que los distintos escenarios lumínicos de la habitación, de acuerdo con el humor de los huéspedes ahí alojados, se trasladan a las zonas de circulación para participar en su configuración luminosa cambiante, así también la misma luz puede ser advertida desde la calle para, por qué no, hacer al transeúnte un poco partícipe del lugar del viajero.

Interactivitat i família

TE04030PR-05b-EQUIP.jpg

Marco Polo era un viatger, Ali Bei també. Es tracta de pioners que van gosar d’anar allí on molt poca gent havia anat, i a pregonar-ho tot seguit, parlar-ne. Perquè molts van ser els que van viatjar en el passat, però només uns quants van arribar al punt de posar-ho per escrit de manera que arribés fins a nosaltres. Els seus viatges, que no el fet de viatjar, doncs tan ja altres havien viatjat abans com nosaltres ho seguim fent ara.
Al començar a pensar sobre uns hotels que tenim que construir, ens va donar per repassar no ja les arquitectures hoteleres històriques, els seus grans o petits edificis, els seus estils arquitectònics, sinó per mirar els individus que van viatjar abans que nosaltres. Va ser llavors que vam ser conscients de que existia una diferència entre el que podríem anomenar viatger i el que ara anomenem turista. Allò que més ens va cridar l’atenció, i que ens vam proposar recuperar adaptant-ho a les nostres circumstàncies i temps, és el caràcter actiu de la persona que es mou pel món, el viatger, front la tendència més passiva del que segueix rutes i rutines ja establertes, el turista. D’aquesta manera, els nostres últims treballs giren al voltant de tornar a donar algun tipus de protagonisme a les persones que superi la tendència a tractar-les com algú al que porten en braços, per a considerar-les com individus amb criteri i capaços de gaudir l’activitat. I és aquí que apareix el concepte d’interactivitat que nosaltres volem traslladar als hotels, generar no només uns estímuls que portin a produir unes respostes sinó, molt més important, donar unes eines (espais, possibilitats…) per a que les persones puguin interactuar tant amb allò inanimat que els envolta com amb les altres persones amb les que es creuen en aquest lloc que anomenem hotel.
Per anar d’allò menys sòlid a allò més urbà, començarem donant uns apunts sobre el paper de la llum i la interactivitat. Pot arribar-se a acceptar que si alguna cosa no es veu no té per que considerar-se que existeixi. Ara ho veus, ara ja no ho veus. A partir d’aquí la llum és fonamental, no només per a fer real un ambient determinat sinó per a establir el tipus de sensació que es té en relació amb el color que reflecteixen els objectes. Una vegada acceptada aquesta situació, la nostra proposta és donar al viatger la possibilitat no ja només d’experimentar diferents escenaris lumínics sinó també la d’exercir el control sobre ells. Aquí hem d’afegir que la unitat de partida sempre és la persona i no l’habitació, per tant, en una habitació doble s’ha de considerar la possibilitat de que els dos hostes puguin exercir un control separat de l’ambient, si tens dos comandaments segur que s’incita algun tipus de dilema, que aboca irremissiblement a algun tipus de comunicació. No s’accepten ni les imposicions ni les suggerències, la base de la comunicació és una acció. En aquest sentit hi ha una certa preocupació per la sostenibilitat del funcionament de l’hotel que es basa en fer protagonista l’hoste. Poden arribar-se a deixar per a l’hoste accions tradicionalment executades pel personal de l’hotel, com per exemple que el servei d’habitacions sigui en realitat un àrea d’autoservei, o diguem-li bufet lliure on s’incentiva la relació entre els hostes de diferents habitacions. Ho considerem un altre nivell d’interactivitat, i no es tracta tant de donar-li treball al client sino de donar-li un major control sobre el seu ambient, donar-li la possibilitat per a que pugui actuar.
En donar aquesta llibertat a l’hoste es posen en crisi algunes idees que tenim sobre els espais dins de l’hotel. Sobre els elements fixes i els mòbils. Es el que podríem anomenar el concepte de l’hotel d’una sola porta. Es a dir, la verdadera porta és la que marca el pas des del carrer a l’interior, i a partir d’aquí, més que trobar espais tancats, més portes, vas tenint la possibilitat d’aconseguir una major intimitat sense perdre el contacte amb el tot. Això ens aboca a que els espais siguin en certa mesura multifuncionals, un tercer nivell d’interactivitat, es a dir que els corredors accepten ser rebedors de la pròpia habitació, que les escales permetin una conversació calmada.
I al final no s’ha de perdre el caràcter urbà de l’edifici, el fet indiscutible de que està a la ciutat. Igual que les persones han de tenir les eines per interactuar, l’edifici també ha d’intentar establir algun tipus de comunicació amb el context urbà. Anant de fora, el carrer, a dins sempre tindrem els cafès d’hotel, o la sana tendència a recuperar la tradició dels restaurants d’hotel, estratègia que ajuda a sostenir una cuina de qualitat combinant una clientela de viatgers allotjats amb altres viatgers o fins hi tot residents a la ciutat. És un camí per a rebaixar l’aïllament dels hostes de l’hotel. I anant de dins, l’hotel, cap a fora, el carrer, també poden aparèixer estratègies per a comunicar no ja la presència de l’hotel sinó el fet de que allí dins es realitzen activitats. De menys a més i tornant al més petit, igual que els diferents escenaris lumínics de l’habitació, d’acord amb l’humor dels hostes allò allotjats, es traslladen a les zones de circulació per a participar en la seva configuració lluminosa canviant, així també la mateixa llum pot ser advertida des del carrer per a, per què no, fer al vianant una mica partícip del lloc del viatger.

Interactivity and family

TE04030PR-05c-EQUIP.jpg

Marco Polo was an explorer, so was Ali Bey. They were pioneers who dared to go where very few people had ever been before and then went on to publicise their travels and talk about them. There were many who travelled in the past, but only a few of them actually managed to make a record so that we could learn from them. They wrote about their actual travels, not the mere act of travelling, as there were also many others who used to simply travel, just like we continue to do so today.
When starting to think about the hotels we have to build, we decided to look back not at historic hotel architecture, its large or small buildings, and its architectural styles, but rather look at the individuals who travelled in former times. It was then we realised there was a difference between what we could call a traveller and what we now call a tourist. An aspect which caught our attention most and which we decided to recapture by adapting it to our circumstances and times, is the active character of a person who journeys about the world, the traveller, as opposed the more passive tendency of following established routes and routines as a tourist. Our latest projects thus revolve around returning a type of protagonism to people which goes beyond the tendency to treat them as someone who has to be led by the hand and considers them as discerning individuals capable of enjoying an activity. This is where the concept of interactivity appears, an idea we want to transfer to our hotels. This is not only to provide stimuli which will lead to responses being produced, but, more importantly, also to supply tools such as spaces, possibilities and times so that people can interact both with inanimate objects which surround them and with other people they come across in a place such as a hotel.
To turn from the more ethereal to something more urban, let us start by making notes about the role of light and interactivity. We might accept that if something cannot be seen, then it has no reason to exist. Now you see it, now you don’t. On this basis, light is fundamental, not only to make a certain atmosphere real, but also to establish the type of sensation it has in relation to the colour objects reflect. Once such a situation is established, our aim is to give the traveller the chance not only to experience different lighting ambiences, but also to exercise control over them. It should be added that the starting point is always the person and not the room, so in a double room both guests should have the opportunity to exercise separate control over the ambience. If there are two controls, it is bound to produce some kind of dilemma, which irresistibly leads to some kind of communication. Neither impositions or suggestions are accepted, the basis of communication is an action. In this sense there is a certain preoccupation with sustaining the functioning of the hotel, which is based on making the guest the protagonist. Actions traditionally carried out by hotel staff may be left to the guest. For instance, room service actually becomes a self-service area, or an open buffet as it were, where contact is encouraged between guests from different rooms. We regard this as another level of interactivity. It’s not a question of making customers work, rather it is providing them greater control over their environment and providing them with the opportunity to act.
Giving such freedom to the guest means some ideas we have about spaces inside a hotel are brought into confusion as regards fixed elements and mobile ones. This is what we could call the concept of a single-doored hotel. This means the only true door is the one which divides the street from the hotel interior. From there on, more than finding closed spaces and more doors, you will have the possibility of attaining greater intimacy without losing contact with the whole. This leads us to the fact spaces are multifunctional to a certain extent, a third level of interactivity, meaning corridors accept their role as an anteroom for bedrooms and stairways allow for peaceful conversation.
Last of all, the urban character of the building shouldn’t be lost, the indisputable fact that it lies within the city. Just as people should have the tools to interact, the building should also try to establish some kind of communication with the urban context. Coming inside from the outside street, there will always be hotel cafes, or now the healthy trend to recover the tradition of hotel restaurants. This is a strategy which helps to sustain quality cuisine combined with a clientele of travellers staying alongside other travellers or residents in the city. It is a way to reduce the sense of isolation with respect to guests in a hotel. Going outside the hotel from the inside strategies may appear to communicate not the presence of the hotel, but rather the fact that activities are carried out inside. From less to more and going back to little, just like the different lighting ambiences in the room being changed according to the mood of the guests staying in them are transferred to the areas of circulation in order to participate in their changing light configuration, the same light can be noticed from the street, thus involving the passer-by a little in the traveller’s place.

