A la Casa Garriga ens hi acostem a hores infreqüents per evitar les segures represàlies d’uns clients raonablement emprenyats. En una professió que gestiona amb dubtosa eficàcia els honoraris, un dels al·licients importants passa a ser la il·lustració del currículum de l’arquitecte, que si no se sap pagar bé almenys sí que s’escarrassa en sortir ben fotografiat i millor divulgat. Però quan el client obstrueix aquest modest acte d’egocentrisme tan natural a l’aristocràtica decadència d’aquest gremi nostre, alguns arquitectes patim la rabiola. A vegades, aquesta es soluciona simplement en una burocràtica dilació en alguna rúbrica que provoca que el client ens guardi llargament en la seva memòria, amb el perill que algun dia ens enxampi intentant ensenyar la casa a algun col·lega o crític especialitzat. En aquests casos la gent s’empesca tècniques de la més variada índole i que a la Casa Garriga van cristal·litzar en una mànega proveïda d’un raig d’aigua a una sorprenent pressió. Es fa clar que alguna cosa vam fer molt malament, no vàrem prendre les mides amb la suficient cura. És una imposició. És intolerable.

Quina activitat! El nou Běijīng dels comerços, dels consumidors, de la fascinació i recel cap a occident, actua entre arrogant i decidit sobre els petits carrers que donen als anomenats sìhéyuàn, patis tancats entre petites cases, que s’agrupen en una trama anomenada hútòng. El metro de la ciutat s’expandeix i vol construir sobre les seves estacions centres comercials que aprofitin l’evident concentració de persones. Les repercussions econòmiques no s’han de recordar a ningú, les urbanístiques i arquitectòniques ja són una altra història.
Gent d’influència reconeguda, i de capacitat executiva evident, proposa com a pista pel nou edifici el caràcter imperial de Běijīng. Hi ha molts amos i molts interessos, sembla evident que la nostra posició ha d’estar molt ben mesurada. Se’ns deixa participar pels nostres coneixements i prestigi, però nosaltres actuem una mica a la inversa i proposem mirant a totes bandes.
A partir d’aquí, i en una mostra d’assimilació del principi d’humilitat tan present a la cultura xinesa tradicional com oblidat a l’actual, comencen a mirar-nos els grans edificis de la ciutat. I els redibuixem lleugerament, una forma clàssica d’entendre les coses. Imperial? El Pavelló de l’Harmonia Suprema, ‘tài hé diàn’, situat a la Ciutat Prohibida, ‘zi jìn chéng’ (literalment ‘Ciutat Prohibida Púrpura’).
El dibuixar dóna la suficient llibertat per a obviar el fet que les coses pesen i aixequem les puntes de les cobertes ja de per sí apuntades, insinuant que l’estesa de teules podria ben bé ser un llençol sota el que juguem, tots nosaltres, a fer el petit fantasma. Però imperial vol dir pesat, contundent, i així ens ho recorden. I nosaltres tornem a escoltar els usos del lloc i així com el jonc es vincla amb el vent nosaltres assentim, alhora que mirem, sense ser vistos, la nerviosa trama del hútòng. L’estratègia intentarà donar aquest edifici, que es demana que repeteixi feixugament referències mil i una vegades construïdes, però també recuperar algun aspecte del hútòng tradicional. Els pòrtics mostren en alçat la seva cara imponent, imperial, i es situen en planta seguint una alineació que troba la seva inspiració en l’urbanisme tradicional de la ciutat. Aquesta aportació amagada és una pista que sorgeix tant de la tradició com de la necessitat de buscar l’estructura ja en construcció de l’estació del metro sobre la que creixerà l’edifici. Els nous pòrtics tenen unes posicions possibles i moltes d’inviables, el que portarà a un saltironeig que mirarà el hútòng per a establir un ordre.

081004 Melting pot. Tot va començar en veure que hi havia tants coberts fets al llarg de la història. Molts d’ells extraordinaris. Llavors vam dubtar sobre l’estratègia a seguir: dissenyar i fabricar, que era el que s’esperava de nosaltres, o bé escollir i seleccionar, acceptant que la part de la feina que ens tocava a nosaltres potser ja estava feta. Es va proposar el que algú va anomenar la coberteria òptima, és a dir, escollir el millor cobert, independentment del seu fabricant o dissenyador, per a cada menjar i ajuntar-los tots en una col·lecció. Tots diferents en el seu disseny, tots iguals d’òptims. Un melting pot, una escudella.

141004 Una història de coberts. Però clar, semblava que seguint aquesta estratègia acabaríem fent ben poca cosa, i a nosaltres ens interessava el tema, fer. Llavors ens vam posar a investigar què coi era això dels coberts. Per començar vam descobrir que des d’una perspectiva occidental primer van ser les culleres, després el ganivet, més tard un segon ganivet per a que no s’escapés el filet del plat i només més tard va aparèixer la forquilla.

191004 D’ordre, límits i singularitat. Alhora que ens embolicàvem amb els coberts, estàvem pensant en bols i cossiols de servei. Per això es va treballar el lloc, l’ordre, de les coses en el plat, a la safata, i de quina manera van desapareixent del plat, en direcció a la nostra boca, o de quina manera va quedant abandonat en una safata tot allò que ningú es menja. Algú s’ha fixat en l’aspecte d’una taula en la que un bon menjar ja ha acabat però que encara conserva els plats? Repasseu les fotografies, repasseu-les. En aquest moment també vam tractar el problema que suposa la fabricació seriada quan pretens una peça verdaderament singular. A tots ens agrada tenir alguna cosa diferent.

101004 La presentació a FA. Bé, s’havien de presentar les nostres troballes i propostes al senyor cuiner Ferran Adrià (d’aquí endavant FA). Ens vam plantar al seu laboratori amb una col·lecció que ja havíem desenvolupant abans de conèixer a ell i que s’havia batejat com Tècnica, però el que de veritat li vam presentar va ser la Col·lecció Òptima, de la que hem parlat més amunt. També vam parlar de bols i superfícies de servei.

