Els mil·lenaristes


>download

A. El nom del seu estudi EQUIP diu molt de la seva filosofia de treball. Com són d’important per a vostè les sinèrgies entre diferents professionals?
Si no sumes no avances. Som un EQUIP de diferents professionals però no som sempre els mateixos, cada projecte necessita de la participació d’un nou professional. S’ha de repartir joc i saber sumar a la gent que es necessita en cada moment. La nostra filosofia es deixar que el que en sàpiga faci, i si no som nosaltres els que en sabem més l’hem de trobar.

B. Això té molt a veure amb que EQUIP es divideixi en les seves funcions d’agència i de laboratori. Com se’ls hi va ocórrer crear un departament per a l’experimentació? Es retroalimenten ambdós? Els preocupa que molts dels seus projectes que creen sense ser encarregats no trobin mai promotors?
El Lab i l’Agència va sortir de la voluntat de trobar un lloc al món, d’una situació d’intranquil·litat sobre el futur professional i alhora de l’observació d’unes necessitats de la gent que ningú tractava. Hi ha preguntes que existeixen i que s’han de contestar. Potser encara no a aparegut els clients que t’encarreguin contestar-les, però la situació ja hi és.  D’aquesta tendència visionària i d’una actitud propositiva va néixer el Lab, que treballa en necessitats detectades independentment de que algú ens hagi contractat per donar-lis resposta.
Per exemple, ara el Lab està desenvolupant el que anomenem SmartLiving o la manera de construir habitatges assequibles però de qualitat.

C. Hi ha límits en arquitectura? Hi ha avui dia arquitectes de fronteres?
Els límits no els entenem com una frontera estable. El desenvolupament de les necessitats d’un client a través de les nostres propostes és el que marca el punt fins al que es pot o es vol arribar, i aquest estadi és sempre variable.

D. Les empreses de l’estat espanyol tenen molta o poca capacitat d’inversió en disseny i de risc en general.
En aquest país hi ha una certa tendència a pensar que 2+2 = 4 i s’acostuma a actuar per  aconseguir que 2+2 = 73. Però no és ni una cosa ni l’altre. Nosaltres pensem que en tot allò en el que hi participen persones es necessiten d’estratègies de molta cintura i difícils d’explicar com un tot, a vegades 2+2 = verd llimona. La manca d’una actitud arriscada es fruït d’una peresa estructural de la manera de pensar d’aquest país i una gran quantitat de complexos perfectament assentats. El ‘que inventen ellos’ segueix tenint una gran vigència.

E. I parlant de riscos assumits i superats. Al principi el seu projecte Galactic Suite sonava a utopia i ja s’ha materialitzat. Com va sorgir la idea de fer un hotel a l’espai? A l’estat espanyol no hi ha cap tradició aeronàutica, com va resultar la recerca de patrocinador?
La idea va sorgir de la constatació d’un fet bàsic: hi ha molta gent interessada a anar a l’espai. A partir d’aquí el més important es buscar les persones, els mitjans i preparar el context per a que l’objectiu que t’has marcat passi. Galactic Suite va néixer des del Lab pensant amb una gran innocència tecnològica i una absoluta falta de complexos. Una vegada posats a treballar hi va haver una sorpresa doble. Per un costat, descobrir que hi havia una voluntat de desenvolupar una indústria aeroespacial a Catalunya i Espanya. I segon, descobrir que al món existia la tecnologia per a fer possible el projecte. A partir d’aquí la cerca de l’inversor s’ha complicat per la situació econòmica mundial, però està en marxa.
Es comença pensant en el que es necessita, en el que la gent vol, i després es busca la manera de fer-ho realitat. El primer estadi es aguantar les crítiques dels que diuen que es impossible, que callen quan algú diu que sí, que efectivament és possible. Si insisteixes, acaba passant.

F. Quin és el seu funcionament? Sis setmanes d’entrenament per passar 3 dies a l’espai. Com és d’important el factor experiència en arquitectura?
Necessites una preparació física que també és psicològica, després tens l’experiència única, i el resultat hauria de ser una persona que té una altra visió sobre el nostre planeta i la seva fragilitat. Adonar-se de l’evident a vegades requereix d’un gran esforç. Quan tornin, els turistes, hauran d’ajudar a transmetre el que han descobert sobre ells i sobre el planeta allà dalt.
Treballem per a les persones, i en qualsevol projecte, ja sigui de disseny industrial, de joieria o d’arquitectura, l’objectiu principal es convidar a l’usuari a realitzar alguna activitat, a participar, a actuar per a fer-se seu el producte, la joia o l’espai. Cada vegada més els nostres projectes són la proposta d’una experiència possible per a la gent.

G. Parli’ns dels interiors d’aquest hotel orbital? Quines altres instal·lacions espacials han creat?
A partir de l’hotel orbital es va crear Galactic Suite Design, que és una companyia que promou experiències aeroespacials. La voluntat es aconseguir que a qualsevol alçada, des del fons del mar fins a un futur viatge de colonització a Mart, hi pugui existir una experiència lúdica per a les persones. Galactic Suite forma part d’aquesta línia, però també hi ha un globus suborbital, un dirigible, un refugi a l’Himàlaia…

H. No té por de que l’èxit mediàtic del projecte desllueixi la resta dels seus projectes?
No s’ha de tenir por de res! Els projectes busquen solucions a necessitats, no busquen notorietat. Però hi ha projectes de gran ambició que necessiten molta notorietat per atraure el major nombre de persones per a desenvolupar-lo i per a finançar-lo. D’aquí que Galactic Suite necessiti de molta notorietat, necessiti ser popular. Primer perquè és un dels seus objectius: comunicar l’espai a la gent, i segon perquè necessita ser conegut per a generar la confiança dels inversors i dels possibles participants industrials. A vegades fer soroll és fonamental.

I. Com somnia Xavier Claramunt la ciutat del futur? Se sent un mil·lenarista, creu que acabarem colonitzant la resta de planetes?
Sí, acabarem colonitzant planetes. Ja hi ha projectes sobre Mart, en algun dels quals Galactic Suite Design també ha participat. I tornem a tenir aquí la moda i la necessitat de trepitjar la superfície de la Lluna, que és la part festiva i popular d’aprofitar el satèl·lit com a banc de proves científiques i tècniques per a la colonització de l’espai i la recerca d’alternatives energètiques per a la Terra. Sense oblidar la part més intangible de la reflexió sobre el que som com a espècie i la raó de la nostra existència.
En aquest moviment també hi són presents mitjançant el Google Lunar X-Prize a on hi participem formant part del Barcelona Moon Team.

J. El seu estudi va aixecar polèmica cap al 2007 amb el catàleg de gratacels a l’estil de les vivendes prefabricades dels Estats Units. Té mercat una proposta com aquesta en un món que tendeix a la individualització?
Sí, i especialment per això, per la necessitat de la gent de fer-se un espai propi. En aquests moments estem desenvolupament el que anomenem SmartLiving, una proposta d’habitatge assequible i de qualitat. L’estratègia es construït una habitatge amb uns acabats bàsics que l’usuari pot decidir completar. SmartLiving aconsegueix un preu ultracompetitiu eliminant intermediaris gràcies a ser una empresa que integra equip de disseny, constructora i finançament en una única companyia.

K. Per què els estudis d’EQUIP a l’estranger estan instal·lats a Hangzhou i la Xina. Un pot pensar que països com aquest últim no destaquen precisament per la seva creativitat.
Xina és creativa! Es veritat que copien, però després aprenen i en un termini molt curt proposen. I això no ho fan només en àmbits del disseny, en qualsevol disciplina tenen una actitud molt desacomplexada que els possibilita donar respostes sorprenents. Moltes vegades no ens agraden, moltes vegades són desequilibrants per a les dinàmiques establertes, però són creatives! Recordeu quan alguns anuncis mostraven japonesos fotografiant frenèticament un producte europeu per a copiar-lo? Algú ara pensa que els japonesos només copien?

L. No li preguntaré si EQUIP pot treballar a diferents escales, perquè és evident que ho fa i molt bé. Ha pensat en crear sinèrgies no només amb dissenyadors i arquitectes, sinó amb altres disciplines?
Galactic Suite ja ha hagut de buscar professionals de disciplines diferents. De fet, un projecte afrontat sense prejudicis acostuma a demanar la participació de professionals fora de l’àmbit de l’arquitectura. I això per a qualsevol gremi. L’arquitectura és una disciplina d’integració, cada vegada més complexa, que necessita que el que sàpiga fer faci. El professional que ho sap fer tot, una actitud que tradicionalment ha tingut l’arquitecte, no pot donar la resposta complexa que ara es necessita. Existeix el professional que es capaç d’integrar i dirigir un grup complex, aquest sí és arquitecte que necessitem.

M. En quan al disseny industrial, esmenti’ns un dels productes dels que es sent orgullós.
El packaging per a una empresa de joieria, DuchClaramunt. Més que un lloc on desar la peça és la preparació del moment màgic en que un regal es dóna. Convida l’usuari a allargar el moment de l’entrega per a convertir-ho en una experiència que augmenta l’expectativa i converteix el moment final en una explosió.

N. Quins són els seus arquitectes de referència? Hi ha que parlen de sinergia, digui’m un personatge de qualsevol àmbit que hagi estat per a vostè una clara referència?
La veritat és que hi ha molta gent que ho fa bé. Quan era més jove sí que tenia arquitectes de referència, ara el que admiro es gent que fa coses, que proposa, vingui de la disciplina que vingui.

O. Es va introduir en el món del disseny a partir de la joieria. Com ha influït aquest àmbit en la seva faceta com arquitecte i dissenyador de producte?
El material, l’enginy i la immediatesa. La velocitat amb la que es passa d’una proposta a un objecte construït és una font de plaer. És el plaer de l’artesà, que va veient com el seu producte es va fent segon a segon, i al final del dia té alguna cosa de la que sentir-se orgullós. És un plaer tan bàsic com necessari.

P. Va dir un cop que els productes són instruments per donar resposta a les preguntes de la gent. Ara que es potencia el concepte de ‘univers propi’, com sap que està contestant a les preguntes adequades?
L’important és saber col·locar la pregunta adequada. De fet hi ha molta gent capaç de donar respostes brillants, però no tants són capaços de fer la pregunta.

Q. Equip té una nova manera de concebre les idees i el treball. Ha pensat en fer escola?
La millor escola és que cada un et copiï com vulgui, en allò que consideri que li va bé per a seguir avançant i donant respostes adequades. Crear una escola es obrir la porta del cementiri. La transmissió s’ha de realitzar des de l’oferiment, des de la generositat, i no des de l’explicació. Self service!

R. Vostè que és un home d’idees. Doni’ns un bon consell per fer fluir la creativitat.
No tingui complexes i actuï!

S. Recomani’ns un llibre, un restaurant, una pel·lícula i un museu.
No llegeixo, no vaig al cinema, no visito museus. Però menjo. L’últim que em va sorprendre és una bodega en la que també es pot menjar, m’agraden els espais que serveixen per a més d’una activitat i que et donen joc per a fer-te’ls teus. Em sembla que el lloc es diu Monvinic.

Entrevista a Xavier Claramunt, fundador d’EQUIP

2009-09-29_INFONOMIA_cat.jpg
>download

El 1990, Xavier Claramunt va fundar ADD+, una empresa multidisciplinar avui anomenada EQUIPxavierclaramunt. Principalment, les seves línies de treball són l’Arquitectura, el Disseny Industrial, la Joieria i la més nova, “Respostes”. Aquesta última tracta d’oferir respostes a les preguntes d’aquells clients que volen assumir nous reptes. Durant el Renacer 07, Xavier Claramunt va presentar el projecte Galactic Suite, un hotel a l’espai, on va emfatitzar la necessitat de reinventar-se en la forma de veure les coses, apropar-se a la gent i actuar sense complexes i de manera propositiva. Tot això des del LAB, lloc on es prepara allò que es desconeix, una espècie de “pretemporada” on es projecten noves idees. Tota idea és vàlida, inclús els errors seran positius i acumularan experiència.