Ornamentar preguntando

TE04030PR-06a-EQUIP.jpg

Lidl es una cadena de supermercados descuento europea de origen alemán pero que ya se ha establecido en 17 países. Está especializada en alimentación, bebidas, artículos de higiene y otros artículos para el hogar, pero aun no en piezas de joyería. Tiene ofertas de duración limitada, en general de unos tres días, en otros productos más caros como electrodomésticos, ordenadores o herramientas, pero aun no en piezas de joyería. Lidl suele vender también productos de marca propia, pero aun no se han atrevido con las piezas de joyería. Según fuentes bien informadas, todo esto lo hace para poder tener el precio más bajo posible, que es el objetivo principal de la cadena. Análisis independientes de organizaciones de consumidores no han detectado que entre los productos de Lidl se encuentren piezas de joyería, las cuales podrían muy bien tener un precio menor que las de otras marcas. Dar lo que la gente pide no es una estrategia, es en cierta manera una misión y no necesariamente con un único objetivo centrado en la productividad económica.

¿Qué es una joya?
Es una pieza auténtica que transmite algún bienestar a la persona que la luce, y sobretodo que implica comunicación.

¿Cuál cree que es la joya del futuro?
Seguramente es una pieza con un componente de tecnología de la información, algo que la relaciona con la potencialidad de la red y que permite a las personas comunicarse entre ellas. La pieza del futuro es una que implica al usuario, lo activa, y le incita a comunicarse con otros. Es un PIN que abre puertas.

¿Cómo definiría la situación actual de la joyería en Catalunya? ¿Por qué se ha llegado a esta situación?
La segunda parte ya delata que la primera pregunta espera una respuesta fatal. Pues medio a pesar de ello y muy mucho gracias a ello mismo, me gusta que me haga esta pregunta. La situación actual es de agotamiento de unos modelos antiguos. Pensar la pieza de joyería como basada en unos materiales preciosos y en una distinción por su carácter artesano y de pieza única no tiene futuro social. Y el futuro pasa por comunicar, hacer social, compartir.
Se ha llegado a esta situación por un cierto empecinamiento en insistir en una característica tradicional del ornamento: su carácter de extraordinario. Idea restrictiva, obsoleta, al museo con ella.La situación actual es de agotamiento de unos modelos antiguos. Pensar la pieza de joyería como basada en unos materiales preciosos y en una distinción por su carácter artesano y de pieza única no tiene futuro social. Y .Se ha llegado a esta situación por un cierto empecinamiento en insistir en una característica tradicional del ornamento: su carácter de extraordinario. Idea restrictiva, obsoleta, al museo con ella.¿Cree que el sector se está renovando?
No. Está dando vueltas a criterios antiguos y los esfuerzos de renovación, que no son pocos, se centran en técnicas empresariales, de gestores, no en una propuesta de joyería distinta, necesaria.

¿Por dónde pasa el futuro de la joyería?
Primero por llamarse más ornamento que joyería, pues ello ampliará el campo evitando la restricción a un mundo de exclusividad. El futuro de la joyería pasa por crear piezas que sean más herramientas para entrar en contacto con personas que faros para avisar de la presencia de un ego autocomplacido. Pasa más por unas piezas que se multiplican y que abocan a la comunicación. Esta pieza que compras aquí también está accesible en otro lugar o para otras personas, e incluye la manera de iniciar un contacto. Aquí es donde se deberían usar las tecnologías de la información. El iPOD, el móvil son piezas de identidad y de comunicación, partiendo desde el mundo de la joyería-ornamentación tradicional se deberían recoger estas tendencias. Pero no se trata de incrustar un diamante en un reproductor de mp3 sino que una pieza que sirve para ornamentar a un individuo sea un medio de comunicación, se comparta con otras, quizá muchas, personas.

¿Cuál es su aportación al sector?
Antes la ornamentación era una forma de mostrar el estatus social. Las joyas marcaban la clase a la que pertenecía la persona que lucía la pieza. DuchClaramunt lleva ya muchos años diciendo que la ornamentación se relaciona más con una sensación interior de la persona y que la participación del usuario sobre la pieza debe ser una posibilidad ineludible. La ornamentación es una manera para que las personas se sientan bien. Podríamos decir que aquello que ahora se relaciona con el bienestar de las personas es una mezcla de tecnología y compartir, en definitiva la ornamentación es comunicación. DuchClaramunt está preparando una pieza de ornamentación que será vendida en los quioscos, con la voluntad de llegar a la mayor cantidad de personas en la mayor cantidad de lugares, sin restricciones de países. Se trata de una pulsera que se activa al ser adquirida y abre la posibilidad de comunicarse con una pieza gemela que será adquirida por otra persona en una ubicación quizá remota. La pieza aporta una identidad pero también una marca de pertenencia a un grupo y la posibilidad de comunicarte con otros miembros de este grupo. Hay que darle la vuelta al concepto de joya como algo único para llevarlo, de la mano de la ornamentación, al ámbito de la seña de identidad que agrupa, el lugar donde muchas personas se sienten bien y lo hacen en comunidad. La pulsera del quiosco es una herramienta de sociabilidad.

Ornamentar preguntant

TE04030PR-06b-EQUIP.jpg

Lidl és una cadena de supermercats descompte europea d’origen alemany però que ja s’ha establert a 17 països. Està especialitzada en alimentació, begudes, articles d’higiene i altres productes per a la llar, però encara no en peces de joieria.
Té ofertes de duració limitada, en general d’uns tres dies, en altres productes més cars com electrodomèstics, ordinadors o eines, però encara no en peces de joieria. Lidl acostuma a vendre també productes de marca pròpia, però encara no gosa incloure-hi les peces de joieria. Segons fonts ben informades, tot això ho fa per a poder tenir el preu més baix possible, que és l’objectiu principal de la cadena. Anàlisis independents d’organitzacions de consumidors no han detectat que entre els productes Lidl es puguin trobar peces de joieria, les quals podrien ben bé tenir un preu menor que les d’altres marques. Donar allò que la gent demana no és una estratègia, és en certa manera una missió i no necessàriament amb un únic objectiu centrat en la productivitat econòmica.

¿Què és una joia?
És una peça autèntica que transmet algun benestar a la persona que la llueix, i sobretot que implica comunicació.

¿Quina creu que és la joia del futur?
Segurament és una peça amb un component de tecnologia de la informació, una característica que la relacioni amb la potencialitat de la xarxa i que permeti a les persones comunicar-se entre elles. La peça del futur és una que implica l’usuari, l’activa, i l’incita a comunicar-se amb els altres. És un PIN que obre portes.

¿Com definiria la situació actual de la joieria a Catalunya? ¿Per què s’ha arribat a aquesta situació?
La segona part de la pregunta ja delata que la primera espera una resposta fatal. Doncs mig a pesar d’això mateix i bastant molt gràcies a això mateix, m’agrada que em faci aquesta pregunta. La situació actual és d’esgotament d’uns models antics. Pensar la peça de joieria com una basada en uns materials preciosos i en una distinció pel seu caràcter de producte artesà y de peça única no té cap futur social. El futur passa per comunicar, fer social, compartir.
S’ha arribat a aquesta situació per una certa insistència desenraonada en una característica tradicional de l’ornament: el seu caràcter d’extraordinari. Idea restrictiva, obsoleta, llancem-la a la foguera.

¿Creu que el sector s’està renovant?
No. Està donant voltes a criteris antics i els esforços de renovació, que no són pocs, es centren en tècniques empresarials, de gestors, no en una proposta de joieria diferent, necessària.