151104 La reunió-Frankenstein. Aquesta vegada el lloc de trobada va ser el nostre LAB, el nostre taller. Teníem una quantitat gens despreciable de coberts de totes les mides, bastants materials (encara que el rei era l’acer) i no pocs colors. Estaven estesos sobre les taules i ens vam posar a toquetejar-los amb l’ajuda d’en Marc Cuspinera i en Damián García Puig de la panda d’en FA, Miquel Cunill, orfebre, i Neus Canals. Marc defensava, imitant a un voraç xarrupador de sopes, que es tenia que estudiar l’ús de les peces i posava en dubte la tendència actual a augmentar la mida dels coberts. Algú afegia que se li tenia que associar un concepte de peça, que n’hi havia prou amb que fos maca i senzilla però amb alguna idea al darrera. Altres simplement ajudaven proposant que fos la millor coberteria del mercat. Molt bé. Com s’anava fent forta, per productiva i divertida, la opció d’estudiar les peces, es comentava com aquesta era còmode, com l’altre tenia una mida adequada, com la de més enllà tenia un pes lleuger… Sí, tot eren bones intencions, però totes bones i juntes en una sola peça la portaven cap a una imatge de Frankenstein. Era una pista.

161104 El que estem menjant. A banda d’haver recollit una col·lecció de peces destacables, vam començar a mirar la nostra realitat més quotidiana. Llavors va aparèixer el món dels menús, del menjar ràpid, dels sopars íntims i els grans àpats de diumenge i tortellet… o les visites a un restaurant amb les estrelles Mixelen. D’aquí vam agafar des de formes diferents d’encarar la ingesta d’un plat als diferents adminicles que s’usen segons els lloc, el tipus de menjar, fins hi tot l’hora del dia… També ens vam fixar en el menú pròpiament dit: què es menja a una presó, com s’introdueix el sèrum a l’hospital, què t’ofereix el restaurant de la cantonada cada dia al migdia.

221104 Evolució de les espècies-Part II. Molt bé, s’havien de buscar les característiques de les noves peces, el que faria que fos desitjable d’utilitzar-les. Llavors ens vam proposar mirar cap a la manera en que diverses cultures manipulaven els aliments a l’hora de menjar (feng shui, kashrut…) i també si s’havia un de plantejar el menjar de forma diferent plats ja coneguts. Potser l’equip de cullera-ganivet-forquilla no era el grup de peces òptim per a algunes activitats gastronòmiques… una esponja per a prendre una salsa sense engreixar-se?

101204 Reinventant la sopa d’all. Amb el menjar no s’hi juga, això ho teníem clar. Vam decidir definitivament anar a la recerca de característiques modèliques a les coberteries que tenen alguna cosa a aportar al món. Es van analitzar les millors peces per a treure’n les seves característiques. Semblava una forma raonable de reinventar la sopa d’all.

151204 Guió presentació-Coberteria de fusió. El de fusió era un nom dolent, però descrivia el procés que havíem seguit. Unes anàlisis tècniques portaven a una peça perfecta en proporcions i forma, però un tant sense ànima. El buscar referències i característiques en altres peces, una mestissatge, li donava una mica d’esperit vital. Llavors: forma pura + mestissatge = nova coberteria.

151204 *Fusió Ganivets. I per explicar-ho vam fer un power point.

151204 *Coberts a l’espai. No només vam investigar coberts o usos d’altres cultures, sinó que ens vam proposar considerar com en una situació extrema, físicament llunyana al nostre dia a dia terrenal, s’encarava el procés de menjar. Com la investigació va donar un resultat basat principalment en imatges, ens vam decidir a repetir la experiència del power point.

201204 Reunió-Neobarroc. Aquesta vegada FA ens rep a una capelleta que té dins el seu laboratori, bé capelleta o sala capitular. Impressionant. És mira les peces i apunta que potser són una mica pel client de Vinçon però que a ell també el coneix la Tieta Maria que mira el Cor de la Ciutat. També les vol com a clients. Inspirar per la sala, amb les parets folrades de fusta tallada, se li desperta la memòria d’un hotel d’una ciutat llunyana on ha estat i surt amb el tema del barroquisme, de l’ornament. Llavors va aparèixer la idea del gravat, del tatuatge com una manera de tractar la superfície dels coberts. Posa’m uns estampadets a la cullera, maco.

240105 Llista de Gadgets. En moments de mareig es bo no anar-se’n molt lluny, però no a meditar sinó a actuar. Vam començar a elaborar una llita de possibles gadgets, adminicles superespecialitzats en alguna vessant de l’art del bon menjar. Hi havia dos grans grups, els que provenien de l’ingeni i els absolutament desenraonats i dignes de ser publicats al TBO. Els primers pretenien resoldre sense complexos des del menjar-se una sopa fins a controlar la temperatura dels preparats. En el grup dels excèntrics prevalia la unió de menjars inversemblants amb mecànica Jabberwocky.

010205 Memòria coberts. Com sempre s’ha de complir amb la premsa tenim que redactar una memòria, a la que anomenem la Coberteria Infusa, per allò de que mescla un procés fundamentalment tècnic amb múltiples contactes amb la tradició, aquesta relació li dóna un aire humà a les peces.

010205 Gadgets. Es van buscar gadgets presents en el món de la cuina, i se’n va fer una llista que incloïa des del servidor d’espaguetis al tirabuixó.

210205 *Parar la taula. Rebuscant pistes al voltant de la posició dels coberts, vam dedicar unes jornades a estudiar el protocol de posar la taula. A veure què surt. Bé, com a mínim aprenem bones maneres.

220205 Frankenstein de Luxe. S’inicià una temptativa de definició, fem frases, busquem adjectius i recorrem l’anatomia del monstre.

220205 La definició. Al final ens trobem amb una definició que té una mica de diccionari i no molt de rumor. Es una d’aquelles definicions que ajuden al procés de construcció, perquè va fent i t’agrada saber que  és el que tens a les mans. Si és una bomba pot explotar.

210505 CV Faces MDM.
Por aquello del glamour del creador, palabreja que tenemos vetada en l’EQUIP, nos piden una semblanza de quienes somos. La primera tentativa para Miquel de Mas decía así como que Jo abans no parlava gaire…

210505 CV Faces XCL. Tres quarts del mateix per a en Xavier Claramunt que, entre provocador i desastre, afirmava que No tinc nevera… per acabar, després de recitar els mil i un horrors de les sogres, dient que …es diu adaptabilitat.