Com han evolucionat els projectes de Sea Suite i Galactic Suite? S’han acomplert els seus objectius?
Els dos projectes estan en marxa. Galactic Suite està molt més avançat. Hem trobat part del finançament i estem construint una habitació pilot. El Sea Suite, per un problema legal, està en “stand by”. Amb la inèrcia de Galactic Suite han nascut nous projectes com galacticsuiteHIMALAYAS, el desenvolupament d’un hotel al cim de la cadena muntanyosa de l’Himàlaia, galacticsuiteNEARESPACE que consisteix en el desenvolupament d’una aeronau reutilitzable inflable per allotjar inicialment a 6 passatgers i un tripulant fins una alçada de vol de 40km, a la zona anomenada “near-space”, on els passatgers podran observar el fons de l’espai en negre i una considerable corbatura de l’horitzó, o galacticsuiteMOONrace que té com a missió allunitzar un robot en la superficie de la Lluna capaç de recòrrer 500 metres i enviar imatges i dades de la Lluna a la Terra.

S’ha vist afectat el disseny de projectes pel sector “luxe” en aquest període de crisis global? El client amb diners és el mateix d’ahir?
Bàsicament el que passa és que les coses van més lentament. El sector del luxe és un sector que ha canviat molt poc.

El treball realitzat al LAB ha patit la necessitat d’adaptació a la crisis? Com veuen el futur des del LAB?
El que passa és que com hi ha menys finançament, pots fer menys coses. En el nostre cas tot es ralentitza. Però el LAB continua sent la base d’investigació de la nostra companyia, que sens dubte encara és més important en èpoques de recessió. S’adapten les propostes a la nova situació i a les noves perspectives de dificultat, apareixent nous projectes que reinventen el moment i arriben fins la revisió de la nostra pròpia professió.

Quins són els seus objectius a curt i mig termini? Quines decisions han pres per fer front a la crisis (reducció de despeses, creixement)?
Nosaltres hem optat per dues coses molt clares. Una és la internacionalització de manera contundent. Potenciar les nostres oficines a l’exterior i per això hem obert oficines a Xina, Dubai i Mèxic. Tot el nostre volum de treball en arquitectura està en aquests països. La internacionalització és una sortida molt bona per a les empreses espanyoles del nostre sector. A Espanya hi ha talent suficient, però el benestar no ha afavorit que els professionals busquin nous mercats a l’estranger. En segon lloc, la diversificació. Obrir nous fronts en disseny amb galacticsuiteDesign per oferir serveis de conceptualització i disseny per a la indústria de l’espai, i en consultoria amb Respostes per aprendre què saps fer, extreure’n una qualitat i generar un producte.

En aquests moments seran molts els clients que es formulin preguntes. Vostès tenen una secció anomenada “Respostes”. En general, quins consells donaria als més inquiets?
EQUIP RESPOSTES va néixer com una eina d’ús propi, al LAB, aprendre què saps fer, extreure’n una qualitat i generar un producte. EQUIP RESPOSTES analitza la companyia i conjuntament amb ella troba la pregunta que ha de ser resposta per trobar una solució. EQUIP RESPOSTES no dóna respostes sinó que incita a que la pròpia companyia les generi a partir d’un treball intern amb els seus propis equips. EQUIP RESPOSTES provoca que els membres dels equips de la pròpia companyia es preguntin el perquè de les seves dinàmiques, afegint una distància crítica que obri els ulls dels mateixos implicats a una visió renovada i fresca. El que aconsello són dues coses molt senzilles. Una és pensar què és allò que sabem fer bé i fer d’aquesta pregunta i la seva resposta, el pivot. En segon lloc, creure’s-ho el suficient perquè la nostra autoestima creixi i ens doni aquesta energia, anomenem-la orgull, i que ens farà caminar o canviar cap a on volem.

Luxury providers

TE04030PR-18b_EQUIP.jpg
>download

EQUIP Xavier Claramunt som una companyia multidisciplinar d’Arquitectura amb tres línies principals de treball: Arquitectura i Disseny d’Interiors, Disseny Industrial i Joieria. Recentment hem afegit una nova categoria: Respostes. Aquesta nova línia s’encarrega de trobar els punts forts de qualsevol companyia per a potenciar-los.
Va ser fundada amb el nom d’ADD+ a Barcelona l’any 1990. Des del 2001 es troba ubicada dins el complexe de companyies d’arquitectura, imatge i disseny de la Fundació Palo Alto. Des del 2006 és l’EQUIP Xavier Claramunt.

Tres premisses són a l’origen de qualsevol dels nostres productes: La primera premissa és la constant reinvenció de la manera d’entendre les coses. Revisem sense complexos des del producte a l’actitud de treball i la gestió del procés.
La segona premissa és la voluntat d’acostar-nos a la gent. Proposem productes que incitin a l’activitat entre persones i siguin útils.
La tercera premissa és seguir sempre una estratègia propositiva. Usem paraules clau per redefinir conceptes que ens expliquin els nous productes. Redefinim estratègies per a trobar l’adequada a cada projecte.

Treballem eliminant tot esquema formal previ, desenvolupant una revisió constant de la manera en que els nostres grups i clients poden entendre el seu entorn. Tota proposta de disseny prové d’una idea que sorgeix del programa, mai és un prejudici o forma ja preconcebuda. L’establiment del procés de construcció defineix la forma final.. Usem paraules clau per redefinir conceptes que ens expliquin els nous productes. Redefinim estratègies per a trobar l’adequada a cada projecte. Treballem, desenvolupant una revisió constant de la manera en que els nostres grups i clients poden entendre el seu entorn. Tota proposta de disseny prové d’una , mai és un prejudici o forma ja preconcebuda. L’establiment del procés de construcció defineix la forma final.

L’estratègia que segueix la companyia per a promoure conceptes innovadors i de caràcter exclusiu es basa en el doble treball en l’Agència i el LAB.

El LAB s’encarrega d’investigar i revisar qualsevol àmbit relacionat amb la vida de les persones i els llocs on aquesta es pot desenvolupar. El seu objectiu es proveir de conceptes únics i innovadors per a donar resposta a les futures sol·licitacions dels clients. El LAB va un pas per endavant de l’aparició de les necessitats al client.

L’Agència s’encarrega de produir el producte sol·licitat per el client a partir dels conceptes únics generats al LAB. La simbiosi entre l’Agència i el LAB aconsegueix la millora constant de les respostes donades als nostres clients.

El LAB té el temps per a pensar, l’Agència és la més ràpida a adaptar els productes del LAB a la realitat concreta sense perdre el seu caràcter únic i innovador.

El resultat més emblemàtic d’aquesta estratègia global és el primer hotel espacial, Galactic Suite. El LAB es va encarregat  de pensar el primer equipament turístic a l’espai i proposar-lo com una experiència vital única. L’Agència es va encarregar de gestionar la seva posada en pràctica transformant la idea en l’experiència turística més exclusiva de la història: preparació en una illa, en un equipament que junta les màximes prestacions tècniques amb els més extensos oferiments lúdics, i viatge espacial per acabar passant uns dies en l’equipament més exclusiu que existeix a l’actualitat: Galactic Suite.

EQUIP Xavier Claramunt es la companyia en millor posició per a donar una resposta nova a la cerca d’un nou concepte de luxe en l’àmbit dels espais on les persones volen viure.

Acumular i manufacturar

TE8027CO-02_EQUIP.jpg

Acumular i manufacturar són dos activitats característiques de les tendències de producció i vida actuals. Les persones tendim a acumular objectes que només seran utilitzats de forma puntual, massa vegades fins hi tot acabaran sent inútils. Els productes que utilitzem per a construir els nostres habitatges són en un gran percentatge fruit de processos complexos i que requereixen molta energia per a completar-se. El resultat són manufactures costoses des de molts punts de vista. Les dues pràctiques observades estan fonamentades en unes dinàmiques d’acumulació i malbaratament de recursos, per tant no es recomanable mantenir-s’hi en elles. No són sostenibles.

La proposta d’un habitatge per a una parella jove sense fills per a Casa Barcelona parteix d’aquestes dues observacions i proposa una estratègia que es basa per una banda en utilitzar el mínim material possible per a deixar un habitatge llest per a ser començat a utilitzar (instal·lacions bàsiques i distribució tèxtil adaptable), i per l’altre en la utilització de productes industrialitzats (cortines, lones, panells mòbils) i en l’aplicació de sistemes tradicionals relacionats amb criteris de sostenibilitat: la galería i el doble mur.

L’objectiu es proposar un habitatge per a una parella jove (30 anys) sense fills on la majoria dels materials utilitzats provinguin de processos industrials senzills que només necessitin una adaptació mínima per a la seva nova aplicació en una vivienda.

La proposta de distribució flexible i ubicació de les instal·laciones ha de permetre que aquest habitatge bàsic creixi i es vagi completant d’acord amb les necessitats específiques de la parella que se la de fer seu.

Productes industrials
Es pretén aprofitar tecnologies desenvolupades per altres àmbits (principalment industrials), que tinguin una certa tradició d’ús i que encara que provinent d’altres àmbits ja hagin estat previament provades.

Els tres productes industrials que són utilitzats per a la configuració bàsica són cortines per a realitzar divisions directament relacionades amb ús de l’habitatge, lones per a construir un sostre retroil·luminat que donarà els ambients a les diferents zones, i un sistema de panells divisors que permetran l’aparició d’una galeria a la façana sur i una zona d’emmagatzematge a la façana nord.

Sistema de creixement
L’habitatge neix amb un simple perímetre tancat a nord (opac) y sud (vidre), amb una dotació mínima d’instal·lació de cuina i de bany sobre les façanes curtes on s’acumulen les instal·lacions comunes de l’edifici i que fan alhora de tancament lateral. La cuina té els electrodomèstics per a cuinar i conservar aliments, el bany té les peces de sanejament mínimes, l’emmagatzematge s’aconsegueix amb unes simples caixes, la zona d’estar té una taula i dues cadires i la zona de dormir un llit.
En aquest primer estadi bàsic també s’instal·la el sostre tèxtil retroil·luminat i que ja inclou la previsió d’un primer nivell de divisió transversal (cortines) i longitudinal (panells divisors).

Una vegada l’habitatge s’ocupa, aquesta parella jove anirà veient les seves necessitats vitals i les anirà desenvolupant, completant i ampliant els sistemes bàsics que estaven muntats d’origen.

En aquest sentit, un segon estadi el marca l’aparició de les cortines transversals. Aquestes cortines es mouen en parelles independents i delimiten quatre àrees principals: cuinar, menjar i estar, dormir i bany. Cada una de les cortines afegeix un component tecnològic dirigit a complir perfectament les necessitats de les àrees que delimiten. A la zona de bany les cortines tenen components relacionats amb el tractament dels olors i l’estanquitat a l’aigua; a la zona descans relacionats amb l’aïllament acústic i la calidesa ambiental; a la zona d’estar relacionats amb la tecnologia de la informació i la il·luminació; a la zona de cuina aquestes cortines aporten qualitats d’aïllament front els olors, tractaments contra l’oli, etc.

Un tercer estadi bé definit per l’ús de panells divisors longitudinals que creen una zona de galeria a la façana sud i una zona de emmagatzematge a la façana nord. Aquesta configuració també es relaciona amb estratègies clàssiques d’aprofitament passiu de l’ambient exterior.
En aquesta direcció la galeria a sud es converteix en un jardí-hivernacle o façana vegetal.

D’aquesta manera es vol evitar que les persones s’hagin d’adaptar a un habitatge donat, que normalment porta al canvi i obsolescència de productes i espais abans de ser utilitzats.