¿Per on passa el futur de la joieria?
Primer per dir-se més ornament que joieria, que serà una manera d’ampliar el camp evitant la restricció a un món d’exclusivitat. El futur de la joieria passa per crear peces que siguin més eines per entrar en contacte amb persones que fars per avisar de la presència d’un ego autocomplagut.
Passa més per unes peces que es multipliquin i que aboquin a la comunicació. Aquesta peça que compres aquí també està accessible en un altre lloc per a unes altres persones, i inclou la manera d’iniciar un contacte. Aquí és on s’haurien d’usar les tecnologies de la informació. L’iPOD, el mòbil són peces d’identitat i de comunicació, partint des del món de la joieria-ornamentació tradicional s’haurien de recollir aquestes tendències. Però no es tracta d’incrustar un diamant en un reproductor de mp3 sinó que una peça que serveix per ornamentar a un individu sigui un mitjà de comunicació, sigui compartit amb altres, potser moltes, persones.

¿Quina és la seva aportació al sector?
Abans l’ornamentació era una manera de mostrar l’status social. Les joies marcaven la classe a la que pertanyia la persona que lluïa la peça. DuchClaramunt porta ja molts anys dient que la ornamentació es relaciona més amb una sensació interior de la persona y que la participació de l’usuari sobre la peça ha de ser una possibilitat ineludible. L’ornamentació és una manera de que les persones es sentin bé. Podríem dir que allò que ara es relaciona amb el benestar de les persones és una mescla de tecnologia i compartir, en definitiva l’ornamentació és comunicació. DuchClaramunt està preparant una peça d’ornamentació que estarà a la venda en els quioscos, amb la voluntat d’arribar a la major quantitat de persones en la major quantitat de llocs, sense restriccions de països. Es tracta d’una polsera que s’activa al ser adquirida i obre la possibilitat de comunicar-se amb una peça bessona que serà adquirida per una altra persona en una ubicació potser remota. La peça aporta una identitat però també una marca de pertànyer a un grup y la possibilitat de comunicar-te amb altres membres d’aquest grup. S’ha de donar la volta al concepte de joia com a peça única per a portar-lo, al costat de l’ornamentació, cap a l’àmbit del tret d’identitat que agrupa, el lloc on moltes persones es senten bé i ho fan en comunitat. La polsera del quiosc és una eina de sociabilitat.

Ornamenting the question

TE04030PR-06c-EQUIP.jpg

Lidl is a European discount supermarket chain of German origin, which has already become established in 17 countries. It specialises in foodstuffs, drinks, cleaning articles and other household items, but no pieces of jewellery as yet. They have limited offers – normally for two or three days – on more expensive items such as electrical appliances, computers or tools, but no pieces of jewellery as yet. Lidl also sells own label products, but it hasn’t dared to sell any pieces of jewellery as yet. According to well-informed sources, the supermarket does all this so as to be able to offer the lowest prices possible, its main objective. Independent studies by consumer organisations have not detected pieces of jewellery amongst Lidl ranges, an item which could very well be offered at a much lower price than other brands. Giving people what they want is not a strategy. To a certain extent, it is a mission and not necessarily one with economic productivity as its only objective.

What is a jewel?
It’s an authentic piece which transmits a sense of well-being to the person who is wearing it and, above all, it engages them in communication.

What do you believe will be the jewel of the future?
It will most probably be a piece which contains information technology, something related to the potential of internet which enables people to communicate with one another. The piece of the future is one which engages the user, activates them and urges them to communicate with others. It’s a PIN which opens doors.

How would you define the current situation with regard to jewellery in Catalonia? Why has it come to such a situation?
The second question already gives away the fact that a gloomy answer is expected to the first one. Well, regardless of this to some extent, and very much as a result of it, I’m glad I’ve been asked this question. In the present situation outdated models have become exhausted. Thinking of a piece of jewellery as a unique piece and as something based on precious materials and on originality due to craftsmanship has no future in society.The future lies in communicating, making things social, sharing.
We have come to such a situation due to a certain persistence in insisting on a traditional characteristic of ornamentation – its uniqueness. It’s a restrictive idea, obsolete, something which belongs in a museum.

Do you think the sector is modernising itself?
No. It revolves around outdated criteria and efforts to modernise – which are, in fact, many – are focussed on approaches to management and not on putting forward a much-needed, new idea of jewellery.

Which path must jewellery take into the future?
First of all, calling itself ornamentation rather than jewellery as doing so will open up the field and prevent it from being restricted to an exclusive circle of people. The future of jewellery lies in creating pieces which are more like tools for making contact with other people and not like a beacon which announces the presence of a self-complacent ego. It lies more in pieces which multiply and bring about communication. A piece you buy in one place will also be accessible in another place or for other people, and will incorporate a way to establish contact. It’s here where information technologies should be used. An iPod or a mobile are pieces containing identity and communication. Such trends should be taken up by the world of traditional jewellery-ornamentation. But it’s not a case of embedding a diamond into an MP3 player, rather the piece which serves as an ornamentation for an individual should be a means of communication. It is shared with others, maybe many others.

What is your contribution to the sector?
Up to now ornamentation was a way to display social status. Jewels indicated the class to which the person wearing the piece belonged. DuchClaramunt has been saying for years that ornamentation is more related to the feelings inside a person and that the user’s interaction with the piece should be an unavoidable option.  Ornamentation is a way in which people can feel good. We could say that the thing which is related to people’s well-being today is a mixture between technology and sharing. In short, ornamentation is communication. DuchClaramunt is preparing a piece of ornamentation which will be on sale at newsstands. It is designed to reach the largest number of people in the greatest number of places possible without restricting it to one country. It’s a bracelet which is activated once it has been purchased, thus opening up the possibility of communicating with its twin piece which will have been purchased by somebody else in another place, which may be faraway. The piece offers an identity, but it also signifies belonging to a group and the chance to communicate with other members in the group. The concept of a jewel being something unique should be turned on its head and ornamentation should convert such a concept into a sign of identity which brings people together, leading them to a place where many people feel good and feel good together in a community. The newsstand bracelet is a tool for sociability.

queridísimos SEÑORES DE LAS TORRES

TE04031PL-01-EQUIP.jpg

DE PARTE DE
El amigo de un amigo de aquel pariente que conoce a quien se ha de conocer y que habla con la persona justa hoy que se da el caso que está de buen humor. De Xavier Claramunt a Josep Maria Grau vía Joaquim Vilar insinuado por Antonio Hospes Pérez.

PERO USTED QUIÉN ES
Somos arquitectos pero trabajamos a la vez el diseño industrial y la joyería. Intentamos humildemente que los objetos tengan algún sentido para las personas que los han de utilizar.

QUÉ QUEREMOS HACER
Queremos hacer una TORRE, y Colonial puede hacer una y muchas más Torres. Pues eso, que aquí estamos.

QUÉ PODEMOS OFRECER
La experiencia de trabajar en diferentes ámbitos nos da conocimientos técnicos y un criterio propio en muchos más campos que la mayoría de estudios técnicos de arquitectura.

POR QUÉ PODEMOS HACER UNA TORRE: LA PREPARACIÓN
Nos hemos estado entrenando en aquellos campos que consideramos fundamentales para definir el bienestar de las personas. Todas han sido aproximaciones tan técnicas como sensibles: la arquitectura, el diseño industrial y la joyería. Y ahora consideramos que ha llegado el momento de juntar todas estas disciplinas en el diseño y construcción de una TORRE.
Una TORRE es un diseño integral. Una TORRE es como una ópera, se han de poseer conocimientos en múltiples escalas, cosas grandes, cosas pequeñas, con intención, pero también se tiene que saber coordinar. Sensibilidad y técnica.

PER QUÉ HAREMOS UNA TORRE: EL ASALTO
Antes no tuvimos miedo de crecer en tan diversas disciplinas, y ahora estamos abriendo los caminos y dando la murga a quien haga falta para juntarlas todas. De momento hemos realizado dos movimientos estratégicos:
Primero abrir una oficina técnica en China que trabaja de tú a tú con el despacho Hou Teh Chien con propuestas de edificios comerciales en Beijing y Hang Zhou.
Segundo, en colaboración con Robert Brufau BOMA, hemos presentado propuestas de TORRES a un grupo de promotores de Doha (Qatar).

Y ahora llamamos a la puerta de los que pueden construir una TORRE en Europa, vosotros.

estimats SENYORS DE LES TORRES

TE04031PL-02-EQUIP.jpg

DE PART DE
L’amic d’un amic d’aquell parent que coneix a qui s’ha de conèixer i que parla amb la persona justa avui que està de bon humor. De Xavier Claramunt a Josep Maria Grau via Joaquim Vilar insinuat per Antonio Hospes Pérez.