060606 CF Faces combinat. No sembla convenient descriure’ls per separat, i ens demanen que ho combinem i ho traduïm ara en aquesta llengua, ara en l’altre… no paren de demanar.

140605 Cada persona compta-I van 9. Com que no estava clar el perquè del número de peces del grup bàsic vam començar a treballar amb quantitats no usuals. Per què la unitat és dos? Per què mitja dotzena? Vam trobar pel món maneres de comptar amb bases diferents al 10 o al 6. Es va convertir en una reflexió entre econòmica i social al voltant de com es podien vendre les peces, en grups de quin número.

140605 *El número 9. Per a explicar-nos-ho millor vam construir un power point amb formes de comptar que en el món haguessin estat. Era un treball lleuger, sense pretensions científiques. Com que no sabíem molt sobre el tema una simple recopilació de cromos ja ens va donar pistes. I quines pistes.
140605 *La capsa. Si hi havia polèmica sobre l’agrupació mínima i màxima, imagineu-vos sobre la manera en que arribaven als clients finals. Que si caixes, que no, que un estoig… Aquí ens van fer 0,0 cas. També era un power point, només per als nostres ulls. Un treball intern.

210905 CV Faces 2. Com no hi havia manera de que els hi agradessin les nostres descripcions biogràfiques que els hi proposaven vam haver de continuar escrivint. Però ara ja només proposàvem descripcions conjuntes, i cada vegada més avorrides, per a un d’ells Yo soy Xavier Claramunt Domènech: en marcha. Per a en Miquel hi havia un modestíssim Nací en Barcelona hará unos 30 años: bueno. Doncs aquesta tampoc va agradar.

210905 Definició de la col·lecció. Aquí apareix per primera vegada el nom de Frankie, que al final acabarà perdent la e per a quedar-se en un simpàtic Franki.

260905 CV Conjunt. Tornem a la càrrega amb la nostra biografia, i aquesta vegada un Nacieron hace 40 y 30 años respectivamente… augura un solemne fracàs comunicatiu.

260905 Neus define. Definitivament els empresaris estrictes agafen les regnes i ho resolen d’una vegada i per totes al ritme d’un Comparten estudio desde hace años…

291105 Querida Anatxu. Aquí ens posem en contacte amb una amiga de la premsa, especialment arquitectònica, i li enviem una carta per a donar-li a conèixer en Franki i de pas convidar-la, com qui no vol la cosa, a la presentació que s’havia de fer a Madrid, capital d’Espanya.

261006 La cronologia de Frankie. Aquí estem. 

Es mar, sa costa, els pins. L’illa de Mallorca i la seva configuració originària. Si l’home no té el poder absolut ha de manegar-se dialogant amb la natura. Però quan s’arriba a un grau de control reduït a l’ordeno i mano, tant del gust de l’home actual, no acostumen a sorgir relacions memorables. L’home cada vegada s’escarrassa menys a escoltar el que l’envolta, no ho acostuma a trobar necessari.
A les diferents estratègies que s’han seguit a l’Hotel Maricel per reformar primer, i ampliar-lo ara, s’ha intentat recuperar situacions naturals originàries memorables. Recuperar EL MAR. Recuperar EL BOSC.

L’Hotel Maricel es va construir el 1948, dins de la primera sèrie d’hotels especialment dirigits als ‘turistes’. A partir de la seva situació privilegiada, l’edifici original s’acostava al mar extenent terrasses a la manera de grans graons. Aquest anar baixant va provocar que a l’edifici li creixessin els baixos i apareguessin estances semienterrades que miren al mar, perforacions postroglodítiques que ens remeten a les baumes i a les coves mediterrànies. Però no deixava de ser una construcció que s’establia enfrontada al mar amb la seva avantguarda de terrasses i cortina d’arcades.

A la primera actuació de reforma es va voler recuperar una relació més natural amb el mar… Entres a l’hotel i te n’adones que ets davant una succesió de bambolines, escenografia de portes esmunyedisses i parets a portell que s’aparten rítmicament per a que entri el mar. La nova distribució tamisa la llum del sol i el reflex del mar, iniciant un recorregut d’intensitat creixent que aprofitant les terrasses exteriors i girant la piscina vol recuperar la referència dentada de la costa rocosa. RECUPERAR EL MAR per a que tot l’edifici s’hi amari.

L’ampliació està dirigida a annexionar dos solars situats front a l’edifici original, a l’altre costat del carrer i per tant en segona línea de costa. Aquesta ampliació vol reforçar la importància de l’edifici original com a porta d’entrada noble i establir una forma d’accedir a les noves àrees que recuperi la referència al bosc i sigui capaç de generar un context alternatiu al que envolta aquesta nova àrea. La situació vol flirteig i es reinterpreta la connexió com una vall que s’obre pas entre marjades buscant els solars a annexionar. Murs de pedra seca negocien amb les terres l’espai a ocupar. A vegades es tanca el tracte simplement amb talussos, d’altres, de la mateixa manera que l’edifici original buscava el mar amb graons solàrium, aquesta vall s’aterrassa amb marjades que ens condueixen fins perdre de vista tot el que ens envolta, ja no som a un ambient urbà, estem enmig d’arbres i cel. RECUPERAR EL BOSC que creix a un torrent inventat que ens porta en direcció inversa al mar, un recorregut informal, un fragment de meandre d’un riu de vegetació que forada les parets allà on gira, baumant la terra. A través d’aquestes erosions de la topografia accedim als nous edificis que s’enfilen en talaies disfressades d’habitacions des d’on avistar el mar. Seguint la dinámina dels murs de pedra seca, que formen les marjades i aixequen les noves construccions, recreem un bosc de pins i tornem a veure el mar que ens donava la benvinguda a l’edifici original. La pròpia illa.

