>download

El 1990, Xavier Claramunt va fundar ADD+, una empresa multidisciplinar avui anomenada EQUIPxavierclaramunt. Principalment, les seves línies de treball són l’Arquitectura, el Disseny Industrial, la Joieria i la més nova, “Respostes”. Aquesta última tracta d’oferir respostes a les preguntes d’aquells clients que volen assumir nous reptes. Durant el Renacer 07, Xavier Claramunt va presentar el projecte Galactic Suite, un hotel a l’espai, on va emfatitzar la necessitat de reinventar-se en la forma de veure les coses, apropar-se a la gent i actuar sense complexes i de manera propositiva. Tot això des del LAB, lloc on es prepara allò que es desconeix, una espècie de “pretemporada” on es projecten noves idees. Tota idea és vàlida, inclús els errors seran positius i acumularan experiència.

Com han evolucionat els projectes de Sea Suite i Galactic Suite? S’han acomplert els seus objectius?
Els dos projectes estan en marxa. Galactic Suite està molt més avançat. Hem trobat part del finançament i estem construint una habitació pilot. El Sea Suite, per un problema legal, està en “stand by”. Amb la inèrcia de Galactic Suite han nascut nous projectes com galacticsuiteHIMALAYAS, el desenvolupament d’un hotel al cim de la cadena muntanyosa de l’Himàlaia, galacticsuiteNEARESPACE que consisteix en el desenvolupament d’una aeronau reutilitzable inflable per allotjar inicialment a 6 passatgers i un tripulant fins una alçada de vol de 40km, a la zona anomenada “near-space”, on els passatgers podran observar el fons de l’espai en negre i una considerable corbatura de l’horitzó, o galacticsuiteMOONrace que té com a missió allunitzar un robot en la superficie de la Lluna capaç de recòrrer 500 metres i enviar imatges i dades de la Lluna a la Terra.

S’ha vist afectat el disseny de projectes pel sector “luxe” en aquest període de crisis global? El client amb diners és el mateix d’ahir?
Bàsicament el que passa és que les coses van més lentament. El sector del luxe és un sector que ha canviat molt poc.

El treball realitzat al LAB ha patit la necessitat d’adaptació a la crisis? Com veuen el futur des del LAB?
El que passa és que com hi ha menys finançament, pots fer menys coses. En el nostre cas tot es ralentitza. Però el LAB continua sent la base d’investigació de la nostra companyia, que sens dubte encara és més important en èpoques de recessió. S’adapten les propostes a la nova situació i a les noves perspectives de dificultat, apareixent nous projectes que reinventen el moment i arriben fins la revisió de la nostra pròpia professió.

Quins són els seus objectius a curt i mig termini? Quines decisions han pres per fer front a la crisis (reducció de despeses, creixement)?
Nosaltres hem optat per dues coses molt clares. Una és la internacionalització de manera contundent. Potenciar les nostres oficines a l’exterior i per això hem obert oficines a Xina, Dubai i Mèxic. Tot el nostre volum de treball en arquitectura està en aquests països. La internacionalització és una sortida molt bona per a les empreses espanyoles del nostre sector. A Espanya hi ha talent suficient, però el benestar no ha afavorit que els professionals busquin nous mercats a l’estranger. En segon lloc, la diversificació. Obrir nous fronts en disseny amb galacticsuiteDesign per oferir serveis de conceptualització i disseny per a la indústria de l’espai, i en consultoria amb Respostes per aprendre què saps fer, extreure’n una qualitat i generar un producte.