QUI SOM
Som arquitectes pero treballem alhora en disseny industrial i de joieria. Intentem que els objectes tinguin algun sentit per a les persones que els han de fer servir.

QUÈ VOLEM FER
Volem fer una TORRE, i Colonial pot fer una Torre. Doncs aquí estem.

QUÈ PODEM OFERIR
El fet de treballar en diversos àmbits fa que tinguem coneixements tècnics i criteri propi en molts més aspectes que la majoria d’estudis d’arquitectura.

PER QUÈ PODEM FER UNA TORRE: LA PREPARACIÓ
Ens hem estat entrenant en els camps que considerem cabdals per a definir el benestar de les persones. Totes han estat aproximacions tan tècniques com sensibles: l’arquitectura, el disseny industrial i la joieria. I ara considerem que ha arribat el moment de juntar totes aquestes disciplines en el disseny i construcció d’una TORRE.
Una TORRE és un disseny integral. Una TORRE és com l’òpera, s’han de tenir coneixements en múltiples escales, coses grans, coses petites, amb intenció, però també s’han de saber coordinar. Sensibilitat i tècnica.

PER QUÈ FAREM UNA TORRE: L’ASSALT
Abans no vàrem tenir por de créixer en tantes disciplines, i ara estem obrint els camins i emprenyant a qui faci falta per juntar-les totes. De moment hem fet dos moviments estratègics:
Primer obrir una oficina tècnica a Xina que treballa de tu a tu amb el despatx Hou Teh Chien amb propostes d’edificis comercials a Pequín i Hang Zhou.
Segon, en colaboració amb Robert Brufau BOMA, hem presentat propostes de TORRES a un grup de promotors de Doha (Qatar).

I ara truquem a la porta dels que poden construir una TORRE a Europa, vosaltres.

my dearest Mr and Mrs TOWERS

TE04031PL-03-EQUIP.jpg

AT THE SUGGESTION OF
the friend of a friend of a particular relative who knows somebody one should know, and who today speaks to the right person, who just happens to be in a good mood.  From Xavier Claramunt to Josep Maria Grau via Joaquim Vilar after a recommendation from Antonio Hospes Pérez.

AND WHO MIGHT YOU BE?
We are architects, but we also work in the fields of industrial design and jewellery. We modestly seek to give meaning to objects for the people who will use them.

WHAT WE WANT TO DO
We want to build a TOWER, and the Colonial Group is capable of building not one, but many more Towers.  That’s all we want. We’re ready and waiting.

WHAT CAN WE OFFER
The experience of working in different areas provides us with technical knowledge and our own criteria in many more fields than most architecture studios.

WHY WE ARE CAPABLE OF BUILDING A TOWER: GROUNDWORK
We have been undergoing training in those fields we consider to be fundamental in influencing people’s well-being. These have all involved both technical and human approaches: architecture, industrial design and jewellery. We now consider the moment has arrived for us to bring all these disciplines together in the single design and structure of a TOWER.
A TOWER is an integrated design. A TOWER is like an opera. Skills and knowledge are required on a variety of scales – large things, small things, consciously – but it’s also essential to know how to coordinate. Sensitivity and technique.

WHY WE ARE GOING TO BUILD A TOWER: THE ATTACK
In the past we were not afraid of developing our presence in such different disciplines. Now we are moving ahead, pestering everyone and anyone so they can help us to bring them all together. So far we have made two strategic moves:
First, opening a technical office in China which works on a personal level with the offices of Hou Teh Chien to put forward proposals for commercial buildings in Beijing and Hangzhou.
Secondly, in cooperation with Robert Brufau BOMA we have submitted proposals for TOWERS to a group of property developers in Doha (Qatar).

Now we’re knocking on the door of those who are capable of building a TOWER in Europe, which happens to be you.

Arquitectura sin complejos

TE04030PR-08a-EQUIP.jpg
>download

Reinventar, acercarse a la gente y proponer constantemente. Así de claro lo tiene este equipo de arquitectos y diseñadores industriales, con Xavier Claramunt al frente, para los que es tan importante el proceso de desarrollo como el producto final. Desde una voluntad de innovación constante acaban de inaugurar una nueva línea de trabajo: ‘las respuestas’, que se une a la arquitectura y diseño de interiores, diseño industrial y joyería que vienen desarrollando desde 1990. Con oficina propia en China desde 2005, EQUIP Xavier Claramunt colabora con Ferran Adrià, Hospes Hoteles, BMW, Chic&Basic o Cosmic.

Creada en 1990 y dirigida por Xavier Claramunt (Igualada, 1965), esta compañía que trabaja en arquitectura, interiorismo, diseño industrial y joyería ha decidido añadir una nueva categoría: ‘las respuestas’, que ellos definen como unos proyectos sin escala: ‘son las respuestas a preguntas que asaltan a nuestros clientes cuando pretenden asumir nuevos retos. Nuestro objetivo es proponer un camino que sea verosímil’. Todo ello ha nacido de la conjunción de su tendencia a proponer y de una estrategia que denominan ‘LAB’, de laboratorio, en la que trabajan sobre un producto o proyecto incluso antes de que aparezca un cliente en concreto: ‘esto nos permite mejorar las respuestas ya dadas a preguntas de nuestros clientes, o prepararnos para aquellas aun no formuladas’. Haciendo un símil futbolístico, sería una pretemporada constante paralela al trabajo cotidiano.

Este LAB ya ha dado sus primeros resultados: la propuesta para un hotel en el espacio (Galactic Suite) y los primeros estudios para un hotel en un hábitat submarino (Sea Suite). ‘Son proyectos que desarrollamos sin tener ese cliente que nos los haya encargado. Son las propuestas que hacemos cuando detectamos una necesidad que aun no está cubierta’. La nueva estrategia LAB, que se ha convertido en la manera en que EQUIP da salida al ensayo de nuevas estrategias y a la apertura nuevos caminos, convive con las responsabilidades y velocidad del día a día, porque según Xavier Claramunt ‘también somos una compañía que hace productos con una finalidad clara, con un cliente y un proyecto. Las materias primas han de ser realistas, los plazos hay que cumplirlos, en el mundo de la llamada realidad existe una razonable tendencia generalizada a evitar riesgos’.

Entre algunos de sus trabajos, destaca el concesionario para BMW en Sabadell (Finalista Premios FAD), el hotel Chic&Basic Born en Barcelona, la Casa Mur en Igualada o las ampliaciones para el hotel Hospes Palacio de los Patos, en Granada, y Hospes Maricel, en Mallorca. En el apartado de diseño industrial,  trabajan en la colección FACES de Ferran Adrià para la que acaban de presentar la cubertería Frankie. Con Cosmic han desarrollado sanitarios, griferías y accesorios para el baño. Desde 1990, cuando empezaron a trabajar para DuchClaramunt, han venido diseñado joyas cuyo potencial se basa en la búsqueda de ‘la implicación del usuario en la formalización de la joya. Son, más que piezas, herramientas para generar piezas’ según este arquitecto innovador.

Su manera de trabajar
Todo proyecto a desarrollar por EQUIP Xavier Claramunt parte de tres premisas que actúan como motores de arranque: la reinvención, el acercamiento a la gente y una proposición constante, todo ello sin complejos. Según explican, ‘la primera premisa es la constante reinvención de la manera de entender las cosas. Revisamos sin complejos desde el producto desarrollado hasta la actitud al trabajar y la gestión del proceso. La segunda es la voluntad de acercarnos a la gente con productos que inciten a la actividad y sean útiles. La tercera es una estrategia propositiva para redefinir conceptos y estrategias que nos expliquen y permitan producir los nuevos productos’. Estas premisas son seguidas de forma rigurosa en el LAB, mientras que al aparecer el cliente el proceso se enriquece sin dejar de lado el trabajar sin prejuicios, ni formas, ni ideas previas: ‘iniciamos todo proceso conjuntamente con el cliente, analizando los datos aportados para conseguir un conocimiento suficiente de las necesidades y así generar unas propuestas a la medida de los requerimientos’. Según Xavier Claramunt, ‘el establecimiento de un proceso de trabajo define la forma final’.
Poder trabajar en diferentes escalas les da una gran flexibilidad. La arquitectura y el interiorismo les aporta el conocimiento espacial, el diseño industrial les permite estar en contacto con industriales comprobando la viabilidad de los proyectos y desarrollando técnicas innovadoras, y la joyería los acerca al conocimiento de los materiales para su correcta manipulación y uso adecuado. A las anteriores líneas se han venido a añadir ‘Las respuestas’, a las que denominan proyectos sin escala.