Julieta balla. Julieta es fa veure. Julieta sap què fer-ne de la llum que el Sol li regala. Romeu calla. Julieta surt de dia, quan la llum del Sol pot entretenir-se en el seu cos treballat de cornises, frontons i volutes. És de dia que Julieta aixeca les seves cares al ritme de la ruta del Sol, exercitant aquelles voluptuositats històriques recentment recuperades en benefici de la seva autoestima. Romeu calla. Romeu mira i li tributa culte. Romeu espera. Julieta és una. Romeu és ningú. Romeu espera hieràtic, impassible, frío como un témpano de hielo, retornant generós tota la llum cap a ella, que sí sap com manipular-la, conduir-la pels xaragalls de les seves sensualitats, amansir-la en els racons, adormir-la als seus caus. Romeu en té prou amb gaudir de l’espectacle de qualsevol dia sobre Julieta, la transformació d’aquesta llum inintel·ligible, salvatge, que després de rebolcar-se sobre ella és tornada en paraules que es deixen escoltar.
Romeu espera el seu torn, que arriba per la nit. A mesura que Julieta va quedant-se sense ingredients per a teixir el seu embull de seducció, Romeu va assumint el protagonisme. Adéu Sol, benvinguda la nit. Romeu és sobri, pur, té una llum que mira tímida darrera molts antifaços. Quan el Sol abandona el seu lloc i la llum s’ha d’inventar, Romeu s’hi posa i en fer-ho se’ns presenta. Així com abans s’havia conformat amb mirar els giravolts de Julieta, ara es fa sentir amb un llampegar que evidencia el seu ser en capes. Perquè Romeu és simple aire, és llum entretinguda entre cortines, entre marbres que infructuosament pretenen empresonar la llum tan apreciada en caure la nit. Tot s’escapa. Nuvolositats lluminoses travessen paraments de fusta, el marbre es trasllueix, hi ha un descabdellament de teles cap a la trobada amb Julieta a qui demanen que les esclavitzi, oferint-se en sacrifici per a invocar el renaixement de la seva enyorada exhibició de voluptuositat. És una pretensió tan entusiasta com vana, però elles saben que la seva impossibilitat no impedeix el seu intent. La llum suïcida es llança seguint el traç capriciós dels emparrats, explota darrera la façana de marbre en formació i sorgeix desenfocada a través de l’aigua, fluint des d’alguna profunditat no remota. Tot inútil. Julieta només balla al Sol, no sap què fer amb l’esbojarrada explosió de Romeu. Únicament encerta dolçament a deixar-se estimar.
Romeu és ningú. Romeu és simplement les ganes de comunicar-se amb Julieta, el desig, la submissió de l’observador agraït, espectador de la seva exhibició. Perquè Romeu és interior, llum atrapada en una quadrícula de marbres, cristalls que titil·len, teles que oscil·len i fustes que acaronen la vista. El que era inert pasterada de textures superposades es destil·la en un quasi res suggeridor de llums fugisseres. Romeu és generós i torna l’espectacle diürn de Julieta… a la seva manera. Vol retallar la distància i emparra els seus braços per a agafar-li les espatlles i abraçar-la. Per sota dels estanys, que són aigües encantades, Romeu llisca per a trobar-se amb ella i, encara que sigui l’únic que aconsegueixi, fregar els peuets de Julieta. Oh Julieta. Romeu xiula guspires que murmuren a les volutes, a les cornises, a les sanefes que descansen, i els diu que demà tornarà el dia i podran brillar frenètiques una altra vegada. Però que ara han de tenir la paciència de deixar-se estimar, encara que només sigui una mica. I ella accepta, no aparta els peus, descobreix les espatlles per a sentir el tacte de les seves mans vegetals. Entremaliada de dia, mudeta de nit.

Entre els essers vius n’hi ha que viuen en comunitat, entre iguals, altres són solitaris, únics. Els iguals s’escarrassen per destacar davant els demés, per a viure necessiten ser un entre tots. Els únics, cansats de tant destacar, tendeixen a camuflar-se en l’ambient, per seguretat, per a sorprendre les seves preses. D’aquests únics n’hi ha alguns que fins hi tot són capaços de canviar la seva aparença externa, alterar la seva imatge segons els convingui per a passar desapercebuts fonent-se amb un moment i lloc. Aquesta és la seva estratègia.
A BT es desenvolupa una hibridació paradògica entre aquesta estratègia i el viure en comunitat de les botigues d’un centre comercial. S’agafa una pell interior translúcida que pot canviar les seves condicions de llum una mica com qui vol seguir estant al dia. La adaptació de l’ambient que t’envolta al pas de les hores individualitza l’espai front als seus inalterables veïns, botigues, que conserven una aparença constant. Aquest procés construeix un espai de venda repetit, modular, amb unes dimensions constants però que atrau la nostra atenció pel matí, la tarda i la nit.
La variació de la llum i el seu seguir al dia es converteixen en una imatge de marca. Les qualitats lumíniques passen a ocupar el lloc del mobiliari, dels objectes, dels noms. La identificació de la marca ve donada per la sensació i no pel que pots tocar o veure conscientment.
L’animal aquesta vegada ve caracteritzat per unes estructures modulars translúcides en alumini i policarbonat que allotgen tot el garbuix luminotècnic. A partir d’una formalització mínima en L d’aquestes unitats, es generaran uns ambients lumínics a les parets i el sostre. No importarà tant la qualitat de forma del muntatge, sempre adaptat a l’espai donat de la botiga en qüestió, com la seva capacitat de controlar la llum que dominarà l’ambient i serà un reclam a l’exterior.