Al contrari, es proposa que sigui l’habitatge el que vagi creixent amb els seus habitants a partir d’un inici que impliqui la utilització dels mínims materials però amb la previsió per a muntar amb facilitat divisions i complements que s’adiguin amb la vida d’una parella en concret.

La innovació no coneix prejudicis ni complexos

TE09XXXPRb.jpg
>download

Una empresa pot aspirar a ser excel·lent en el camí “segur” de la tradició, però també pot proposar-se desenvolupar projectes que uneixin excel·lència i innovació. Seguir un rumb predeterminat no és garantia d’èxit, així que, per què no explorar nous camins? Xavier Claramunt ha estat un dels protagonistes de la inauguració de l’Any de la Creativitat i la Innovació a Euskadi.

Les empreses que hagin decidit apostar per la innovació haurien d’eliminar les idees preconcebudes que es refereixen a què han d’oferir als clients, evitar els prejudicis i revisar els conceptes bàsics, per molt coneguts que siguin, per aconseguir trobar la resposta única que tot projecte, cadascun amb les seves peculiaritats, necessita.
Les estratègies de creativitat passen per no tenir cap mirament en tornar a preguntar-se pels ingredients de la sopa d’all o per la roda. D’aquesta forma serà molt difícil acabar inventant la mateixa sopa d’all o descobrir la roda. És fonamental començar a treballar sense prejudicis, començar un projecte sense conèixer la solució. Si un aconsegueix alliberar-se de les idees preconcebudes, serà molt més fàcil estar atent a les necessitats reals dels clients, inclús abans que siguin necessitats conscients, o tenir l’orella atenta a les innovacions, que poden ser d’índole tècnica, organitzativa o de productes, o inclús d’altres àmbits paral·lels.
És necessari tenir un sistema, una estratègia de treball que serveixi com a guia en els moments on un es troba perdut, però, a partir d’aquest punt, per estar efectivament en la línia de la innovació, s’ha d’escapar de la rutina, evitar la resposta coneguda, expulsar les etiquetes.
El tret d’innovació més singular que aportem és la globalitat de les respostes que oferim al client. Normalment, aquest es sorprèn quan descobreix que l’àmbit de resposta que s’identifica com a necessari és molt superior al que ell esperava, donat que la innovació global aplica estratègies d’altres àmbits professionals com són l’economia, la gastronomia, la joieria, etc. Aquesta actitud desacomplexada i sense atendre a receptes o restriccions és la que ens diferencia.

Aprendre de la saviesa que antecedeix
Igualment, la tradició és fonamental per a les empreses, per molt innovadores que siguin. Tot el que s’ha fet, pensat, gaudit i patit anteriorment és un tresor que s’ha d’utilitzar. Quan es comença qualsevol projecte, s’ha d’analitzar i revisar les aportacions anteriors o els clàssics contrastats, des d’una obra excel·lent fins la definició bàsica de què és una cadira o què pot significar un gest quotidià com encaixar la mà. En aquest sentit, també és convenient disposar d’una estratègia de recuperació dels professionals sènior, aquells tècnics o especialistes que estan apartats dels càrrecs que encara els són propis per una raó tan poc consistent com l’edat. Ells acumulen un coneixement i una experiència que no es pot perdre. D’aquesta manera es creen equips excel·lents.
Per créixer en innovació és necessari tenir en ment que l’aprenentatge mai acaba. Si el que es pretén és innovar, s’ha d’estar obert a tot allò que encara no es coneix i que haurà de ser assimilat. Tota la tradició que ens precedeix és fonamental per interpretar allò que contínuament apareix, ha de servir per identificar-lo i entendre’l, però no per etiquetar-lo o restringir-lo. A més, malgrat siguem conscients que  el coneixement ocupa espai –i molt!–, és convenient defendre la dinàmica de la suma constant. En resum, qui es tanqui a aprendre no innovarà.

La imaginació, la visió i l’acció
El procés d’innovació comença per ser imaginatiu, però utilitzar la imaginació acostuma a ser arriscat. La imaginació es relaciona amb l’actitud de no tenir complexos per oferir respostes allunyades d’allò convencional.
Sens dubte, per ser innovador també cal ser visionari, s’ha de ser capaç d’intuir i veure allà on ningú més hi pot veure, potser perquè no miren en la mateixa direcció adequada o potser perquè no ho fan amb els ulls adequats. A vegades, allò que es percep és simplement una aberració òptica que mareja, però produeix l’efecte adequat per a que, quan es torni a veure amb claredat, ja res sigui igual. Quan un mira en una direcció diferent de l’habitual és més que natural que els ulls hagin d’ajustar l’enfocament. El que passa és que fins que un no aconsegueix percebre el que s’enfoca amb claredat, es veu borrós.
Per últim, un cop que s’ha concebut alguna cosa interessant, per a que es produeixi la innovació és necessari portar-lo a terme, és a dir, que entri en producció: nosaltres som gent d’acció.
Així mateix, s’ha de perdre la por a introduir certa incertesa, contra la que s’ha de llençar tota la capacitat de concreció possible. Ens hem d’alliberar dels complexos que impedeixen escoltar determinades veus o utilitzar alguna idea descabellada. El mes important és que es generin inicis suggerents, que donin força per avançar, en qualsevol direcció. A partir d’aleshores, la motivació de les persones y la necessitat de concretar les acciones faran que es produeixi la innovació. No sempre obtenim el mateix èxit en els nostres projectes, però estudiar els fracassos també és útil.

Exposició dia de l’emprenyador: Quina cintura tens?

LLI08000DE-01b_EQUIP.jpg

Emprenedor? Emprenyador!
El canvi costa. Tot canvi, fins hi tot cap a bo i millor, emprenya. Per això els que tenim tendència, ves a saber per què, a proposar canvis el que fem en una primera impressió és emprenyar. I a ningú li agrada que l’emprenyin. En conclusió, el que nosaltres hem de tenir principalment és cintura, cintura per a fer aterrar el canvi sense que esquitxi massa. Sense cintura el canvi atropella i acaba no resultant. Una altra oportunitat perduda.

PENSAR I FER. Emprenedor és qui pensa i fa. Independentment de la magnitud de l’empresa: l’emprenedor també té l’actitud adequada quan fa el llit.
Emprenedors? Hi ha una etimologia, certa o no, però suggestiva, que diu que emprenedor, paraula que ve del francès entrepreneur, va aparèixer a principis del segle XVI per a designar als aventurers que viatjaven al Nou Món a la cerca d’oportunitats sense saber molt bé què hi anaven a gratar allà. A principis del segle XVIII els francesos van estendre el significat als constructors de ponts, camins i, aquesta si que és bona, als arquitectes! El sentit econòmic va ser definit per primera vegada el 1755 per Richard Cantillon com el procés amb el que un s’enfrontava a la incertesa.

ENERGIA. Emprenedor és algú que té energia que va consumint però amb estratègies per a recuperar-la al llarg de qualsevol procés.
Recomanem practicar molt amb aquell joguet en forma d’anell de fusta o plàstic que fomenta més que res l’activitat física però que pot servir com a metàfora: el hula-hoop. L’emprenyador ha de poder fer ballar el hula hoop. I què vol dir això? Vol dir tenir cintura. I què deu voler dir tenir cintura? Doncs vol dir moltes coses, i cadascú ha de trobar la seva. Es tracta de no oposar-se a les forces superiors sino d’utilitzar-les, com aquests velers de nova generació que tenen un aparell que el que persegueix és transmetre constantment les forces, que estiguin en moviment, i que no hi hagi res pensat per a oposar-se a elles. És com tenir una veleta que gira i gira, però hem de saber mantenir el rumb aprofitant tota aquesta energia de gir. Algú ha entès la metàfora? Balla el hula-hoop
Arc del Teatre/…

ACTITUD. Actitud és una paraula clau. Actitud és tenir una disposició personal a fer amb entusiasme i amb un absolut despreci pel ridícul. Hem de ser molt més americans i menys europeus. Segurament amb una certa dosi d’innocència, que sempre ve associada amb la capacitat que l’entusiasme té de veure allà on no n’hi ha. Dona’m actitud i mouré el món.
Emprenyador! Has de ser conscient de que la teva feina porta associat el fet d’emprenyar. Ets un emprenyador que obliga a que altres aixequin els seus sedentaris culs de les cadires que estan escalfant.
Preguntes-Respostes/…

CONVENCER. La capacitat de convèncer, que segurament es relaciona amb la capacitat de fer partícip a l’interlocutor d’allò que estàs proposant. No és tant que se senti atret pel teu projecte sino convidar-lo a participar i suggerir-li que ell pot ser important.
Es fonamental que els projectes puguin ser compartits. Ningú, i molt menys en el nostre àmbit, en aquest petit país d’enveges i mandrosos, puguin tirar endavant un projecte sol. Segurament això pot arribar a ser bo. Tots els que ens poden ajudar han de veure-hi també possibilitats per a ells en els nostres projectes, i com que potser no sabem quines poden ser les ajudes que podríem arribar a necessitar ens hem de mantenir oberts. L’emprenedor ha de ser un gran amfitrió que està construint la gran casa on rebre a molts altres.
Chic&Basic Born/ Hospes Palma/ Hotusa Arc de Triomf/…

LAB i AGÈNCIA. Tenir una empresa que en el seu 50 % no factura, no produeix res susceptible de ser venut, susceptible de generar algun ingrés econòmic… com a mínim de forma directa.
En el nostre àmbit, l’arquitectura i el disseny industrial, hi ha molta gent fent coses i fent-les molt bé. Era molt difícil sortir-se’n. El problema era i és que tothom treballa dins uns paràmetres molt similars. Necessitàvem trobar un punt diferent, i clar, això vol dir mirar en altres i moltes direccions. Així vam crear el LAB que és bàsicament un lloc on bastanta gent treballa en altres i moltes direccions. Una pista, que pot ser una paraula escoltada d’estrangis a un restaurant de menús, porta a una línia de treball. Aquesta pot durar un parell de dies, perquè no suggereix res. O pot anar creixent i acabar convertint-se en alguna cosa que té pot a veure amb l’inici.
Galactic Suite/ Catàleg d’edificis en alçada/…

ALGÚ HA DE CREURE EN TU. Sól no és pot fer res. En el nostre cas, la seqüència de confiança va començar amb un pare, el meu pare, va continuar amb la Caixa d’Arquitectes i ara es basa en la pròpia empresa, en el 50 % que sí factura.
Risc? Canvi, incertesa i sovint risc. Termes tradicionalment relacionats amb els emprenedors. Però tot és més fàcil. De fet els emprenedors no són tipets als que els agradi el risc. Els emprenedors són gent espavilada que vol treure algun profit del que tenen al voltant i reorganitzen i reajusten el que veuen de manera que se’n surti algun profit, algun valor. No necessàriament han de ser peles. I és el mateix amb els que ens ajuden, tot i que al principi sempre hi ha d’haver molta fe, perquè quasi bé ningú apareix amb un pa de kilo a sota del braç. De fet els que néixen amb un pa de kilo a sota del braç se’l mengen abans de saber per a què pot servir allò. I clar, aquesta fe només la pot tenir el teu pare o l’equivalent.
Bany de la mare/ Concurs Caixa Arquitectes/ Ser el teu propi client: UNA,… /…

BENEFICI? ENDEUTAMENT! No està clar quina cosa és el benefici. Les empreses avancen, la gent cobra un sou, i sovint hi ha endeutament. L’endeutament és dolent per al benefici però no sembla que sigui nociu per a l’empresa, fins hi tot m’atreviria a dir que és positiu.
Espavilat!
Sí hi ha gent que diu que l’emprenedor és l’espavilat que veu una oportunitat i organitza els recursos per a posar-la en marxa o treure’n profit.