Asia
Desde hace poco más de un año, la compañía tiene oficina técnica estable en China. No esconden la dificultad del nuevo reto y afirman que ‘hemos aprendido que allí todo sigue un ritmo muy lento y que era necesario empezar desde muy atrás. Es un camino difícil por la burocracia del país pero una vez las propuestas han encontrado su interlocutor todo es más fácil’. Fueron porque tienen la convicción de que ‘para que te pase algo tienes que estar en el sitio’. En estos momentos tienen en fase de proyecto centros comerciales y complejos hoteleros. En su línea de releer la situación y proponer, estudian desde la posibilidad de desarrollar y producir fachadas prefabricadas en China para luego ser montadas en Barcelona hasta la construcción de núcleos prefabricados para los hoteles que construyen en distintos puntos de España.

Innovación
Ante la pregunta de cómo entienden ellos el concepto de innovación, EQUIP Xavier Claramunt explica que para ellos ‘la innovación es el ámbito donde se encuentran una idea y una manera de llevarla a la práctica. Así que, en un primer nivel, nuestra innovación vive en el proponer productos o espacios que llamen a la acción, que inciten a las personas a interactuar tanto con el producto como con otras personas. El objetivo final es la actividad’. Pero como tienen claro que para ser innovación una idea tiene que llevarse a cabo, añaden que ‘nuestra estrategia, que en cierta medida es una innovación, es implicarnos en los proyectos como socios. De esta manera, más que mantenernos como arquitectos o consultores, queremos estar en todos los estadios y tener voz y voto en todas las decisiones’. Para el arquitecto, esta es la única manera de que un proyecto gane en lugar de ir perdiendo por el camino que lleva de su ideación a su concreción real: ‘poniéndonos un poco sensibles, ya no se trata de nuestros hijos sino que somos nosotros mismos’.

Ideas fuerza
-Actuar siempre sin complejos.
-Constante reinvención de la manera de entender las cosas: revisar sin complejos desde el producto desarrollado hasta la actitud al trabajar y la gestión del proceso.
-Acercarse a la gente: proponer productos que inciten a la actividad y que sean útiles.
-Ser propositivos: redefinir conceptos para que nos expliquen los nuevos productos. Redefinir estrategias para adecuarlas a los escenarios que van apareciendo.

Arquitectura sense complexos

TE04030PR-08b-EQUIP.jpg
>download

Reinventar, acostar-se a la gent i proposar constantment. Així de clar ho té aquest equip d’arquitectes i dissenyadors industrials… i joiers, amb Xavier Claramunt al capdavant, per als que és tan important el procés de desenvolupament com el producte final. Des d’una voluntat d’innovació constant acaben d’inaugurar una nova línia de treball: “les Respostes”, que es ve a sumar a l’arquitectura i disseny d’interiors, disseny industrial i joieria que venen desenvolupant des del 1990. Amb oficina pròpia a Xina des del 2005, l’EQUIP Xavier Claramunt col·labora amb Ferran Adrià, Hospes Hoteles, BMW, Chic&Basic o Cosmic.

Creada el 1990 i dirigida per Xavier Claramunt (Igualada, 1965), aquesta companyia que treballa en arquitectura, interiorisme, disseny industrial i joieria ha decidit afegir una nova categoria: “les Respostes”, que ells defineixen com uns projectes sense escala: ‘són les respostes a preguntes que es plantegen els nostres clients quan pretenen assumir nous reptes. El nostre objectiu és proposar un camí que sigui versemblant’. Tot això a nascut de la conjunció entre la seva tendència a proposar i d’una estratègia que denominen ‘LAB’, de laboratori, en la que treballen sobre un producte o projecte fins hi tot abans de que aparegui un client en concret: ‘això ens permet millorar les nostres respostes ja donades a preguntes dels nostres clients, o preparar-nos per a aquelles encara no formulades’. Fent un símil futbolístic, seria una pretemporada constant paral·lela al treball quotidià.

Aquest LAB ja ha donat els primers resultats: la proposta per a un hotel a l’espai (Galactic Suite) i els primers estudis per a un hotel en un hàbitat submarí (Sea Suite). ‘Són projectes que desenvolupem sense tenir aquell client que ens l’hagi encarregat. Són les propostes que fem quan detectem una necessitat que encara no esta coberta’. La nova estratègia LAB, que s’ha convertit en la manera en que l’EQUIP dóna sortida a l’assaig de noves estratègies i a l’apertura de nous camins, conviu amb les responsabilitats i velocitat del dia a dia, perquè segons Xavier Claramunt ‘també som una companyia que fa productes amb una finalitat clara, amb un client i un projecte. Les matèries primeres han de ser realistes, s’han de complir uns terminis, en el món de l’anomenada realitat existeix una raonable tendència generalitzada a evitar riscos’.

Entre alguns dels seus treballs, destaca el concessionari per a BMW a Sabadell (Finalista Premis FAD), l’hotel Chic&Basic Born a Barcelona, la Casa Mur a Igualada o les ampliacions para l’hotel Hospes Palacio de los Patos, a Granada, i Hospes Maricel, a Mallorca. A l’apartat de disseny industrial, treballen en la col·lecció FACES de Ferran Adrià per a la que acaben de presentar la coberteria Franki. Amb Cosmic han desenvolupat sanitaris, aixetes i accessoris per al bany. Des de 1990, quan van començar a treballar per a DuchClaramunt, han vingut dissenyant joies que busquen ‘la implicació de l’usuari en la formalització de la pròpia joia. Són, més que peces, eines per a generar peces’ segons aquest arquitecte innovador.

La seva forma de treballar
Tot projecte a desenvolupar per EQUIP Xavier Claramunt surt de tres premisses que actuen com a motors: la reinvenció, l’acostament a la gent i una proposició constant, tot sense complexos. Segons expliquen, ‘la primera premissa és la constant reinvenció de la manera d’entendre les coses. Revisem sense complexos des del producte desenvolupat fins a l’actitud en treballar i la gestió del procés. La segona és la voluntat d’acostar-nos a la gent amb productes que incitin a l’activitat i siguin útils. La tercera és una estratègia propositiva per a redefinir conceptes i estratègies que ens expliquin i permetin produir els nous productes’. Aquestes premisses són seguides de forma rigorosa en el LAB, i a l’aparèixer el client el procés s’enriqueix sense deixar de costat el treballar sense prejudicis, ni formes, ni idees prèvies: ‘iniciem tot procés conjuntament amb el client, analitzant les dades aportades per aconseguir un coneixement suficient de les necessitats i així generar unes propostes a la mida dels requeriments’. Segons Xavier Claramunt, ‘l’establiment d’un procés de treball defineix la forma final’.

Poder treballar en diferents escales els hi dóna una gran flexibilitat. L’arquitectura i l’interiorisme els aporta el coneixement espacial, el disseny industrial els permet estar en contacte amb industrials comprovant la viabilitat dels projectes i desenvolupant tècniques innovadores, i la joieria els acosta al coneixement dels materials per a la seva correcta manipulació i ús adequat. A les anteriors línees s’han vingut a afegir ‘les Respostes’, a les que denominen projectes sense escala.

Àsia
Des de fa poc més d’un any, la companyia té oficina tècnica estable a Xina. No amaguen la dificultat del nou repte i afirmen que ‘hem après que allí tot segueix un ritme molt lent i que era necessari començar des de molt enrere. És un camí difícil per la burocràcia del país però una vegada les propostes han trobat el seu interlocutor tot és més fàcil’. Hi van anar perquè tenen la convicció de que ´per a que passi alguna cosa tens que ser al lloc’. En aquests moments tenen en fase de projecte centres comercials i complexos hotelers. En la seva línea de rellegir la situació i proposar, estudien des de la possibilitat de desenvolupar i produir façanes prefabricades a Xina per a després ser muntades a Barcelona fins a la construcció de nuclis prefabricats per als hotels que construeixen a diferents punts d’Espanya.