El Born és a una part de la ciutat amb carrers estrets, l’únic espai que la densitat del casc antic deixa lliure per al moviment de les persones. Una estructura d’origen medieval, allí mateix on tenien lloc els tornejos entre cavallers que li donen nom i on més tard es va establir, obrint una gran plaça, un mercat cobert. Però la manera de vendre al carrer és diferent, és més la paradeta, el mercadillo, el top manta, la parada al mig de l’anar i venir de la gent, és una venda ambulant que es val del sòl per a exposar les mercaderies. Estem a la zona més activa, amb carrerons imprevisibles, estrets i de difícil accés per a la llum del Sol. De l’antic mercat central s’ha passat a la proliferació de comerços encarats al carrer.
Totes aquestes pistes ens van portar a l’obertura d’una espècie de nou carrer, espai per al moviment de les persones, una drecera amb mercat, un lloc per al comerç. L’acte de la venda es realitza en aquesta botiga que és pas entre dos carrers, un passatge marcat per unes grans lletres lluminoses que són les que donen la identitat i, una vegada a l’interior, estableixen i ordenen l’espai de l’intercanvi, del mercadeig.
L’actuació es va voler mínima. S’augmenten els forats de les façanes als carrers d’Esparteria i del Bonaire, comunicant-les i deixant que fins hi tot amb la botiga tancada es puguin mirar d’un carrer a l’altre. L’estructura de bigueta metàl·lica i volta catalana del sostre es deixa al descobert, pintant-la de negre a l’igual que els pilars de fosa que estintolen l’espai. El paviment existent de formigó simplement es saneja, neteja d’obstacles, i s’estén sense solució de continuïtat sobre un dels murs laterals mitjançant un grafit continu de lletres de grans dimensions. L’altre lateral acull els serveis i un petit magatzem, aquí la pedra original del mur es deixa a la vista. D’aquesta manera es diferencia entre els dos laterals i s’accentua la continuïtat mur-grafit sobre el paviment.
Serà en aquest terra on la roba a la venda serà exposada sobre unes catifes de metall que formen part d’unes estructures tubulars que es poden distribuir amb llibertat. L’ordre per a la col·locació d’aquestes estructures el donaran unes grans lletres lluminoses que reivindiquen el seu protagonisme d’ombra sobre el terra per a sumar-se al grafit.
Cada una d’elles està construïda amb una estructura tubular d’acer recoberta lateralment per una xapa d’acer inoxidable amb les soldadures vistes, deixant les dos cares principals de cada lletra per a ser completades amb una planxa de metacrilat sobre la que s’aplica un vinil encunyat que li donarà l’acabat final.
Una de les lletres està muntada sobre rodes d’alta resistència per a poder ser transportada fins a la façana i treure el nas al carrer. Com caigudes d’un rètol lluminós de grans dimensions, mai vist, les lletres són un reclam a l’exterior a la vegada que il·luminació i ordenació de l’espai interior.

Un mirall mira, però això no es pot saber si un mateix no mira també. Quan la complicitat de mirades s’estableix entre dos miralls s’inicia un procés sense fi en el que la divisió subjecte-objecte perd sentit per a entrar en una repetició infinita que els unifica. Quan dos miralls es senten pròxims és normal que sentin la temptació d’encarar-se, i no hauria d’estranyar-nos que alguna cosa quedés atrapada en mig del seu joc. És l’Efecte Perruqueria, una il·lusió sense fi d’un objecte o lloc atrapat entre dos miralls que es miren.
Una petita botiga per a una cristalleria es foradada per uns pous enganyadors, perforacions suggerides per parelles de miralls que es miren i remiren i tornen a mirar. Unes pantalles de vidre vermell uneixen la mirada dels miralls compartimentant i alhora posant en crisi les referències de l’espai, són feixos càlids que s’estiren fins a on la nostra vista ja no hi pot arribar.
El carrer té el seu reflex en l’interior, repetint-se en el fons de l’espai gràcies a uns miralls que busquen la seva parella a l’exterior. Però aquesta parella només podem ser nosaltres mateixos, que mirem i ens reconeixem dins d’aquest lloc, en la que crèiem petita botiga i que a l’entrar es reinventa a si mateixa com la il·lusió d’un edifici en alçada.
Els miralls dicten totes les normes a l’interior, també donen les pistes constructives. D’aquesta manera uns marcs circulars d’acer inoxidable reben els miralls, subjecten les pantalles de vidre laminar vermell, delimiten un espai d’exposició i deixen un traç que aprofita l’escala metàl·lica per a embolicar-se a les pantalles laminars i pujar fins la primera planta.

A vegades, només a vegades, les coses són més simples del que semblen. Fins hi tot, en certes circumstàncies ho són i ho semblen alhora. I aquí ens tens en un complex industrial que en origen estava ocupat per pellaires i ara, ja fa temps, s’ha reconvertit en un guirigall de dissenyadors, arquitectes, grafistes, fotògrafs i, agafa’t fort, gestors del coneixement. Tasca, aquesta última, que no deixa de ser un horitzó d’esperança per aquesta tan nostrada terra de pèssims gestors i pitjors gestionats. Enmig d’aquest jeroglífic, que no entén ni en putas, ens arriba un encàrrec que de fet no ho és però que ens donarà fama i reconeixements, és a dir ni una pela i la fama a casa de la mare a l’hora de menjar.
Bé, el que dèiem, que les coses, en el cas de que no siguin simples, a vegades, només a vegades, s’haurien de fer venir bé.
Estem a l’última planta d’un edifici d’un complex fabril de principis del segle XX. A causa del seu ús originari ens trobem en un gran espai rectangular amb finestres sobre les dues parets llargues, est-oest, sostres alts, diguem d’ics metres, i un terra més boterut que la platja de la Barceloneta després d’una rave de pocafeines, moderns, però pocafeines. Como som uns espaviladets i allò de pretensió la justa només ho practiquem de boquilla, ens quedem amb el que ens interessa i a tot allò que no ens agrada li fem unes sabatetes de formigó.

La primera operació va ser crear un nou terra per sobre de l’existent, però aquesta vegada pla, característica molt ben rebuda per la generalitat de la població. La segona va ser una decisió dràstica però impecable, modèstia apart: dividir l’espai en tantes funcions com se’ns demanaven. Així va aparèixer un àrea per al disseny gràfic i una segona per a estudi de fotografia, separades per una graderia dirigida al plató de fotografia que institucionalitzava el tan popular com mal pagat i pitjor vist ofici, per allò de a jornada completa, de voyeur, badoc vaja.
Però a partir d’aquí el més calent a l’aigüera, i sense que ningú ens piques a la cresta ens varem adonar que no podia ser tan simple sinó que s’havia de donar una resposta més complexa a les necessitats bàsiques de les noves funcions. Es necessitaven espais segregables, àrees que poguessin ser privatitzades, controls visuals a l’entrada… Llavors, aprofitant l’avinentesa, ens vàrem posar a cantar una cançó de taverna mentre bevíem a galet i, ara sí amb la pretensió justa, una bombeta ens va il·luminar. Bé, va ser un flash, i el que de veritat va fer és enlluernar-nos. Cagum dena.
S’havien de crear dos espais bàsics, gràfica i fotografia, i es pretenia conservar la sensació d’amplitud que tenia l’espai original. La estratègia bàsica va consistir en definir de forma subtil diferents àrees de treball, dotant-les de la infraestructura necessària sense interferir en la lectura extensiva de l’espai. En aquesta direcció es van proposar un, dos y tres moviments.