Si estàs a la ruina: compra pisos!/…

Gang bei !: El factor humà

TE6060BI-02_EQUIP.jpg

Un dinar, un sopar, un… un… En un restaurant xinès! A la Xina. Ni ens recordem del menú. Però del que no ens oblidem és de les vegades que es brinda en qualsevol menjar xinès amb xinesos i a la Xina.
La paraula clau és gang bei, que no vol dir altra cosa que salut, chinchín, cheers o prost! Que aprofiti. Com un és pot ben bé imaginar, després de practicar generosament el tant socialitzant ús del gang bei, la loquacitat augmenta i la sensació d’estar molt fi i emetre ocurrències sempre pertinents és molt alta. En aquest precís moment, el discurs sobre el projecte per a dues torres i edificis annexos a la riba del Qiantang a la ciutat de Hangzhou assoleix el seu zenit orquestral. A les frases que s’intercanvien sense solució de continuïtat els interlocutors, s’hi afegeix una coreogràfica i afectada giramenta de mans acompanyada d’un impúdic aixecar de braços que sembla saludar a algú en la distància. Res més apartat de la realitat, perquè el preciós subjecte i centre de les mirades i comentaris són uns dibuixos i unes maquetes per a les abans esmentades torres, que gràcies a trobar-se a escala i malgrat els seus 220 m d’alçada, caben còmodament a la taula, aquí mateix, envoltats d’indicis clars d’un esplèndid àpat. Un dels interlocutors repeteix amb un somriure d’orella a orella que allò li agrada molt, moltíssim… Aquest remenar-se de les torres, aquesta forma esmunyedissa que tenen de relacionar-se la una amb l’altra. Acompanya les seves paraules encabritant les mans i provoca que a un dels comensals se li acudeixi relacionar tota la martingala amb un ball que li és molt familiar. De pet i bolet, de la punta de la llengua a on s’hi ha estat una bona estona, salta la paraula FLAMENC, FLAMENCO per a ser més exactes. Doncs això mateix, que és com el flamenc. I a partir d’aquí tot ve coll avall, amb una gran naturalitat, vaja que es queden batejades com les FLAMENTO TOWERS.
El factor humà, la relació personal, paral·lela al desenvolupament tècnic i estudi de les necessitats del projecte, va resultar fonamental per a batejar la proposta i a partir d’aquí el propi nom, FLAMENCO TOWERS, es va erigir en motor d’un nou impuls i nova referència, fresca i energètica, del propi projecte. El flamenc es va establir com una imatge clara i potent que il·luminava tant als que s’hi acostaven per primera vegada al projecte, un missatge directe, com als que el tenien que seguir desenvolupant, una referència guia.
El lloc escollit per a la construcció és el delta del riu Yangtzi, que amb una població total de més de 80 milions de persones és una de les àrees urbanitzades més grans del món. La zona inclou municipis de dues de les províncies amb un PIB més alt de tota la Xina: Jiangsu, Zhejiang i la municipalitat de Shangai, que és la principal ciutat de la zona. Segueixen en importància Nanjing, Hangzhou i a certa distància Ningbo. En total l’àrea urbana està constituïda per 14 municipis amb un elevat grau d’autonomia. És reconeguda la preeminència de Shangai, mentre que la resta de municipis competeixen entre ells per atraure capital i créixer amb celeritat. Les FLAMENCO TOWER es troben a Hangzhou, un d’ells.
Hangzhou i Shangai estan separades per 180 kilòmetres que es poden cobrir per carretera, autopista i ferrocarril d’alta velocitat. Existeix el projecte d’una línia de tren magnètic que reduirà a 28 minuts la distància entre les dues ciutats, acostant Hangzhou a l’aeroport internacional Pudong. Aquesta proximitat ha possibilitat que tradicionalment Shangai i Hangzhou siguin ciutats complementàries: la primera com ideal de gestió urbana i la segona com exemple de conservació del paisatge, cultura i història.
Aprofitant aquesta direcció, Hangzhou està apostant per un creixement urbà que reconegui els valors de paisatge i història que l’han caracteritzada, especialment en relació al famós Llac de l’Oest. Per exemple, i per a descongestionar l’actual centre de la ciutat, que ha crescut al voltant del llac, s’han buscat nous territoris a la riba del riu Qiantang. El lema oficial és cap a l’est expansió urbana, cap a l’oest extensió turística. D’aquesta manera es volen conservar els valors que atrauen a més de 12 milions de visitants cada any, concentrant el creixement a la marge del riu en la que es troben els districtes de Binjiang i Xiaoshan, fora del nucli històric. El creixement de Xiaoshan, en el que es troba l’aeroport internacional, està provocant que Binjiang vagi assumint el paper de nou centre, un pont entre Xiaoshan i la ciutat que va créixer al voltant del Llac de l’Oest. Aquesta és la posició estratègica de les FLAMENCO TOWERS.
Concretament, sobre una riba de Binjiang és on es projecta edificar les FLAMENCO TOWERS, 220 metres d’alçada distribuïts en 55 plantes, més 4 sota rasant que sumen als anteriors 12 metres més. El projecte es desenvoluparà en dues fases que sumaran aproximadament 125.000 m2. El programa funcional inclou un hotel i spa de 35.000 m2 per a una de les torres i un de mixt amb vivendes i oficines, aproximadament 25.000 m2, per a l’altra torre. El sòcol que les unirà estarà ocupat per una zona comercial de més de 15.000 m2. En una segona fase s’executaran quatre torres de vivenda, més de 48.000 m2, d’alçades variables i que formaran un conjunt al voltant de les torres amb les que es connectaran a través de l’aparcament i de la zona comercial.
Però el projecte segueix viu… I apareixen els globus, i tornem al factor humà en forma de l’alcalde de Hangzhou. Gelosos de conservar el seu entorn d’edificis, els responsables del govern de la ciutat estan pensant en evitar que des del Llac de l’Oest es puguin veure edificis en alçada. Per això s’han empescat una estratègia que consisteix en elevar globus sobre les zones a edificar que són alçats fins a l’altura de les torres projectades. Si remant amb tota la parsimònia del món veig el globus des del llac, doncs a treure plantes, si no veig res, doncs endavant. I d’aquesta manera quedem pendents de que escampi la boira que acostuma a impedir una visibilitat de més de 200 metres a tot Hangzhou per a que alguna autoritat remadora vegi o no vegi el globus que simbolitza a les FLAMENCO TOWERS. Esperem que tinguin allò que en diuen duende.

Ready to build

TE07000PR-13b_EQUIP.jpg
>download

Al món de la moda ja fa temps que el sastre va donar pas al prêt-à-porter, per a no parlar de l’àmbit gastronòmic i alimentari a on encara en fa més de temps que vam deixar de sortir a collir l’enciam a l’hort de casa per anar a la Boqueria a sentir allò del què et poso maco! Llavors, per acabar-ho d’adobar, arriba el món del còmic i introdueix les càpsules hoy-poy que són la manera de saltar l’espai entre la set i la satisfacció plena sense ni obrir la boca per demanar aire, que de moment encara és gratis.
I clar, també es podria introduir al món de l’arquitectura, a veure si és un camí que tingui sentit recórrer. De moment ho llancem a veure què passa. A veure què diuen. A veure com respira l’asunto.

El catàleg de torres és un conjunt d’edificis ready to build . Sortits d’un treball continuat del nostre taller LAB sobre edificis en alçada, apareixen una sèrie de torres definides fins a un determinat estadi i llestes per a desenvolupar-se en la direcció que una ubicació i unes necessitats concretes demanin.
Les torres del catàleg ja han passat un primer estadi de definició formal i estudi estructural que possibiliten que la seva construcció pugui iniciar-se amb major celeritat. Només caldran definir aspectes directament relacionats amb l’ús final que se li vol donar a l’edifici i amb la implantació a un lloc determinat, amb les seves peculiaritats climàtiques, estilístiques i urbanístiques.

Les Flamenco Towers són el primer exemple de posada en pràctica d’un estudi sobre edificis en alçada desenvolupat al nostre taller LAB. Originades en uns treballs que volien investigar els tipus de relacions que es podien establir entre agrupacions de diverses torres, la seva forma definitiva, així com la manera d’accedir-hi, s’han acabat de desenvolupar ara que apareix un client que vol un edifici amb unes característiques que s’ajusten a les potencialitats de les… bé, el que primer es va fer, d’acord amb les primeres reunions amb el client, va ser tornar-les a batejar con les FLAMENCO TOWERS. Pilles?

La nostra dona a la Havana

TE04030PR-10b.jpg

EQUIP en la seva antiga forma d’ADD+ va anar a Cuba. Qui la fa la paga. Com, arrossegant uns petits detalls, insinuacions, rumors, es pot crear, inventar, fantasiejar una història. Joc brut al voltant del flirteig, del marejar la perdiu i el prendre el joc per veritat contrastada, fer passar la realitat per un garbell més casolà que un àrbitre de la Champions League.
ADD+ s’inventava programes, EQUIP segueix fent-ho, s’inventava projectes, EQUIP segueix la tradició, i s’inventava clients, EQUIP és el client. A partir d’unes molles d’informació que altres tirarien a les gallines ponedores, ADD+ aixecava maquinacions que ridiculitzarien a una línia Maginot de castells en l’aire i que tenia com a següent parada el traçat de la gran muralla sobre el cel xinès.
ADD+ redescobria a partir d’una mirada a consciència i meticulosa cap a alguna cosa que apareixia per allí per casualitat o com a mínim callant com una puta, i no poques vegades es trobava a si mateix. I no va ser altre cosa la que va passar de viatge per Cuba, on ADD+ es va descobrir en la manera en que les dones cubanes s’inventen no se sap quines relacions a partir d’una mirada perpetrada amb un aire entre libidinós i bavós amb un posat d’ulls guenyos i frenètics a l’intentar abraçar golafrement el bombollar de formes corporals.
D’aquesta manera, i com qui no vol la cosa, encara que se l’hagi guanyat a pols, un es troba amb un projecte de vida sense tu a sobre de la taula, i que reclama la seva existència a cop d’estilogràfica en conjunció amb bullir telefònic a discreció. La nostra, ADD+, dona a l’Havana. Me dijiste que nos íbamos a ir conociendo. Soy muy sincera y me gustan las cosas claras. Yo soy una señorita de mi casa.
Fins hi tot pretén que cuinis.

Ceràmica en moviment pels d’ASCER

TE07022CD-02-EQUIP.jpg

Quan ens van trucar per proposar-nos de treballar amb ceràmica el primer que van fer va ser preguntar-nos què no es podia fer amb la ceràmica? Segurament és una pregunta excèntrica. Però és el que vam pensar, res a dir. Bé, de fet llavors va començar una reflexió ràpida sobre el què significa un material, el que sigui, que ens ha portat a estar quasi segurs de que els materials són unes entitats bastant reals i no gens fàcils de ser consumides per les modes, es a dir, que no hi ha materials antics, passats o avantguardistes. El que sí hi ha són usos, uns avantguardistes, altres passadets, i no pocs pesadíssims. És com amb les persones, segurament no hi ha males persones però actes, accions, actituds horripilants, Déu n’hi do si n’hi ha.
Anant al gra, la ceràmica no és mou. La música no es veu. Les nostres il·lusions no es fan realitat. Plorem un segon… Temps! S’ha acabat! El Quartet de motors en 3’5-1 m, opus 1, àlies Ceràmica en moviment, és una proposta par a fer realitat física un espai mental imaginari en forma de superfície ceràmica interpretada per 4 motors de 1.000 w cada un que la mouen al ritme d’1 metre cada 30 segons. Els dos motors davanters es mouen en un interval de 3,5 metres, mentre que els dos motors del darrera ho fan en un interval d’1 metre. S’inicia llavors una coreografia cíclica, suau, però en els límits del material, en la que els motors juguen a esperar-se, avançar-se i a trobar-se per demostrar que tampoc la ceràmica té punts fixos a l’espai. És llavors que la ceràmica es mou, la música es fa visible i un espai mental es materialitza davant els nostres ulls. E pur si muove!