Innovació
Davant la pregunta de com entenen ells el concepte d’innovació, EQUIP Xavier Claramunt explica que per a ells ‘la innovació és l’àmbit on es troben una idea i una marera de portar-la a la pràctica. Així que, en un primer nivell, la nostra innovació viu en el proposar productes o espais convidin a l’acció, que incitin a les persones a interactuar tant amb el producte com amb altres persones. L’objectiu final és l’activitat’. Però com tenen clar que per a ser innovació una idea ha de concretar-se en un producte, afegeixen que ‘la nostra estratègia, en certa mesura és una innovació, és implicar-nos en els projectes com a socis. D’aquesta manera, més que mantenir-nos com arquitectes o consultors, volem estar en tots els estadis i tenir veu i vot en totes les decisions’. Per a l’arquitecte, aquesta és l’única manera de que un projecte guanyi en lloc d’anar perdent pel camí que porta des de la ideació fins a la concreció en un producte real: ‘posant-nos una mica sensibles, ja no es tracta dels nostres fills sinó que som nosaltres mateixos’.

Idea força
-Actuar sempre sense complexos
-Constant reinvenció de la manera d’entendre les coses: revisar sense complexos des del producte desenvolupat fins l’actitud al treballar i la gestió del procés.
-Acostar-se a la gent: proposar productes que incitin a l’activitat i que siguin útils.
-Ser propositius: redefinir conceptes per a que ens expliquin els nous productes. Redefinir estratègies per adequar-les als escenaris que van apareixent.

Uninhibited architecture

TE04030PR-08c-EQUIP.jpg
>download

Reinventing, approaching people and making constant proposals. That’s how clear things are for the team of architects and industrial designers led by Xavier Claramunt. For them the development process is just as important as the end product. In a desire to offer constant innovation they have just launched a new approach to projects – “Responses”. This initiative joins the disciplines of architecture, interior design, industrial design and jewellery, areas where they have been active since 1990. Besides opening their own office in China in 2005, L’EQUIP Xavier Claramunt also works together with Ferran Adrià, Hospes Hoteles, BMW, Chic&Basic and Cosmic.

Set up in 1990, the company is headed by Xavier Claramunt (Igualada, Catalonia 1965) and operates in the field of architecture, interior design, industrial design and jewellery. It has recently decided to add a further category to these four ares – “Responses”. This is something they refer to as “scale-less” projects. “They are responses to questions which beset our clients when they are attempting to cope with new challenges. Our objective is to put forward an approach which is feasible”.. The initiative was born out of their propensity to come up with new ideas and a project they call “LAB”, as in laboratory. In “LAB” work is carried out on a product or project before a specific client even appears. “Such an approach enables us to improve on responses we have already given to clients’ questions or to prepare ourselves for those which have not yet been asked”. If we compare it to football, it’s like a permanent pre-season warm up which exists in parallel to their daily work”.

LAB has already produced its first creations – a proposed project for a hotel in space – Galactic Suite – and the initial study for a hotel in an underwater habitat – Sea Suite. “These are projects which we develop without having a specific client who has requested it from us. They are proposals we look into when we discover a need which has not yet been covered”. The new LAB strategy has become the way in which L’EQUIP provides opportunities to try out new strategies and to open up new approaches. It exists alongside the responsibilities and urgencies of daily work, because as Xavier Claramunt says, “We are also a company which supplies products with a clear objective – with a client and project in mind. Raw materials must be practicable, deadlines must be met. In the world of so-called reality there’s a reasonable established tendency to steer clear of risk”.

Amongst its many projects those which particularly stand out are the BMW showroom in Sabadell (finalist in the FAD awards), the hotel Chic&Basic Born in Barcelona, the Casa Mur in Igualada or the annexes for the Hotel Hospes Palacio de los Patos in Granada and Hospes Maricel on Mallorca. In industrial design they are working on the FACES collection for top chef Ferran Adrià, for whom they have just presented Frankie silverware. They have also developed bathroom fittings, sets of taps and bathroom accessories. Since 1990, when they began working for DuchClaramunt, they have been designing jewellery whose potential lies in the search for “the user’s implication in the formalisation of the jewellery. More than pieces of jewellery, they are tools for generating pieces”, according to this innovative architect.

Their approach to work
All projects carried out by L’EQUIP Xavier Claramunt are based on three premises which trigger them into action – reinvention, approaching people and constant proposals, all of them free from inhibition. As they explain, “The first premise is constant reinvention in the way of understanding things. We review everything unreservedly, from the developed product to attitudes to work and process management. The second is the desire to approach people with products which inspire them into action and are useful to them. The third is a proposal strategy for redefining concepts and strategies which offer us explanations and enable us to produce new products”. These premises are strictly adhered to in LAB. When a client appears, the process is enhanced without neglecting preceding ideas or the prejudice-free approach to work. “We start on all approaches together with the client, analysing the information provided to learn enough about needs and thus generate proposals which fit in with requirements.” According to Xavier Claramunt, “establishing an approach to work defines the final shape”.
Being able to work on different scales means they are completely flexible. Architecture and interior design enables them to understand the concept of space. Industrial design provides them with contact to industry and thus ensures project viability and development of innovative techniques. Jewellery helps them to learn about materials so they can handle them properly and use them in an appropriate way. These three approaches have been joined by “Responses”, which are referred to as scale-less projects.

Asia
For just over a year now the company has had a permanent technical office in China. They are open when talking about the difficulties such a new challenge presents, As they say, “What we have learnt is that in China everything moves at a very slow pace and it’s essential to lay the groundwork well in advance. It’s a difficult road due to the country’s bureaucracy, but once partners are found for projects everything is much easier”. They went as they are convinced that “for something to happen you have to actually be there”. At the present moment they have reached the planning stage for shopping malls and hotel complexes. In line with their concept of re-reading situations and making proposals, they are looking at projects ranging from the manufacture of a pre-fabricated facade in China which would then be put up in Barcelona to prefabricated modules for the hotels they are building throughout Spain.

Innovation
When faced with the question of how they understand the concept of innovation, L’EQUIP Xavier Claramunt explains that for them “innovation is the area where an idea and the way to approach such an idea can be found. Thus, on one level, our idea of innovation resides in proposing products or spaces which are an invitation to do something, which urge people to interact with both the product and other people. The end objective is activity”. But as they are convinced that for an idea to be innovative it must be put into practice, they add “Our strategy – which to a certain extent is an innovation – is to become involved in projects as partners. In this respect, besides existing as architects or consultants, we also want to be present at all stages and have a say and able to vote on all the decisions”. For the architect this is the only way a project is enhanced instead of diminishing in value along the way from its conception to its actual realisation. “If we are getting a little sensitive, it’s no longer a case of being our children, rather we’re talking about it being a part of ourselves”.

Ideas for empowerment
– Always act while leaving inhibitions aside.
– Constant reinvention in the approach to understanding things – review everything unreservedly, from the developed product to attitudes to work and process management.
– Approach people – propose products which inspire them into action and are useful.
– Offer proposals – redefine concepts so they explain new products to us. Redefine strategies to adapt them to new situations as they appear.

El chotis del feo

TE04048HM-01-EQUIP.jpg

Y otra vez toca bailar con la más fea. Hacer de tripas corazón, buena cara, mejor, al mal tiempo. A medio deshacer hay que terminar, darle un giro y colocar la guinda, siempre guindilla. Venga hoteles, ya oímos el martillar de la máquina registradora. ¡Qué barbaridá! Y vemos de mala gana cómo todos los feos conquistan las chicas más guapas, Agustín Lara y un tal Sinatra. El suave deslizar de la tarjeta, perfectamente dirigida por la guía lectora del terminal bancario. En cambio yo, el Gran, que nací un pollo pera, aquí me tengo la lengua de fuera. Trágala, tú, servilón.
Una vez más poco se puede tocar, poco se puede cambiar, pero todo tiene que parecer distinto y arregladito y funcional. Chist, eso caca. Nos preguntamos porqué no llamarán a nuestra puerta antes de entrar, en vez de ir por ahí a buscar lo que más tarde tendrán que cambiar. He visto gordos y flacos usar mi talento, muy del bracete de un monumento. Ay yo quisiera ser feo, para lucir en la calle una buena gachí.
Y aquí nos encontramos con un buen inmueble bien castizo, muy de ladrillo castellano, al que el tiempo ha querido enladrillar un pabelloncito que es barraquita de varios pisos. Sorpresa mayúscula y fruncir de ceño, qué otra cosa se esperaría de entrar el cliente con los suministros. ¡Ya está bien! Me gusta regular. Y más. Para comer, ya sea bien o mal, se pretende un salón sin sol, sin aire, sin ná. De nombre, El Atemporal, por falto de estaciones, ni hojas caídas ni flores ni trinar de pajarillos ni berrear de taxistas. Cueva, refugio sin guerra, sin ulular de sirenas ni tronar aviador. Y eso que, de Madrid, el cielo. Mas plantas, haberlas, haylas. ¿Subir? No, por hoy fue suficiente. Yo voy a buscar un cirujano especialista en lo facial, que me cambie a mí este perfil que tengo tan angelical. Con mi nueva faz entonces sí podré lucir supergachís, y las mujeres dirán que soy un Adonis, cuando les baile en un ladrillo este chotis.
Aunque las ciencias avanzan una barbaridá, uno se inspira al pasear. Y ahí está, la puerta de Alcalá, la mires o no. No hay quien la mueva, ahí puesta como un urbano en glorieta, aislado y sin función. Sigue agitando los brazos. Espasmódica, flemática. Turístico, bonita, estamos cerca y se vuelve a oír el zumbido electrónico de la máquina de sumar parné. ¡Qué progreso! Bien. El ayuntamiento nos hace pasos subterráneos, al coche déjenmelo tranquilito. Que ande. Qué bien llegar al Retiro, parque céntrico! Muy madrileño, dominguero. Bueno, bonito, últimamente muy variado, cosmopolita. Artistas que sonríen con rictus. Disfraces calurosos, de fotogenia pesada. Menor. Un poco polvoriento en verano, tierra seca, arenilla. Distinto cuando llueve, ojo barro.