Un, el terra de la sala principal es pavimenta amb fusta en tres àrees rectangulars. Les dues que porten connexions d’electricitat i informació conviden a ser colonitzades per taules, grans taules d’estructura metàl·lica sobre les que col·locar cares pantalles d’ordinadors ben endollats i en marxa, que encara que no treballin sempre donen un aire d’activitat que agrada a la clientela. L’absència d’infraestructures a la zona central facilita que sigui conservada com a generós deambulatori que porta a l’entrada del plató de fotografia.
La necessitat imperiosa de comptar amb espais de major privacitat, per a reunions i ensabonar les jerarquies, va provocar que el paviment de fusta petrificada, al que se li havien escapat alguns zeros, es plegués allà on fes falta per a embolicar i privatitzar. Els tancaments laterals dels cubicles que van aparèixer en aquesta operació es van completar amb vidre per a no obstruir l’entrada de la llum des de les finestres, conservant alhora la visió de les parets originals de la fàbrica. És una mica com si aixequessis una catifa i t’hi posessis a sota, ja per a parlar d’assumptes delicats o perquè estiguessis cansats de la cançó enfadosa del teu company de taula, sempre que no estigui ja tot ple de les deixalles que la gent acostuma a amagar i acumular lluny de les mirades acusadores.

Dos, un parell de cortines. Ens va semblar una forma suficientment subtil de segregar parcialment, ni sempre, ni totalment, i a voluntat. Dos el·lipses de vellut es pengen del sostre. Una protegeix de les mirades dels nouvinguts, els visitants, una vegada han travessat la porta d’entrada. Pel mateix preu la cortina els ajuda a anar descobrint l’espai gradualment, sempre s’intueix que alguna cosa hi ha d’haver darrera d’una cortina, i més una que penja de tant amunt. Pocs poden evitar córrer una mica el vellut i aventurar-se dins de l’espai. Bé, això d’aventurar-se és relatiu perquè perill, el que es podria definir com a perill, ni rastre. Una vegada a l’altre costat s’extén el paviment central de fusta lliure d’objectes, amb cubicles i taules a costat i costat, i al final s’intueix el que sembla l’intent d’una segona el·lipse de vellut.

I aquí és el tres, la graderia. Com que el plató de fotografia demana unes condicions de llum i so diferents a les que necessiten les tasques de disseny gràfic i administració, s’estableix una segregació rotunda entre els dos espais. S’aprofita aquesta necessitat per a col·locar una graderia d’esquena al primer espai i que mira descarada a qui ha de ser fotografiat. La segona el·lipse torna a aparèixer en aquest segon espai, donant una certa intimitat als miralls on es prepara la fotogènia, els maquillatges i vestidures. Una vegada ben abillats i abillades, ja podran sortir per a ser immortalitzats impúdicament vestits, com s’acostuma a l’actualitat, mentre són observats i observades des de la graderia amb no pocs pensaments de característiques més aviat bàsiques per a no dir d’un primitivisme patètic.
Ocho y maaaaambo. Ahg!

Clic. Miro per aquí, miro per allí, veig però no acabo d’entendre. I qui vol entendre?… No és un llum, és una llum. Simple i pura: la seva acció il·lumina els objectes i els fa visibles. Ni hi ha una forma definida ni un punt de vista privilegiat, ella t’il·lumina de tantes maneres com tu siguis capaç de mirar-la. Nega pudorosament la seva cara fins hi tot al fotògraf que intenta trobar-li el perfil millor a  retratar pel catàleg, clic, clic, clic.
Composta de dues parts que una vegada encesa, clic, es fonen en un núvol que no sembla tenir peu. La part il·luminada és una peça de vidre de base elíptica que es regira decreixent fins a una altra elipse, menor i rotada 90 graus. No hi ha una forma que restringeixi. La  base es de ceràmica blanca que, clic, pràcticament desapareix al reflectir la llum.
Clic i es feu un núvol de llum.

S’agafa el focus d’un cotxe d’aire carrincló que mai hagi existit i es recopia libèrrimament per a vestir una bombeta amb un carenat de fosa d’alumini. L’encàrrec volia una recòpia, més pràctica, d’un focus de plàstic, by others, que gaudia ja d’un suposat èxit al mercat, observació que va ser obedientment tinguda en compte en el procés de disseny. Ments clarividents assessorades per consells de savis anònims van arribar a la fugaç conclusió de que el plàstic fa barato i que al material se li havia de donar algun títol nobiliari. Llavors va ser quan va aparèixer la fosa d’alumini, que encara que recondueix el disseny no pot renegar dels seus orígens ben relacionats amb una imaginada pastositat del plàstic.