ON ESTÀ?: Casa Decor 2007. Antiga fàbrica Fabra i Coats, Segre 30, 08030 Barcelona.
I COMO ÉS ELL?: Superfície de tessel·les de ceràmica que s’aixeca i plega sobre sí mateixa mitjançant 4 motors que amenacen moviment.
DESCRIPCIÓ TÈCNICA!:
Doncs mira, són set parts principals de 92 x 1.000 cm formades cada una per subparts de 92 x 92 cm en una seqüència de 4+2+4. Sobre cada una d’aquestes subparts s’han fixat tessel·les en 9 làmines de 30,5 x 30,5 cm. La subestructura de totes aquestes parts principals i subparts està formada per malla de 5 x 5 cm a base de varetes d’acer de 4 mm electrosoldades. A aquesta malla s’ha soldat un passamans de 8 x 40 mm per a fixar transversalment les set parts principals.
Aquesta malla penja de 4 motors amb una capacitat de 1.500 kg cada un, el que dóna un total de 6.000 kg. Els motors estan governats per un autòmat i tenen un recorregut que oscil·la entre els 3,5 i 1 metres. Estan ubicats a 4,40 metres sobre el terra, aixecats mitjançant un cavallet d’acer format per 4 pilars HEB-300, sí , llegeixes bé, i 4 jàsseres IPE-300. Tot  per puguis dormir encara que tinguis insomni.
Tot aquest entramat forma una estructura de 22.680 tessel·les, a que se sumen 13.608 tessel·les més fixades directament al terra, el que fa un total de 36.288 tessel·les. Cada una d’elles té una dimensió de 50 x 50 mm, és de color blanc MC-19, reben el nom comercial de Logos i estan fabricades per Equipe.

Mantón de Manila Plus

TE07011RSH-02-EQUIP.jpg

[No 5B. HABANERA CONCERTANTE]

JULIÁN
¿Dónde vas con mantón de Manila?
¿Dónde vas con vestido chiné?

SUSANA
A lucirme y a ver la verbena,
y a meterme en la cama después.

JULIÁN
¿Y por qué no has venido conmigo
cuando tanto te lo supliqué?

SUSANA
Porque voy a gastarme en botica
lo que me has hecho tú padecer.

JULIÁN
¿Y quién es ese chico tan guapo
con quien luego la vais a correr?

SUSANA
Un sujeto que tiene vergüenza,
pundonor y lo que hay que tener.

JULIÁN
¿Y si a mí no me diera la gana
de que fueras del brazo con él?

SUSANA
Pues me iría con él de verbena
y a los toros de Carabanchel.

JULIÁN
Si, ¡eh! Pues eso ahora mismo
lo vamos a ver.

(Se lanza sobre Hilarión para pegarle;
y ellas le sujetan y gritan.)

Mantón de Manila, a lucirse y a ver la verbena

¿Dónde vas con mantón de Manila? I ara… La del Mantón de Manila, que és obviament el mantó o mocador de Manila, és també la història d’un viatge d’anada i tornada que ara arriba al ritme d’una havanera assarsueladíssima. ¿Dónde vas con vestido chiné? Perquè… el Mantón de Manila és la història d’un viatge i també és la història de com cultures molt distants en el temps i en el espai poden comunicar-se i intercanviar característiques. Mantón de Manila anuncia una sorprenent relació entre la tradició xinesa més immemorial i un dels més castissos complements del vestir espanyol. Durant el segle XVI els comerciants espanyols a Manila queden fascinats pels mocadors de seda, que havien arribat fins allà portats pels comerciants xinesos, i els porten cap a Espanya, seguin la ruta Filipines-Sevilla, via Acapulco. A partir d’aquell moment aquestes peces, originàriament xineses, passarien a ser conegudes mundialment com els mantons espanyols o mantons de Manila. El món capgirat i del revés, perfectament hibridat i evolucionat… A partir de llavors els motius florals creixen en dimensió i s’adapten a la flora autòctona ibèrica amb roses, clavells, lliris, gira-sols… i lotus, sense perdre mai un aire oriental que li va donar, dóna i donarà aquest exotisme que està a la base del seu èxit. Perquè, al cap i a la fi, aquest mantón de Manila vol anar també a l’Exposició Universal de Xangai 2010 A lucirse y a ver la verbena, i previsiblement no a  meterse en la cama después.

La Seda. Teixit, construcció i estratègies post-expo
Aquest periple que es va iniciar amb una tecnologia antiquíssima que sense destruir-los extreu els fils dels capolls elaborats pels cucs de seda, s’actualitza ara en un teixit modular, prefabricable, sistemàtic i acoblable. La superfície, que és estructura, es construeix a partir d’hendecaedres que tessel·len l’espai. Una sèrie de peces iguals, construïdes a partir de barres metàl·liques de secció reduïda, configuren la superfície estructural de l’edifici, murs, forjats i suports. Panells d’alumini i vidre per la seva cara exterior formen la plementeria dels hendecaedres, mostrant el teixit estructural a l’interior de l’edifici. El resultat és una superfície que en la seva cara exterior recull el sensual moviment d’un mocador, mantó, de Manila, sobre les espatlles d’una dona sevillana graciosament guarnida, cristal·litzant en una textura que per abrupta vibra en la seva manera de reflectir la llum.
El sistema constructiu és prefabricat i les peces són acoblades en obra, tècnica que permet un control i velocitat d’execució molt alt alhora que possibilita el desmuntatge net de l’edifici al finalitzar l’esdeveniment. Gràcies a la versatilitat del sistema, es proposa una estratègia de reutilització dels hendecaedres, una vegada conclosa l’exposició, per a la construcció d’elements urbans que serien situats a tot el territori espanyol a manera de recordatori de l’exposició. Ja sigui una figura en una rotonda, una parada d’autobús, una oficina de turisme, un poliesportiu…

Exposició Universal de Xangai 2010. Funcionament
L’edifici proposat s’aixeca del terra, alliberant espai i projectant una gran ombra sobre una plaça de lliure accés i les peces de programa més públiques i dinàmiques. Unes generoses escales mecàniques recullen el visitant per a traslladar-lo al nivell superior, a un gran atri transversal des del que es domina el riu. A través de l’atri s’accedeix a tres grans àrees. A un costat tres de les sales d’exposicions, una quarta s’ubica en planta baixa per a permetre un possible recorregut continu a traves de totes quatre sales, anant de l’interior a l’exterior i viceversa. A l’altre costat, les peces del programa més menudes, oficines, magatzems, lavabos, vestidors… i des d’un tercer costat es tornen a agafar les escales mecàniques per arribar al nivell superior, a un gran balcó sobre l’atri que fa les vegades de hall de les sales d’actes, de premsa i multiús. La sala d’actes pot afegir-se a la de premsa, formant llavors una gran sala exempta i envoltable entre els vibrants pilars de la coberta.

Memòria centre interpretació Palma

TE07008PA-02-EQUIP.jpg

Mar Mediterrània
Latitud: 39,35 N
Longitud: 2,39 E
Palma de Mallorca
Mallorca
Illes Balears
El nou Centre d’Interpretació del Casc Antic de Palma i la seva connexió amb l’espai lliure públic del Baluard del Príncep i la plaça Porta d’es Camp, sorgeix a la riba del mar, i com a tal s’ha concebut. El Centre d’Interpretació vol ser la riba i per això busca una referència en la frescor del que passa a uns escassos 120 metres… En la cridòria alegre d’uns nens que a la gatzoneta observen fascinats com les ones solquen la sorra al voltant de les petxines que acuradament han anat deixant sobre la sorra molla, després d’haver sadollat el seu afany recol·lector de misteriosos objectes sorprenentment semblants, sorprenentment diferents.

El solar està solcat diagonalment per un buit que travessa l’avinguda Gabriel Alomar Vilallonga i arriba al Baluard del Príncep, establint una connexió molt natural entre els dos elements, de manera que el nivell de la connexió s’erigeix en el nou pla d’activitat dels tres centres a desenvolupar. Des del front marítim s’accedeix a través d’una suau rampa que salva 2 metres de desnivell. Al costat ciutat del buit, parcialment obert i exterior, queda el Centre d’Acollida de visitants i Centre d’Interpretació que, aprofitant la diferència de cota entre el front marítim i el carrer Joan Maragall, proposa un gran espai de recepció i la connexió directa, mitjançant escales mecàniques i ascensors, amb el mateix carrer Joan Maragall, des del que també es pot  accedir al Centre directament venint des de la ciutat. En aquest costat també es situa la seu de l’Observatori de Palma, independent però directament relacionat amb els altres dos centres.
Al costat mar del buit es situa el Centre d’Empreses i Innovació Comercial, disposant els espais més lliures en la cota inferior i els més compartimentats a un nivell per sobre del carrer del front marítim, però quasi sense superar en alçada el carrer Joan Maragall, de manera que es privilegien les vistes al mar des de la part alta del solar.
En un nivell inferior es situa un gran aparcament per a cotxes i autobusos que connecta directament, mitjançant escales i ascensors, amb els vestíbuls dels centres corresponents.Els fascinats nens, ara habitants del casc antic, ara visitants que passegen pels carrers alts de la ciutat, ara viatgers que sobrevolen la ciutat i ara usuaris que amb la mateixa fascinació miren cap al cel a través de les petxines, veuen com una munió de peces misterioses, similars i peculiars, ara dibuixades per Haeckel, cobreixen un espai dinàmic, interconnectat i matisat deixant filtrar la llum de la Mediterrània entre les seves nervadures.

Alísia els diners no són un problema

TE06013CA-02-EQUIP.jpg

Relaxi’s! Em relaxo. Respiri profundament! Respiro profundament. Trepitjo amb força i zas!, ja sóc a dins. No n’hi havia per tant. M’assec a un tamboret giratori i espero, entretingut amb una mica de publicitat i baixos tipus d’interès, tot mirant-me en les parets polides, i tant que sí, molt lluents, que em retornen una imatge em sembla que mig engrandida. Aquí hi ha trucu. A mi em sembla que no sóc pas tan gros. Torno a donar una volta amb el tamboret i no puc evitar cridar allò de Jacinto, tres cañas, una de bravas y 35.000 euros. Marchaaando! Al fons em sembla sentir un popular oído cocina. Bé, la veritat és que la meva comanda de tres xifres, després de la canya i les braves, m’obliga a seure en un sofà levitador que em puja a un núvol que em relaxa. Relaaaaaxa. Una companya d’en Jacinto em parla de forma seductora i jo només puc assentir i fer quatre preguntes intranscendents. Bé, això és el que em creia, però mira per on que una d’elles va fer somriure l’Alí$ia, que és així com m’agrada recordar que es deia, i em va convidar a entrar a una gran butaca, sí entrar, que m’encerclava, a mi, a ella, i a algú més que prenia notes. I allà dins, tot tranquils, vàrem acabar de fer el que s’havia de fer i tots contents. Llavors, ja em va quedar clar que els diners, el que estrictament anomenem diners, no són un problema.