El xotis del feo

TE04048HM-02-EQUIP.jpg

Vinga, una altra vegada toca ballar-la amb la més lletja. Hacer de tripas corazón, que diuen aquí i bona cara, fins hi tot millor cara, al mal tiempo. I quan estavem ja mig desfén hem d’acabar, donar-li una volta més i fer pujar l’enxaneta amenaçant-lo sense jugar i cap al llit. I vinga hotels, ja sentim la música comptable de la caixa registradora. Quina barbaridá! I veiem de mala gana com tots els feos conquistan las chicas más guapas, Agustín Lara y un tal Sinatra. El dirigidíssim passar de la tarjeta per la guia lectora del terminal bancari. En canvi jo, el Gran, vaig néixer un pollo pera, aquí en tinc la lengua de fuera. Trágala, tú, servilón. Una altra vegada poc es pot tocar, ben poc es pot canviar, però mira per on que tot ha de semblar diferent, i arregladet, i que funcioni. Chist, eso caca. Ens preguntem per què no truquen a la porta, la nostra porta, abans d’entrar, en comptes de ir por ahí a buscar lo que más tarde tendrán que cambiar. He vist gordos i flacos usar el meu talento, agafats del bracet d’un monumento. Ay, ja m’agradaria ser feo, per a lluir pel carrer una bona gachí.
I ens trobem amb un immoble ben castís, de totxo castellà, al que el temps ha volgut enganxar una barraqueta de pisos, que en diuen pabelloncito. Sorpresa majúscula, que el client ha d’entrar amb les caixes d’enciams ¡Ja está bé! M’agrada regular. I encara més. Per menjar, bé o malament, es pretén una sala sense Sol, sense aire, sin ná. Batejat com El Atemporal, que no hi ha ni estacions, ni li cauen les fulles ni canten el ocells ni sents els taxistes bordar. És un cau, un refugi sense guerra a la vista, sense udolar de sirenes ni reaccions aviadores. I mira que de Madrid, el cielo. Més plantes. N’hi ha, i tant, haylas. Pujar? No, per avui ja en tenim prou. Jo vaig a buscar un cirujano especialista en lo facial, que en canviï a mi este perfil que tengo tan angelical. Amb la nova cara llavors pla que podré lluir supergachís, i les dones diran que sóc un Adonis, quan els balli en un ladrillo aquest chotis.
Encara que la ciència avanci una barbaritat, un s’inspira tot passejant. I aquí està, la porta d’Alcalà, la miris o no. No hi ha Déu que la mogui, allà posada com un urbano a la glorieta, aïllat i sense funció. Agitant els braços. Antiespasmòdica, flemàtica. Turística, maca, i ja hi som a la vora i es torna a sentir el zumzeig de la màquina de sumar calerons. Quin progrés! Bé. L’Ayuntamiento ens fa passos subterranis, que al cotxe se la de respectar. Que camini. I que bé arribar al Retido, parc cèntric, molt madrilenyo, dominguero. Bo, maco, últimament d’humanitat molt variable, cosmopolita. Artistes que somriuen amb rictus. Disfresses caluroses, de fotogènia pesada. Menor. Una mica massa polseguera a l’estiu, terra seca, arenilla. Diferent quan plou, ojo barro.

El chotis del feo aka the ugly man’s Schottische

TE04048HM-03-EQUIP.jpg

My turn to dance with ugliest girl at the ball again. Pluck up courage and put on a brave face. When things are left half done, they need to be completed, changed around and have a cherry placed on top, always a morello. More hotels. We can hear the till ringing. Unbelievable. Begrudgingly we watched how the ugliest guys managed to get all the prettiest girls, Agustin Lara and someone called Sinatra. Bankcards slide easily across the slot at the point of sale terminal. Me, on the other hand, the Gran, who was born with a silver spoon in his mouth, am left with my tongue hanging out. Put it back in, you pleb.
As always, little can be touched, little can be changed, but everything has to look different, neat and functional. Sheesh, what a load of rubbish. We ask ourselves, why they don’t knock on our door before coming in, instead of going around looking for something they’ll have to change later? I’ve seen fat guys and thin guys use my talent, like walking arm-in-arm with a monument. I’d love to be ugly, so I could parade down the street with a sweet baby on my arm.
Here we find ourselves in a solid building which is pure Madrid, very Castillian brick. Time decided to brick in with a pavilion tacked over several floors. A big surprise and a frown, what do you expect from a client who walks in carrying their own supplies? That’s enough! I like to get things in order. Something else. I don’t whether it’s a good or bad thing, but for dining they intend to have a lounge with no sunlight, no air, nothing. They call it El Atemporal due to its lack of seasons, of fallen leaves, blooming flowers, warbling birds, and bawling taxi drivers. A cave, shelter from a non-existent war, with no wailing sirens, or thundering planes. And the famous expression goes “From Madrid to the heavens”. More floors there are sure to be. Go upstairs? No, that’s enough for today. I’m going to find myself a cosmetic surgeon. One who will change my angelic features. With my new face I’ll certainly be able to show off the sweetest babies on my arm and women will say I’m an Adonis when I dance a perfect Schottische with them tightly around a brick.
Although science is advancing at an incredible rate, inspiration comes from strolling around. And there it is, the Gate of Alcalá. You can’t miss it. There’s no getting rid of it, just like a traffic policeman stranded and useless on his stand. He keeps waving his arms. Fitful, phlegmatic. Touristy, picturesque, we draw near and the electronic buzz of a cash register can be heard again. What progress! Anyway, the council provides us with subterranean passageways. The car is king. Let it drive on. Great to arrive at the Retiro, a park in the centre! Very Madrid, very Sunday strollers. Well, picturesque, recently very varied and cosmopolitan.  Artists with a stuck-on smile. Over-photographed, overheated costumes. A little dusty in summer, dry soil, fine sand. Unlike when it rains – be careful of the mud.

Alísia, el dinero no es un problema

TE06013CA-01-EQUIP.jpg

¡Relájese, por favor! Voy, me relajo. ¡Respire profundamente! Respiro profundamente. Piso con paso firme y ¡zas! Estoy dentro. No hay para tanto. Me siento en un taburete giratorio y espero, entretenido con un poco de publicidad y tipos de interés bajos. Me miro en unas paredes pulidas, vaya que no, relucientes, que me devuelven una imagen que parece medio recrecida. ¡Aquí hay truco! A mi me da que no soy tan grande. Vuelvo a darme una vuelta en el taburete y no puedo evitar articular aquello de ¡Jacinto, tres cañas, una de bravas y 3.500 euros. Marchaaando! Al fondo me parece oír un popular oído cocina. Bueno, bien, la verdad es que mi encargo de tres cifras, después de la caña y las bravas, me obliga a sentarme en un sofá levitador que me sube a una nube que relaja. Relaaaaaja. Una compañera del tal Jacinto me habla de forma seductora y yo no puedo más que asentir y hacerle cuatro preguntas intrascendentes. Bueno, esto es lo que yo creía, pero mira por donde que una de ellas hizo sonreír a l’Ali$ia, que es como a mi me gusta recordar que se llamaba. Entonces me invitó a entrar en un gran butacón, sí, sí, entrar, pues me rodeaba a mí, y a ella, y a alguien más que tomaba notas. Y ahí dentro, bien tranquilos, acabamos de hacer lo tenía que hacerse y todos contentos. Fue entonces que ya me quedo claro que el dinero, aquello que estrictamente llamamos dinero, no es ningún problema.