¿Però hi ha algú que sàpiga si hi ha alguna persona sota el nom De la Princesa, carrer de Barcelona? Doncs sí, naturalment. S.A.R. N’Isabel de Borbón y Borbón, Princesa d’Astúries, hereva per dues vegades però sense arribar a regnar mai. Assabentada de que un hola Reina no és el mateix que un com estàs princesa? va insistir en el mantenir-se en el seu estat principesc. Ho era, efectivament, i molt popular, castissa de Madrid a on rebia el motiu de la chata. Però tornant a Barcelona, ciutat per cert comtal, resulta que algú, segurament adornat d’una certa malícia republicana, va decidir donar a la continuació del carrer d’en Fernando un nom tan genèric com De la Princesa, evitant per sàvia o estranya raó especificar a quina d’elles, tantes i tan admirades, es feia la graciosa referència. I és que no és mala manera de passar sense fer soroll per sobre de tots els guirigalls que la història ens porta constantment. És una idea pràctica, de gran potencialitat contemporitzadora: carrer del General, avinguda del Suprem, baixada de la Cosina. I és que quan un ha de socialitzar amb moltes sensibilitats s’ha de saber trobar el punt des del que incomodar el punt just, fonamental, i a tots, ineludible, però sense perdre caràcter. És a dir, que el café para todos generalment provoca una manca d’ajust als nens, tan sensibles i conegudíssims consumidors de Cola-cao.
Quan el carrer, De la Princesa, ja vol arribar al Parc de la Ciutadella, el pis principal d’un edifici de sòbria solemnitat burgesa vol trasvestir-se d’hotel. Allà, una amplíssima escala de marbre ens porta a la que va ser luxosa residència i que més tard va patir una remodelació per a perpetrar una escola que, si ens hem de guiar per la seva distribució, segurament practicava una pedagogia arcaica. Malgrat això, l’estat actual encara manté restes d’una decoració de cornises, portes treballades i sostres pintats que van sobreviure parcialment a la disciplina escolars. L’estratègia per al nou canvi serà ben bé una altra i es centrarà en dues sensibilitats a considerar i una sensació a recuperar.
La primera sensibilitat fa referència als veïns, persones no transitòries que ja vivien a l’immoble i que tot indica que seguiran fent-ho, encara que ara el tindran que compartir amb passavolants, ociosos i amb no poques ànsies de diversió. La segona ha de tenir en compte als primmirats defensors d’aquest patrimoni de volutes, cornises, amorets i semblants ornaments de millors èpoques. Agents amb una evident autoritat edilícia, encarregats de que no oblidem un certa interpretació de la nostra història. Entre aquests dos mons s’ha d’intentar recuperar la sensació d’estar a un gran principal malgrat la compartimentació que demana el nou ús de l’immoble.
La nova unitat ja no serà l’estança sino l’habitació. Aquesta prendrà el caràcter ordenat de la distribució en aules però amb l’objectiu de crear petits paradissos que participin de la sensació de formar part d’un gran espai. S’utilitza un nucli formalment molt definit per a la dutxa-rentamans-inodor que distribueix cada habitació alhora que la situa respecte de les altres habitacions. El tancament d’aquestes s’aixeca seguint la lògica del nou ús però conservant, que no seguint, les restes de la distribució originària i la seva decoració d’escaioles i pintures. Tirallongues de cornisa i parets que pengen travessen les noves divisions entrant i sortint de les habitacions, evocant el seu origen en cambres espacialment més generoses. El terç superior de les habitacions està acabat amb miralls que al encarar-se repliquen repapiejant aquelles volutes, marcs, cornises i antigues parets que encara es conserven. El truc busca despertar la sensació de que s’està en un espai major, un reducte d’intimitat en una suposada gran estança que ara es veu reduïda a superestructura d’un passat.
La neutralitat del nucli semiprefabricat i l’informalisme de parets i cornises deixa subsistir aquests ecos un tant històrics que porta la ornamentació i el miratge de l’habitació senyorial, tot per aconseguir una nova experiència. Una mica la tonteria de sentir-te com una princesa antiga, encara que aquesta no acabi mai de regnar.

LLOC ESTRANY Estem a Santa Margarida de Montbui, una població estranyament orientada a nord, en un solar en fort pendent que baixa cap al poble deixant enrera, al cim i a sud, una pineda amb abundant població de plantes herbàcies i arbustives. A nord, a baix, tenim l’accés a la vivenda, des d’un carrer que, com la majoria dels del poble, puja fent ziga-zagues. Refusem l’obediència a aquesta situació constituïda i donem l’esquena al poble… per mirar a sud, cap amunt, cap al bosc. D’aquesta manera també evitem fotre’ns de lloros amb la muntanya fent-nos-hi un lloc a mossegades i escalant-la per aconseguir que cada planta tingui una sortida a nivell de jardí. Un nivell, un jardí.

APROFITAR UNA SITUACIÓ ADVERSA L’estratègia és rumiar una mica i aprofitar les pròpies condicions adverses per a canviar-les. En un sol moviment es pretén donar resposta tant a la tècnica constructiva com a la intenció. Es a dir, aconseguir que ni el procés per a fer aquest canvi sigui un mer camí cap als nostres objectius ni que la situació que es vol girar sigui només un problema. El procés ha d’incloure les intencions finals. Resumint: tenim dues famílies de situacions adverses, unes són físiques i les altres legals, però totes conviden a realitzar un GEST. En el primer grup, el de les físiques, tenim un solar amb un fort pendent orientat a nord, que ens portarà a ESCALAR i a VIURE DINS UN MUR. La segona situació incòmode, d’ordre legal, la defineix una normativa que ordena i mana que només es construeixi planta baixa més pis, el que ens portarà a VIURE SOTA CAPUTXETES.

UN GEST Una mica a la manera del torero, que s’aparta l’imprescindible per a no ser banyegat i mou el muscle just en el lloc adeqüat per mantenir-se a la menor distància possible del màxim perill. És un moviment doble, construït per dos murs que girant contenen les terres i doblegant-se fan la coberta, descansant només quan ens deixen la casa tota ben orientada de cara a sud.

ESCALAR Aprofitar l’adversitat d’un fort pendent vol dir que el mur de contenció es faci múltiple i llançi petites extremitats que, apartant la terra ara aquí, ara allà, ens ajudin a escalar i aprofitar el pendent per donar a cada planta, i són tres nivells, un accés directe al terreny.

VIURE DINS UN MUR Els dos murs de contenció defineixen els espais que s’han d’habitar. Els murs es corben per a que la concavitat aculli la vivenda i la convexitat aguanti les terres. El mur que neix de contenció es plega per a formar la coberta, en realitat dos murs que tot hi buscar-se no es troben mai i deixen una obertura per la que la sala d’estar i la cuina dominen el jardí, i el bosc, i les vistes a sud. Aquesta és llavors una façana envidrada que corre longitudinalment aprofitant l’intent infructuós dels dos murs per a trobar-se. La planta d’estar queda sota la coberta que defineix un dels murs sobre la primera crugia i mira sobre la coberta que el segon mur defineix sobre la planta de les habitacions. La casa es mira a si mateixa.