El xotis del feo

TE04048HM-02-EQUIP.jpg

Vinga, una altra vegada toca ballar-la amb la més lletja. Hacer de tripas corazón, que diuen aquí i bona cara, fins hi tot millor cara, al mal tiempo. I quan estavem ja mig desfén hem d’acabar, donar-li una volta més i fer pujar l’enxaneta amenaçant-lo sense jugar i cap al llit. I vinga hotels, ja sentim la música comptable de la caixa registradora. Quina barbaridá! I veiem de mala gana com tots els feos conquistan las chicas más guapas, Agustín Lara y un tal Sinatra. El dirigidíssim passar de la tarjeta per la guia lectora del terminal bancari. En canvi jo, el Gran, vaig néixer un pollo pera, aquí en tinc la lengua de fuera. Trágala, tú, servilón. Una altra vegada poc es pot tocar, ben poc es pot canviar, però mira per on que tot ha de semblar diferent, i arregladet, i que funcioni. Chist, eso caca. Ens preguntem per què no truquen a la porta, la nostra porta, abans d’entrar, en comptes de ir por ahí a buscar lo que más tarde tendrán que cambiar. He vist gordos i flacos usar el meu talento, agafats del bracet d’un monumento. Ay, ja m’agradaria ser feo, per a lluir pel carrer una bona gachí.
I ens trobem amb un immoble ben castís, de totxo castellà, al que el temps ha volgut enganxar una barraqueta de pisos, que en diuen pabelloncito. Sorpresa majúscula, que el client ha d’entrar amb les caixes d’enciams ¡Ja está bé! M’agrada regular. I encara més. Per menjar, bé o malament, es pretén una sala sense Sol, sense aire, sin ná. Batejat com El Atemporal, que no hi ha ni estacions, ni li cauen les fulles ni canten el ocells ni sents els taxistes bordar. És un cau, un refugi sense guerra a la vista, sense udolar de sirenes ni reaccions aviadores. I mira que de Madrid, el cielo. Més plantes. N’hi ha, i tant, haylas. Pujar? No, per avui ja en tenim prou. Jo vaig a buscar un cirujano especialista en lo facial, que en canviï a mi este perfil que tengo tan angelical. Amb la nova cara llavors pla que podré lluir supergachís, i les dones diran que sóc un Adonis, quan els balli en un ladrillo aquest chotis.
Encara que la ciència avanci una barbaritat, un s’inspira tot passejant. I aquí està, la porta d’Alcalà, la miris o no. No hi ha Déu que la mogui, allà posada com un urbano a la glorieta, aïllat i sense funció. Agitant els braços. Antiespasmòdica, flemàtica. Turística, maca, i ja hi som a la vora i es torna a sentir el zumzeig de la màquina de sumar calerons. Quin progrés! Bé. L’Ayuntamiento ens fa passos subterranis, que al cotxe se la de respectar. Que camini. I que bé arribar al Retido, parc cèntric, molt madrilenyo, dominguero. Bo, maco, últimament d’humanitat molt variable, cosmopolita. Artistes que somriuen amb rictus. Disfresses caluroses, de fotogènia pesada. Menor. Una mica massa polseguera a l’estiu, terra seca, arenilla. Diferent quan plou, ojo barro.

Arquitectura sense complexos

TE04030PR-08b-EQUIP.jpg
>download

Reinventar, acostar-se a la gent i proposar constantment. Així de clar ho té aquest equip d’arquitectes i dissenyadors industrials… i joiers, amb Xavier Claramunt al capdavant, per als que és tan important el procés de desenvolupament com el producte final. Des d’una voluntat d’innovació constant acaben d’inaugurar una nova línia de treball: “les Respostes”, que es ve a sumar a l’arquitectura i disseny d’interiors, disseny industrial i joieria que venen desenvolupant des del 1990. Amb oficina pròpia a Xina des del 2005, l’EQUIP Xavier Claramunt col·labora amb Ferran Adrià, Hospes Hoteles, BMW, Chic&Basic o Cosmic.

Creada el 1990 i dirigida per Xavier Claramunt (Igualada, 1965), aquesta companyia que treballa en arquitectura, interiorisme, disseny industrial i joieria ha decidit afegir una nova categoria: “les Respostes”, que ells defineixen com uns projectes sense escala: ‘són les respostes a preguntes que es plantegen els nostres clients quan pretenen assumir nous reptes. El nostre objectiu és proposar un camí que sigui versemblant’. Tot això a nascut de la conjunció entre la seva tendència a proposar i d’una estratègia que denominen ‘LAB’, de laboratori, en la que treballen sobre un producte o projecte fins hi tot abans de que aparegui un client en concret: ‘això ens permet millorar les nostres respostes ja donades a preguntes dels nostres clients, o preparar-nos per a aquelles encara no formulades’. Fent un símil futbolístic, seria una pretemporada constant paral·lela al treball quotidià.

Aquest LAB ja ha donat els primers resultats: la proposta per a un hotel a l’espai (Galactic Suite) i els primers estudis per a un hotel en un hàbitat submarí (Sea Suite). ‘Són projectes que desenvolupem sense tenir aquell client que ens l’hagi encarregat. Són les propostes que fem quan detectem una necessitat que encara no esta coberta’. La nova estratègia LAB, que s’ha convertit en la manera en que l’EQUIP dóna sortida a l’assaig de noves estratègies i a l’apertura de nous camins, conviu amb les responsabilitats i velocitat del dia a dia, perquè segons Xavier Claramunt ‘també som una companyia que fa productes amb una finalitat clara, amb un client i un projecte. Les matèries primeres han de ser realistes, s’han de complir uns terminis, en el món de l’anomenada realitat existeix una raonable tendència generalitzada a evitar riscos’.

Entre alguns dels seus treballs, destaca el concessionari per a BMW a Sabadell (Finalista Premis FAD), l’hotel Chic&Basic Born a Barcelona, la Casa Mur a Igualada o les ampliacions para l’hotel Hospes Palacio de los Patos, a Granada, i Hospes Maricel, a Mallorca. A l’apartat de disseny industrial, treballen en la col·lecció FACES de Ferran Adrià per a la que acaben de presentar la coberteria Franki. Amb Cosmic han desenvolupat sanitaris, aixetes i accessoris per al bany. Des de 1990, quan van començar a treballar per a DuchClaramunt, han vingut dissenyant joies que busquen ‘la implicació de l’usuari en la formalització de la pròpia joia. Són, més que peces, eines per a generar peces’ segons aquest arquitecte innovador.

La seva forma de treballar
Tot projecte a desenvolupar per EQUIP Xavier Claramunt surt de tres premisses que actuen com a motors: la reinvenció, l’acostament a la gent i una proposició constant, tot sense complexos. Segons expliquen, ‘la primera premissa és la constant reinvenció de la manera d’entendre les coses. Revisem sense complexos des del producte desenvolupat fins a l’actitud en treballar i la gestió del procés. La segona és la voluntat d’acostar-nos a la gent amb productes que incitin a l’activitat i siguin útils. La tercera és una estratègia propositiva per a redefinir conceptes i estratègies que ens expliquin i permetin produir els nous productes’. Aquestes premisses són seguides de forma rigorosa en el LAB, i a l’aparèixer el client el procés s’enriqueix sense deixar de costat el treballar sense prejudicis, ni formes, ni idees prèvies: ‘iniciem tot procés conjuntament amb el client, analitzant les dades aportades per aconseguir un coneixement suficient de les necessitats i així generar unes propostes a la mida dels requeriments’. Segons Xavier Claramunt, ‘l’establiment d’un procés de treball defineix la forma final’.

Poder treballar en diferents escales els hi dóna una gran flexibilitat. L’arquitectura i l’interiorisme els aporta el coneixement espacial, el disseny industrial els permet estar en contacte amb industrials comprovant la viabilitat dels projectes i desenvolupant tècniques innovadores, i la joieria els acosta al coneixement dels materials per a la seva correcta manipulació i ús adequat. A les anteriors línees s’han vingut a afegir ‘les Respostes’, a les que denominen projectes sense escala.

Àsia
Des de fa poc més d’un any, la companyia té oficina tècnica estable a Xina. No amaguen la dificultat del nou repte i afirmen que ‘hem après que allí tot segueix un ritme molt lent i que era necessari començar des de molt enrere. És un camí difícil per la burocràcia del país però una vegada les propostes han trobat el seu interlocutor tot és més fàcil’. Hi van anar perquè tenen la convicció de que ´per a que passi alguna cosa tens que ser al lloc’. En aquests moments tenen en fase de projecte centres comercials i complexos hotelers. En la seva línea de rellegir la situació i proposar, estudien des de la possibilitat de desenvolupar i produir façanes prefabricades a Xina per a després ser muntades a Barcelona fins a la construcció de nuclis prefabricats per als hotels que construeixen a diferents punts d’Espanya.

Innovació
Davant la pregunta de com entenen ells el concepte d’innovació, EQUIP Xavier Claramunt explica que per a ells ‘la innovació és l’àmbit on es troben una idea i una marera de portar-la a la pràctica. Així que, en un primer nivell, la nostra innovació viu en el proposar productes o espais convidin a l’acció, que incitin a les persones a interactuar tant amb el producte com amb altres persones. L’objectiu final és l’activitat’. Però com tenen clar que per a ser innovació una idea ha de concretar-se en un producte, afegeixen que ‘la nostra estratègia, en certa mesura és una innovació, és implicar-nos en els projectes com a socis. D’aquesta manera, més que mantenir-nos com arquitectes o consultors, volem estar en tots els estadis i tenir veu i vot en totes les decisions’. Per a l’arquitecte, aquesta és l’única manera de que un projecte guanyi en lloc d’anar perdent pel camí que porta des de la ideació fins a la concreció en un producte real: ‘posant-nos una mica sensibles, ja no es tracta dels nostres fills sinó que som nosaltres mateixos’.

Idea força
-Actuar sempre sense complexos
-Constant reinvenció de la manera d’entendre les coses: revisar sense complexos des del producte desenvolupat fins l’actitud al treballar i la gestió del procés.
-Acostar-se a la gent: proposar productes que incitin a l’activitat i que siguin útils.
-Ser propositius: redefinir conceptes per a que ens expliquin els nous productes. Redefinir estratègies per adequar-les als escenaris que van apareixent.

estimats SENYORS DE LES TORRES

TE04031PL-02-EQUIP.jpg

DE PART DE
L’amic d’un amic d’aquell parent que coneix a qui s’ha de conèixer i que parla amb la persona justa avui que està de bon humor. De Xavier Claramunt a Josep Maria Grau via Joaquim Vilar insinuat per Antonio Hospes Pérez.

QUI SOM
Som arquitectes pero treballem alhora en disseny industrial i de joieria. Intentem que els objectes tinguin algun sentit per a les persones que els han de fer servir.

QUÈ VOLEM FER
Volem fer una TORRE, i Colonial pot fer una Torre. Doncs aquí estem.

QUÈ PODEM OFERIR
El fet de treballar en diversos àmbits fa que tinguem coneixements tècnics i criteri propi en molts més aspectes que la majoria d’estudis d’arquitectura.

PER QUÈ PODEM FER UNA TORRE: LA PREPARACIÓ
Ens hem estat entrenant en els camps que considerem cabdals per a definir el benestar de les persones. Totes han estat aproximacions tan tècniques com sensibles: l’arquitectura, el disseny industrial i la joieria. I ara considerem que ha arribat el moment de juntar totes aquestes disciplines en el disseny i construcció d’una TORRE.
Una TORRE és un disseny integral. Una TORRE és com l’òpera, s’han de tenir coneixements en múltiples escales, coses grans, coses petites, amb intenció, però també s’han de saber coordinar. Sensibilitat i tècnica.

PER QUÈ FAREM UNA TORRE: L’ASSALT
Abans no vàrem tenir por de créixer en tantes disciplines, i ara estem obrint els camins i emprenyant a qui faci falta per juntar-les totes. De moment hem fet dos moviments estratègics:
Primer obrir una oficina tècnica a Xina que treballa de tu a tu amb el despatx Hou Teh Chien amb propostes d’edificis comercials a Pequín i Hang Zhou.
Segon, en colaboració amb Robert Brufau BOMA, hem presentat propostes de TORRES a un grup de promotors de Doha (Qatar).

I ara truquem a la porta dels que poden construir una TORRE a Europa, vosaltres.