Alísia els diners no són un problema

TE06013CA-02-EQUIP.jpg

Relaxi’s! Em relaxo. Respiri profundament! Respiro profundament. Trepitjo amb força i zas!, ja sóc a dins. No n’hi havia per tant. M’assec a un tamboret giratori i espero, entretingut amb una mica de publicitat i baixos tipus d’interès, tot mirant-me en les parets polides, i tant que sí, molt lluents, que em retornen una imatge em sembla que mig engrandida. Aquí hi ha trucu. A mi em sembla que no sóc pas tan gros. Torno a donar una volta amb el tamboret i no puc evitar cridar allò de Jacinto, tres cañas, una de bravas y 35.000 euros. Marchaaando! Al fons em sembla sentir un popular oído cocina. Bé, la veritat és que la meva comanda de tres xifres, després de la canya i les braves, m’obliga a seure en un sofà levitador que em puja a un núvol que em relaxa. Relaaaaaxa. Una companya d’en Jacinto em parla de forma seductora i jo només puc assentir i fer quatre preguntes intranscendents. Bé, això és el que em creia, però mira per on que una d’elles va fer somriure l’Alí$ia, que és així com m’agrada recordar que es deia, i em va convidar a entrar a una gran butaca, sí entrar, que m’encerclava, a mi, a ella, i a algú més que prenia notes. I allà dins, tot tranquils, vàrem acabar de fer el que s’havia de fer i tots contents. Llavors, ja em va quedar clar que els diners, el que estrictament anomenem diners, no són un problema.

Alísia, money is no problem

TE06013CA-03-EQUIP.jpg

Relax! I relax. Breathe deeply! I breathe deeply I haul myself up and wham! I’m inside. Not such a big deal. I sit on a swivel stool and wait, passing the time browsing through a little advertising and drops in interest rates. I look at myself in the polished walls, so very shiny that they reflect back an image which looks a little enlarged to me. There’s a trick to this. I don’t think I’m that big. I swing round on the stool again and can’t stop myself from shouting out Three pints, 35,000 pounds and a packet of crisps, John. In the background I think I can hear the all-familiar “Coming up!” from further down the bar. Well, the truth is, after the beer and the packet of crisps, my three-figure order means I have to sit down on a levitating sofa, which carries me up to a cloud where I relax. Relaaax. One of John’s female colleagues talks to me seductively and I can only agree and ask four insignificant questions. Well, that’s what I believed, but what do you know? One of them made Alí$ia smile. That’s how I like to remember what she is called. She invited me to enter a large armchair – yes, enter – which encircled me, her and somebody else who was taking notes. All settled nicely down inside, we finished doing what needed to be done and everybody was satisfied. So, it was already quite clear to me that money, money in the strictest of sense of the word, is no problem.

Memoria centro de interpretación Palma

TE07008PA-01-EQUIP.jpg

Mar Mediterráneo
Latitud: 39,35 N
Longitud: 2,39 E
Palma de Mallorca
Mallorca
Archipiélago Balear

El nuevo Centro de Interpretación del Casco Antiguo de Palma y su conexión con el espacio libre público del Baluarte del Príncipe y la plaza Porta d’es Camp surge en la orilla del mar, y como tal se ha concebido.
El Centro de Interpretación quiere ser orilla y por ello se referencia a la frescura de lo que sucede a escasos 120 metros,…, al alborozo de unos niños que de cuclillas observan fascinados cómo las olas surcan la arena en torno a las conchas que cuidadosamente han ido depositando en el húmedo piso tras saciar su afán recolector de misteriosos objetos asombrosamente parecidos, asombrosamente diferentes.El solar queda surcado por una oquedad diagonalmente atravesando la avenida Gabriel Alomar Vilallonga y llegando al Baluarte del Príncipe, estableciendo una conexión muy natural entre los dos elementos, de modo que el nivel de la conexión se erige en el nuevo plano de actividad de los tres centros a desarrollar. Desde el frente marítimo se accede a través de una suave rampa salvando 2m de desnivel. Al lado ciudad de la oquedad, parcialmente cubierta y exterior, queda el Centro de Acogida de visitantes y Centro de interpretación que aprovechando el desnivel entre el frente marítimo y la calle Joan Maragall propone un gran espacio de recepción y la conexión directa, a través de escaleras mecánicas y ascensores, con la calle Joan Maragall, desde la que también se puede acceder al centro directamente desde la ciudad. En este lado también se ubica la Sede Observatorio de Palma, independiente pero directamente relacionado con los otros dos centros.
Al lado mar de la oquedad se sitúa el Centro de Empresas e Innovación Comercial disponiendo los espacios más libres en la cota inferior y los más compartimentados a un nivel por encima de la calle del frente marítimo, pero apenas superando en altura a la calle Joan Maragall, de modo que se privilegian las vistas al mar desde la parte alta del solar.
En un nivel inferior se sitúa un gran aparcamiento para coches y autobuses que conecta directamente, a través de escaleras y ascensores, con los vestíbulos de los centros correspondientes.Los fascinados niños, ahora habitantes del casco antiguo, ahora visitantes que pasean por las calles altas de la ciudad, ahora viajeros que sobrevuelan la ciudad y ahora usuarios que con la misma fascinación miran al cielo a través de las conchas, ven como la amalgama de piezas misteriosas, similares y peculiares, ahora dibujadas por Haeckel, cubren un espacio dinámico, interconectado y matizado dejando filtrar la luz del Mediterráneo entre sus nervaduras.

Memòria centre interpretació Palma

TE07008PA-02-EQUIP.jpg

Mar Mediterrània
Latitud: 39,35 N
Longitud: 2,39 E
Palma de Mallorca
Mallorca
Illes Balears
El nou Centre d’Interpretació del Casc Antic de Palma i la seva connexió amb l’espai lliure públic del Baluard del Príncep i la plaça Porta d’es Camp, sorgeix a la riba del mar, i com a tal s’ha concebut. El Centre d’Interpretació vol ser la riba i per això busca una referència en la frescor del que passa a uns escassos 120 metres… En la cridòria alegre d’uns nens que a la gatzoneta observen fascinats com les ones solquen la sorra al voltant de les petxines que acuradament han anat deixant sobre la sorra molla, després d’haver sadollat el seu afany recol·lector de misteriosos objectes sorprenentment semblants, sorprenentment diferents.

El solar està solcat diagonalment per un buit que travessa l’avinguda Gabriel Alomar Vilallonga i arriba al Baluard del Príncep, establint una connexió molt natural entre els dos elements, de manera que el nivell de la connexió s’erigeix en el nou pla d’activitat dels tres centres a desenvolupar. Des del front marítim s’accedeix a través d’una suau rampa que salva 2 metres de desnivell. Al costat ciutat del buit, parcialment obert i exterior, queda el Centre d’Acollida de visitants i Centre d’Interpretació que, aprofitant la diferència de cota entre el front marítim i el carrer Joan Maragall, proposa un gran espai de recepció i la connexió directa, mitjançant escales mecàniques i ascensors, amb el mateix carrer Joan Maragall, des del que també es pot  accedir al Centre directament venint des de la ciutat. En aquest costat també es situa la seu de l’Observatori de Palma, independent però directament relacionat amb els altres dos centres.
Al costat mar del buit es situa el Centre d’Empreses i Innovació Comercial, disposant els espais més lliures en la cota inferior i els més compartimentats a un nivell per sobre del carrer del front marítim, però quasi sense superar en alçada el carrer Joan Maragall, de manera que es privilegien les vistes al mar des de la part alta del solar.
En un nivell inferior es situa un gran aparcament per a cotxes i autobusos que connecta directament, mitjançant escales i ascensors, amb els vestíbuls dels centres corresponents.Els fascinats nens, ara habitants del casc antic, ara visitants que passegen pels carrers alts de la ciutat, ara viatgers que sobrevolen la ciutat i ara usuaris que amb la mateixa fascinació miren cap al cel a través de les petxines, veuen com una munió de peces misterioses, similars i peculiars, ara dibuixades per Haeckel, cobreixen un espai dinàmic, interconnectat i matisat deixant filtrar la llum de la Mediterrània entre les seves nervadures.