ESTAR SOTA CAPUTXETES Les regles del joc, la normativa, parlen d’una planta baixa més pis, però nosaltres necessitem pujar per poder mirar a sud i acostar-nos a la pineda. Ens replantegem els nivells i xafardejant descobrim les golfes, sempre a sota de la coberta. Així, el mur que defineix la façana a nord es vincla longitudinalment i corba verticalment per a fer de sostre del que serà l’estança principal de la casa, immediatament sota la coberta i orientada a sud, mirant cap a la pineda. És com estar sota una caputxeta. Des d’aquí veiem la segona caputxeta cobrint la crugia de l’estudi i de l’habitació principal. Les dues caputxetes es dobleguen a diferents nivells deixant aquella escletxeta longitudinal per la que la casa mirarà. A sud. Cap a la pineda.

Des de l’autopista veiem una altra vegada brillar alguna cosa a l’entrada de Sabadell. ¿Papa, què’s allò? Una mica tapat per les biones de protecció de la via per on circulem, tant si anem com si venim, allà queda aquella cosa que ens crida l’atenció… Fins que un dia entrem a Sabadell. Una gran cua de cotxes avança lentament, amb els ocupants entretenint l’espera i el pausat moviment amb mirades a costat i costat, com buscant descuidadament alguna cosa. Tot una mica a la manera d’una marca d’entrada a la ciutat. El so de la velocitat dels vehicles de l’autopista ens recorda allà d’on venin i visible des de la carretera, una gran façana d’una espècie de pesada gelosia metàl·lica ens amaga alguna cosa que s’entreveu.
De tant en tant, i quan el Sol ja ha caigut i els fars d’un cotxe encerten la façana darrera d’aquesta gelosia, es disparen mil i una puntes de llum.

La intervenció es troba a la ciutat de Sabadell, centre industrial tèxtil a les rodalies de Barcelona. Concretament s’ubica a un polígon industrial a l’entrada sur de la ciutat, a la vista dels conductors que circulen per l’autovia Barcelona-Terrassa i al costat de l’aeròdrom. Es tracta de l’últim solar que quedaba en una illa edificada amb construccions entre mitjeres i ordenades de cara al vial, definida pels carrers Bernat Metge i Joan Costa i Deu, d’una superfície aproximada de 4.120 m2 i amb 120 m de façana als dos carrers.
Ens trobem amb una parcel·la mig construïda i parcialment ocupada per tres naus d’estructura metàl·lica, una d’elles de crugia d’amplada major, i s’ha de construir un concessionari de vehicles de gama alta.

Primer COMPLETEM, i la decisió implica girar-se per posar-se de cara a la vista dels conductors. Hi ha dues zones d’expansió: la continuació longitudinal de les tres naus existents i la construcció de mitja nau a un dels costats fins arribar al límit de carrer. En la primera zona es continua amb la tipologia de coberta a dues aigües però es practiquen una sèrie de perversions a la nova teulada per a permetre l’entrada de llum natural a l’interior. Es segueixen dos mecanismes: quan es vol guanyar alçada per a l’espai immediatament inferior es continua el pendent ascendent fins a l’alçada necessària i llavors es completa l’altre vessant de forma simètrica. Apareix un punt d’alçada major. El segon mecanisme construeix una mitja coberta plana que obre el cami a la llum, que entra lliscant pel ventre de l’altra meitat que sí conserva el pendent original. Apareix llavors un punt d’alçada menor. L’alternança en diagonal del pendent amb el pla fa que es mantingui la unitat del tancament, on les parts d’alçada menor i les més altes es veuen com unes anècdotes rítmiques. Les encavallades metàl·liques que continuen les naus seràn soportades per dos pòrtics de formigó en la seva part central i per pilars metàl·lics en els seus extrems.
A la segona zona, una estructura metàl·lica suporta una coberta de pendent ascendent amb punt màxim a la línia corba que recull la façana. És l’espai d’exposició dels vehicles, on jàsseres metàl·liques salven tota la llum que va d’una filera de pilars metàl·lics fins a l’estructura contínua i autoportant de la façana.

Després DISTRIBUÏM, i es construeix dins les naus originàries un nou nivell amb un forjat de formigó sobre una estructura de pilars de formigó paral·lela a la metàl·lica existent. L’alçada ve marcada per les necessitats de les activitats dudes a terme a la planta baixa. La manipulació final d’aquest espai busca el confort que es podria esperar d’un ambient familiar. Un saló dins un gran espai. Un cotxe suaument aturat sobre la catifa de casa.

En tercer lloc COMUNIQUEM, que significa la tornada als moviments inicials. Es tracta de conformar una façana que converteixi l’edifici en un anunci de sí mateix, ¿Papa, què és allò? S’aixeca una estructura metàl·lica per a rebre dues envoltants. Una, més externa i no estanca, és fabricada amb planxes mecanitzades d’acer inoxidable col·locades longitudinalment, paral·leles als carrers i carretera. La pista per a interpretar la forma la donen les biones de protecció de l’autopista, des d’on es té una visió privilegiada de l’edifici. Aquesta cortina d’ones es plega en certs punts per a marcar els accessos a l’interior i deixar a la vista les zones d’exhibició dels cotxes. La relació d’escala entre les parts obertes, vidriades, i la cortina d’ones, insinua dues distàncies per mirar l’edifici: una des de l’autopista i carretera, en moviment, i una altra ja a pocs metres de l’edifici, estàtica i a peu pla. El terme mig és terra de ningú, o ets lluny llegint una pancarta publicitària, o ets davant els cotxes exposats, a punt d’entrar.
L’envoltant que dóna l’estanquitat es construeix amb plaques de fibrociment. Unes petites insercions de bandes fosforescents a aquesta segona pell provocaran que tot l’edifici reaccioni als fars dels cotxes que accedeixen a la ciutat sortint de l’autovia. D’aquesta manera tant durant el dia com a la nit l’edifici té un paper protagonista en el paisatge dels conductors que arriven a Sabadell.
¡Huy! ¿Papa, qu’ha sigut això?