Ornamentar preguntant

TE04030PR-06b-EQUIP.jpg

Lidl és una cadena de supermercats descompte europea d’origen alemany però que ja s’ha establert a 17 països. Està especialitzada en alimentació, begudes, articles d’higiene i altres productes per a la llar, però encara no en peces de joieria.
Té ofertes de duració limitada, en general d’uns tres dies, en altres productes més cars com electrodomèstics, ordinadors o eines, però encara no en peces de joieria. Lidl acostuma a vendre també productes de marca pròpia, però encara no gosa incloure-hi les peces de joieria. Segons fonts ben informades, tot això ho fa per a poder tenir el preu més baix possible, que és l’objectiu principal de la cadena. Anàlisis independents d’organitzacions de consumidors no han detectat que entre els productes Lidl es puguin trobar peces de joieria, les quals podrien ben bé tenir un preu menor que les d’altres marques. Donar allò que la gent demana no és una estratègia, és en certa manera una missió i no necessàriament amb un únic objectiu centrat en la productivitat econòmica.

¿Què és una joia?
És una peça autèntica que transmet algun benestar a la persona que la llueix, i sobretot que implica comunicació.

¿Quina creu que és la joia del futur?
Segurament és una peça amb un component de tecnologia de la informació, una característica que la relacioni amb la potencialitat de la xarxa i que permeti a les persones comunicar-se entre elles. La peça del futur és una que implica l’usuari, l’activa, i l’incita a comunicar-se amb els altres. És un PIN que obre portes.

¿Com definiria la situació actual de la joieria a Catalunya? ¿Per què s’ha arribat a aquesta situació?
La segona part de la pregunta ja delata que la primera espera una resposta fatal. Doncs mig a pesar d’això mateix i bastant molt gràcies a això mateix, m’agrada que em faci aquesta pregunta. La situació actual és d’esgotament d’uns models antics. Pensar la peça de joieria com una basada en uns materials preciosos i en una distinció pel seu caràcter de producte artesà y de peça única no té cap futur social. El futur passa per comunicar, fer social, compartir.
S’ha arribat a aquesta situació per una certa insistència desenraonada en una característica tradicional de l’ornament: el seu caràcter d’extraordinari. Idea restrictiva, obsoleta, llancem-la a la foguera.

¿Creu que el sector s’està renovant?
No. Està donant voltes a criteris antics i els esforços de renovació, que no són pocs, es centren en tècniques empresarials, de gestors, no en una proposta de joieria diferent, necessària.

¿Per on passa el futur de la joieria?
Primer per dir-se més ornament que joieria, que serà una manera d’ampliar el camp evitant la restricció a un món d’exclusivitat. El futur de la joieria passa per crear peces que siguin més eines per entrar en contacte amb persones que fars per avisar de la presència d’un ego autocomplagut.
Passa més per unes peces que es multipliquin i que aboquin a la comunicació. Aquesta peça que compres aquí també està accessible en un altre lloc per a unes altres persones, i inclou la manera d’iniciar un contacte. Aquí és on s’haurien d’usar les tecnologies de la informació. L’iPOD, el mòbil són peces d’identitat i de comunicació, partint des del món de la joieria-ornamentació tradicional s’haurien de recollir aquestes tendències. Però no es tracta d’incrustar un diamant en un reproductor de mp3 sinó que una peça que serveix per ornamentar a un individu sigui un mitjà de comunicació, sigui compartit amb altres, potser moltes, persones.

¿Quina és la seva aportació al sector?
Abans l’ornamentació era una manera de mostrar l’status social. Les joies marcaven la classe a la que pertanyia la persona que lluïa la peça. DuchClaramunt porta ja molts anys dient que la ornamentació es relaciona més amb una sensació interior de la persona y que la participació de l’usuari sobre la peça ha de ser una possibilitat ineludible. L’ornamentació és una manera de que les persones es sentin bé. Podríem dir que allò que ara es relaciona amb el benestar de les persones és una mescla de tecnologia i compartir, en definitiva l’ornamentació és comunicació. DuchClaramunt està preparant una peça d’ornamentació que estarà a la venda en els quioscos, amb la voluntat d’arribar a la major quantitat de persones en la major quantitat de llocs, sense restriccions de països. Es tracta d’una polsera que s’activa al ser adquirida i obre la possibilitat de comunicar-se amb una peça bessona que serà adquirida per una altra persona en una ubicació potser remota. La peça aporta una identitat però també una marca de pertànyer a un grup y la possibilitat de comunicar-te amb altres membres d’aquest grup. S’ha de donar la volta al concepte de joia com a peça única per a portar-lo, al costat de l’ornamentació, cap a l’àmbit del tret d’identitat que agrupa, el lloc on moltes persones es senten bé i ho fan en comunitat. La polsera del quiosc és una eina de sociabilitat.

Interactivitat i família

TE04030PR-05b-EQUIP.jpg

Marco Polo era un viatger, Ali Bei també. Es tracta de pioners que van gosar d’anar allí on molt poca gent havia anat, i a pregonar-ho tot seguit, parlar-ne. Perquè molts van ser els que van viatjar en el passat, però només uns quants van arribar al punt de posar-ho per escrit de manera que arribés fins a nosaltres. Els seus viatges, que no el fet de viatjar, doncs tan ja altres havien viatjat abans com nosaltres ho seguim fent ara.
Al començar a pensar sobre uns hotels que tenim que construir, ens va donar per repassar no ja les arquitectures hoteleres històriques, els seus grans o petits edificis, els seus estils arquitectònics, sinó per mirar els individus que van viatjar abans que nosaltres. Va ser llavors que vam ser conscients de que existia una diferència entre el que podríem anomenar viatger i el que ara anomenem turista. Allò que més ens va cridar l’atenció, i que ens vam proposar recuperar adaptant-ho a les nostres circumstàncies i temps, és el caràcter actiu de la persona que es mou pel món, el viatger, front la tendència més passiva del que segueix rutes i rutines ja establertes, el turista. D’aquesta manera, els nostres últims treballs giren al voltant de tornar a donar algun tipus de protagonisme a les persones que superi la tendència a tractar-les com algú al que porten en braços, per a considerar-les com individus amb criteri i capaços de gaudir l’activitat. I és aquí que apareix el concepte d’interactivitat que nosaltres volem traslladar als hotels, generar no només uns estímuls que portin a produir unes respostes sinó, molt més important, donar unes eines (espais, possibilitats…) per a que les persones puguin interactuar tant amb allò inanimat que els envolta com amb les altres persones amb les que es creuen en aquest lloc que anomenem hotel.
Per anar d’allò menys sòlid a allò més urbà, començarem donant uns apunts sobre el paper de la llum i la interactivitat. Pot arribar-se a acceptar que si alguna cosa no es veu no té per que considerar-se que existeixi. Ara ho veus, ara ja no ho veus. A partir d’aquí la llum és fonamental, no només per a fer real un ambient determinat sinó per a establir el tipus de sensació que es té en relació amb el color que reflecteixen els objectes. Una vegada acceptada aquesta situació, la nostra proposta és donar al viatger la possibilitat no ja només d’experimentar diferents escenaris lumínics sinó també la d’exercir el control sobre ells. Aquí hem d’afegir que la unitat de partida sempre és la persona i no l’habitació, per tant, en una habitació doble s’ha de considerar la possibilitat de que els dos hostes puguin exercir un control separat de l’ambient, si tens dos comandaments segur que s’incita algun tipus de dilema, que aboca irremissiblement a algun tipus de comunicació. No s’accepten ni les imposicions ni les suggerències, la base de la comunicació és una acció. En aquest sentit hi ha una certa preocupació per la sostenibilitat del funcionament de l’hotel que es basa en fer protagonista l’hoste. Poden arribar-se a deixar per a l’hoste accions tradicionalment executades pel personal de l’hotel, com per exemple que el servei d’habitacions sigui en realitat un àrea d’autoservei, o diguem-li bufet lliure on s’incentiva la relació entre els hostes de diferents habitacions. Ho considerem un altre nivell d’interactivitat, i no es tracta tant de donar-li treball al client sino de donar-li un major control sobre el seu ambient, donar-li la possibilitat per a que pugui actuar.
En donar aquesta llibertat a l’hoste es posen en crisi algunes idees que tenim sobre els espais dins de l’hotel. Sobre els elements fixes i els mòbils. Es el que podríem anomenar el concepte de l’hotel d’una sola porta. Es a dir, la verdadera porta és la que marca el pas des del carrer a l’interior, i a partir d’aquí, més que trobar espais tancats, més portes, vas tenint la possibilitat d’aconseguir una major intimitat sense perdre el contacte amb el tot. Això ens aboca a que els espais siguin en certa mesura multifuncionals, un tercer nivell d’interactivitat, es a dir que els corredors accepten ser rebedors de la pròpia habitació, que les escales permetin una conversació calmada.
I al final no s’ha de perdre el caràcter urbà de l’edifici, el fet indiscutible de que està a la ciutat. Igual que les persones han de tenir les eines per interactuar, l’edifici també ha d’intentar establir algun tipus de comunicació amb el context urbà. Anant de fora, el carrer, a dins sempre tindrem els cafès d’hotel, o la sana tendència a recuperar la tradició dels restaurants d’hotel, estratègia que ajuda a sostenir una cuina de qualitat combinant una clientela de viatgers allotjats amb altres viatgers o fins hi tot residents a la ciutat. És un camí per a rebaixar l’aïllament dels hostes de l’hotel. I anant de dins, l’hotel, cap a fora, el carrer, també poden aparèixer estratègies per a comunicar no ja la presència de l’hotel sinó el fet de que allí dins es realitzen activitats. De menys a més i tornant al més petit, igual que els diferents escenaris lumínics de l’habitació, d’acord amb l’humor dels hostes allò allotjats, es traslladen a les zones de circulació per a participar en la seva configuració lluminosa canviant, així també la mateixa llum pot ser advertida des del carrer per a, per què no, fer al vianant una mica partícip del lloc del viatger.

De com fer maquetes suposadament sense rigor o del batiburrillu

TE04030PR-02b-EQUIP.jpg

Primer es plantegen una sèrie de premisses de les quals partir i que suposadament han de dirigir la investigació.
Les premisses, independentment del que realment es vulgui proposar des de la part dirigent, són interpretades per l’executant, un servidor, de la següent manera:
Es té una massa o quelque chose que envolta el moll de l’assumpte o el centre en qüestió. L’objectiu és accedir a allò embolicat, com fer-li arribar la llum, com multiplicar-la i com dividir-la. El següent pas serà com aturar aquesta llum i com distribuir-la.
La mateixa estratègia podria ser aplicada tant a la llum com a l’olor, al so i a la humitat. Immediatament apareixen imatges, molt abans de començar a modelar. Aquesta és la primera acusació de poc rigor, doncs es creu, des de la part dirigent, que l’executant pretén anar a buscar aquests objectius independentment del procés. Però la curiositat no vol saber res del control racional i serà per aquests usos i costums que va acabar matant al gat. Meu.

Es pensen 4 línies d’actuació.
La massa i les seves esquerdes. El burxar, l’esculpir i el tenir una visió de superman que permet veure a través fins hi tot de la kryptonita. Segona recriminació pel cúmul aparentment sense sentit d’accions i adjectius que denoten tendència a l’escapisme i falta de compromís. Material: cera.
La boca hipòstila o la sala desdentegada, que el ‘desdentada’ del castellà original d’aquest informe no sonava tant bé, i que més que una línia d’actuació és un dibuix on la massa es dóna per acumulació d’elements que es fan evidents per l’absència d’alguns o molts d’ells allí on s’esperaria trobar-los. Material: cartronet.
L’eclipsi del colador, que neix del pensar que la lluna és travessada per tubs, forats o similars que provoquen que l’intent del satèl·lit d’aturar els rajos del Sol en el seu camí cap a la Terra sigui un fracàs de proporcions còsmiques que es torna en l’èxit de febre del dissabte a la nuit. Material: alginat.
El motor del Cherokee o de com una tal acumulació d’elements dispars formen a la vegada el contingut i el continent. O sigui, que segons quant de ficat hi estiguis no saps si l’embull està amagat o l’embull amaga. Sempre li ha sorprès a l’executant el fet que malgrat ser una població d’elements exempts els uns dels altres no passi ni una ona corpuscle de llum. El motor del Seat Marbella no val. Material: Internet.1. La massa i les seves esquerdes
La primera acció consisteix, el dijous a les 15:00, en baixar a un comerç regentat per orientals i buscar cera, espelmes, uns ciris. Se n’escullen de dos tipus. Un crida l’atenció pel color i la mida. L’altre no crida cap atenció, simplement s’adquireix per ser blanc i a veure què passa. El dependent diu que aquest segon és molt maco i molt barat, assenyalant amb el dit una aparentment inútil base metàl·lica que vol fer de peu d’espelma.
U. La gran, ciri, és circular, verda, en alguns punts sembla translúcida però no es pot demostrar, potser és només una il·lusió. I fa olor. Té tres blens, és a dir que pot acollir tres flames alhora. L’executant la mira i ensuma. Agafa unes pinces i extrau netament dos feixos de filets, aconseguint deixar un túnel que travessa totalment el ciri. El tercer no surt, llavors s’encén i la cera es desfà. Amb paciència potser també acabaria travessant tot el ciri.
Conclusió: Sobre la llum: la massa pot no ser opaca i, si es pressiona l’executant, es podria dir que ella mateixa por donar llum (l’espelma). Sobre l’olor: el mateix material desprèn olor que no ha estat afegit a ell sinó que forma part de les seves característiques pròpies i pot ser excitat, és a dir que d’alguna manera pot ser dosificat. Sobre l’accés: l’espelma o ciri es perforat per subtracció, eliminant algun dels seus components (els feixos de fils).
Dos. Les espelmes petites. Es treuen del seu embolcall, paper de cel·lofana, llacet blau, banda blancblava apericada. S’observen detingudament els anteriors elements i com que a l’executant no se li acudeix res s’envien a la paperera. Es procedeix amb pinces a repetir l’acció extractiva, en un cas amb èxit, es fracassa en l’altre. Aquesta vegada no aconseguim el túnel total. L’executant es fa d’un cutter i intenta seccionar una de les espelmes, sorpresa: una paret externa i un interior, una de cera que dóna la forma i cobreix l’exterior, i un interior d’un material bastard que funciona de farciment. Ens fem d’un soldador d’estany i es procedeix a fondre el farciment per a després tornar a recompondre la pell. Abans ple, ara buit.
La cera que es fon es solidifica ràpidament. Es fa un recipient on es va deixant caure. Es practiquen algunes perforacions en el recipient per aconseguir que sigui estable sobre la taula però, oh sorpresa, la cera s’escapa parcialment fins que ella mateixa tanca els orificis. Una manera de morir d’èxit.
Una vegada tenim la massa buidada, mirem a contrallum i veiem poc. Anem a perforar. Busquem un adminicle que ens permeti realitzar perforacions de petit diàmetre i trobem una vareta de llautó. L’escalfem i ens entretenim una estona foradant una de les parets de l’espelma. Construïm una plantilla per a treure-li arbitrarietat al procés, però de fet la plantilla està feta amb la lleugera intenció de crear dues zones abundantment perforades i la resta menys i un tant ad libitum. L’altra cara la perforem directament amb el cap candent del soldador.
Conclusió: Les perforacions descobreixen el gruix de les coses i també ens fan pensar en el darrera i en l’existència de llocs a l’altre costat. Donant lleugers cops també es descobreix que pot haver-hi alguna cosa a l’altre costat, en comptes de sonar a buit alguna vegada podria escoltar-se un ària.

2. La boca hipòstila o la sala desdentegada
U. Es procedeix a densificar per addició. Es pretén seguir un patró tridimensional, per dalt, per baix, a dreta i a esquerra. S’estableixen plans horitzontals de cartronet que s’uneixen entre ells mitjançant tres peces de 2 gruixos diferents. Cada pla tindrà com a mínim dos trios de peces de diferent longitud que l’uniran amb dos plans a diferent distància. Tres plans són perforats amb orificis circulars. Els grups de peces verticals defineixen diferents àrees a la manera de gàbies on es col·loquen petits trossos de ‘paper d’alumini’. Es bufa i el paper es belluga i sona.
Conclusió: l’addició d’elements i els orificis practicats defineixen zones però sense delimitar-les, a més, les obertures que s’obren sobre el mateix espai ajuden a enredar la percepció. Es guanya en joc. Els plans acompanyen la llum, especialment quan estan associats a una perforació. Les perforacions a diferents nivells poden no estar encarades, la llum arriba de forma més indirecta i es fa més complexa la percepció de l’espai.
Dos. Entre la massa, la densificació per addició i preveient que la Lluna és un colador es perforen diferents làmines. Es defineixen determinades àrees a perforar en abundància però sense buscar la coincidència perfecta d’orificis entre les diferents làmines. Dues làmines són folrades en una de les cares amb ‘paper d’alumini’ llis, una tercera ho és amb ‘paper d’alumini’ prèviament arrugat. Es construeix una base amb ranures a diferents distàncies, unes paral·leles, altres no, per a poder col·locar les làmines i veure l’efecte dels orificis-gelosia no encarats.
Conclusió: L’addició densifica però la multiperforació dóna aire, no és una densitat que ofegui. La qualitat de la gelosia no té per què ser constant, pot ser alterada. Els murs poden estar vius, la llum, la percepció poden ser alterades a voluntat o aleatòriament o controlades per un ordre complex (el dia, per exemple).

3. l’eclipsi del colador
La Lluna és un colador. En 1, teníem una massa en la que practicàvem diverses operacions, ara anirem a la inversa (l’executant diria ‘una mica a la inversa’, sabent que la part dirigent considera l’expressió com una mostra d’inseguretat) i es pensaran les incisions o perforacions amb anterioritat. S’usa un material líquid d’enduriment ràpid i user friendly, l’alginat, i materials translúcids també comestibles: llaminadures, gominoles. També d’aquesta manera es genera una mica d’expectació. Es fan vàries proves. A. Es col·loquen llaminadures de diferents colors en contacte amb l’encofrat (un got de plàstic), es controla la seva posició amb agulles de cap. Algunes llaminadures es col·loquen per a quedar a diferents distàncies del perímetre. B. Es fan ‘ponts’ enfilant llaminadures de costat a costat, es controla la posició amb agulles de cap. Es procura que les llaminadures de la broqueta tinguin diferents colors. L’executant es punxa vàries vegades. C. Es col·loquen diversos tubs, controlant la seva posició amb agulles de cap, que travessaran la massa. D. Es tornen a col·locar diversos tubs, alguns massissos. A la part interna s’hi encabeixen llaminadures, unes en contacte simple amb els tubs, altres travessades pels propis tubs.
Es pot observar com la llum travessa seguint el camí acolorit de les llaminadures. Al mirar per alguns tubs es percep al fons un color. Sembla començar un procés de dissolució de les llaminadures, potser al reaccionar amb l’alginat.
Conclusió: La intuïció d’elements ‘aparedats’ dóna sensació de gruix a la matèria. La llum pot ser distribuïda, però a la vegada se li pot donar un cert equipatge per a que ens el porti cap a l’interior. Es pot pensar també en l’encofrat desaparegut en comptes de l’encofrat perdut, una tècnica un tant de constructor de piràmides o l’usar com a pes mort el gel en el desert del Sàhara.

4. el motor del cherokee
Busquem a internet motors, elèctrics i d’explosió, també obrim el capó d’un Cherokee Unlimited i el d’un Grand Cherokee. Aquesta vegada només mirem. Els diferents elements, tubs, caixes metàl·liques, barres, etc., entren i surten, es capbussen en l’embull de metalls i plàstics per a sortir uns centímetres més enllà, o no. Els seus límits arrodonits impedeixen que sigui percebut com una massa sòlida, tots semblen elements mil·limètricament exempts els uns dels altres.
En el camí d’investigació ens topem amb un cervell, amb totes les seves protuberàncies, el seu encefalisme, les seves ombres i zones d’activitat. Diferents segons la persona, diferents segons el Sol que més l’escalfa.
Conclusió: A vegades és difícil distingir entre contingut i continent, entre allò amagat i allò que amaga. Aquí hi ha un treball en equip.
La rugositat dóna una gran sensació de pesantor, de gravetat, especialment si predominen les formes corbes.

A mode de corol·lari:
Batiburrillu, forma bastarda, del castellà baturrillo: (de Batir, mezclar, revolver) ‘mezcla de cosas, especialmente guisados, que no dicen bien unas con otras’.// 2.coloq. ‘en la conversación y en los escritos, mezcla de cosas inconexas y que no vienen a propósito.’
Però això segons el DRAE, és clar. Perquè segons DCVB, podríem dir batibull, que és ‘conjunt de crits, soroll o coses en desorde i difícils d’aclarir (Cat.); cast. batiburrillo. Ab el batibull que allí van armar les desfregades, tot fou inútil, Oller Bogeria 183. També es diu batibull-farina amb el mateix significat. Ja us podeu pensar el batibull farina del pataco, Coromines Presons 171
Fon.: batibúλ (or., occ.); batibuλfərínə (Barc.)
Etim.: compost de bat i bull (imperatius dels verbs batre i bullir) 

Paraules butxaca

TE04030PR-02-EQUIP.jpg

Els punts de partida dels nostres projectes no són esquemes previs que determinen la forma final, sinó que constitueixen idees, conceptes, els quals generen un sistema constructiu que es va resolent per sí mateix a mida que es van cobrint les necessitats.  Així entenem com un tub, una pinça, una qualitat tàctil, un espai buit, un vis-à-vis, un moment, o una punta de coixí puguin generar tot tipus d’objectes. Només cal revisar el què significa l’objecte com a tal, les seves qualitats, i redefinir-lo. D’aquesta relectura en sorgeix una nova concepció de l’objecte i se’n deriva una nova forma.

El sistema radica en una revisió constant de la manera d’entendre les coses, reinterpretant les seves qualitats. El més important és que això significa un instrument de treball que permet afrontar el disseny a qualsevol escala, des d’una peça de joieria a un projecte urbanístic. Es comprèn així que propostes aparentment tan diverses es resolguin amb un mateix sistema: de les qualitats d’un teló i la seva arruga s’en deriva la Peça-Teló; el Termo-Pack proposa la possibilitat d’entregar un regal fred o calent; la Pica-Container reflecteix la idea que aquesta pot contenir els objectes d’higiene sense que esquitxem i embrutem; l’Arxiu-Mirador de Vilafranca és el resultat de la revisió del concepte d’arxiu, allunyant-se de la idea de contenidor horitzontal per transformar-lo en un dipòsit-vertical-mirador; les Cases-Mur i Espiral responen als condicionants topogràfics a través la seva forma mentre que la Casa-Tub respòn a la seva orientació.

El sistema pot explicar-se a través de les PARAULES-BUTXACA, aquestes idees que revisen i reentenen les qualitats per a traspassar-les als projectes. En efecte, bé podem parlar d’una butxaca, en la que la mà busca, troba, es sorpèn i descobreix. D’una simple idea, producte de l’estudi seriós de les condicions, sorgeix de manera natural la totalitat del producte, fins els detalls més ínfims.

Aquesta formula reflecteix una gran honestedat i una cura encara major envers l’objecte i el seu usuari. Deixant absolutament de banda qualsevol projecció individual sobre el disseny, aquest últim és producte, abans que tot, d’una extremada atenció a les necessitats que ell mateix demana, necessitats que es resolen en les PARAULES-BUTXACA.