En aquests moments seran molts els clients que es formulin preguntes. Vostès tenen una secció anomenada “Respostes”. En general, quins consells donaria als més inquiets?
EQUIP RESPOSTES va néixer com una eina d’ús propi, al LAB, aprendre què saps fer, extreure’n una qualitat i generar un producte. EQUIP RESPOSTES analitza la companyia i conjuntament amb ella troba la pregunta que ha de ser resposta per trobar una solució. EQUIP RESPOSTES no dóna respostes sinó que incita a que la pròpia companyia les generi a partir d’un treball intern amb els seus propis equips. EQUIP RESPOSTES provoca que els membres dels equips de la pròpia companyia es preguntin el perquè de les seves dinàmiques, afegint una distància crítica que obri els ulls dels mateixos implicats a una visió renovada i fresca. El que aconsello són dues coses molt senzilles. Una és pensar què és allò que sabem fer bé i fer d’aquesta pregunta i la seva resposta, el pivot. En segon lloc, creure’s-ho el suficient perquè la nostra autoestima creixi i ens doni aquesta energia, anomenem-la orgull, i que ens farà caminar o canviar cap a on volem.

>download

EQUIP Xavier Claramunt som una companyia multidisciplinar d’Arquitectura amb tres línies principals de treball: Arquitectura i Disseny d’Interiors, Disseny Industrial i Joieria. Recentment hem afegit una nova categoria: Respostes. Aquesta nova línia s’encarrega de trobar els punts forts de qualsevol companyia per a potenciar-los.
Va ser fundada amb el nom d’ADD+ a Barcelona l’any 1990. Des del 2001 es troba ubicada dins el complexe de companyies d’arquitectura, imatge i disseny de la Fundació Palo Alto. Des del 2006 és l’EQUIP Xavier Claramunt.

Tres premisses són a l’origen de qualsevol dels nostres productes: La primera premissa és la constant reinvenció de la manera d’entendre les coses. Revisem sense complexos des del producte a l’actitud de treball i la gestió del procés.
La segona premissa és la voluntat d’acostar-nos a la gent. Proposem productes que incitin a l’activitat entre persones i siguin útils.
La tercera premissa és seguir sempre una estratègia propositiva. Usem paraules clau per redefinir conceptes que ens expliquin els nous productes. Redefinim estratègies per a trobar l’adequada a cada projecte.

Treballem eliminant tot esquema formal previ, desenvolupant una revisió constant de la manera en que els nostres grups i clients poden entendre el seu entorn. Tota proposta de disseny prové d’una idea que sorgeix del programa, mai és un prejudici o forma ja preconcebuda. L’establiment del procés de construcció defineix la forma final.. Usem paraules clau per redefinir conceptes que ens expliquin els nous productes. Redefinim estratègies per a trobar l’adequada a cada projecte. Treballem, desenvolupant una revisió constant de la manera en que els nostres grups i clients poden entendre el seu entorn. Tota proposta de disseny prové d’una , mai és un prejudici o forma ja preconcebuda. L’establiment del procés de construcció defineix la forma final.

L’estratègia que segueix la companyia per a promoure conceptes innovadors i de caràcter exclusiu es basa en el doble treball en l’Agència i el LAB.

El LAB s’encarrega d’investigar i revisar qualsevol àmbit relacionat amb la vida de les persones i els llocs on aquesta es pot desenvolupar. El seu objectiu es proveir de conceptes únics i innovadors per a donar resposta a les futures sol·licitacions dels clients. El LAB va un pas per endavant de l’aparició de les necessitats al client.

L’Agència s’encarrega de produir el producte sol·licitat per el client a partir dels conceptes únics generats al LAB. La simbiosi entre l’Agència i el LAB aconsegueix la millora constant de les respostes donades als nostres clients.

El LAB té el temps per a pensar, l’Agència és la més ràpida a adaptar els productes del LAB a la realitat concreta sense perdre el seu caràcter únic i innovador.

El resultat més emblemàtic d’aquesta estratègia global és el primer hotel espacial, Galactic Suite. El LAB es va encarregat  de pensar el primer equipament turístic a l’espai i proposar-lo com una experiència vital única. L’Agència es va encarregar de gestionar la seva posada en pràctica transformant la idea en l’experiència turística més exclusiva de la història: preparació en una illa, en un equipament que junta les màximes prestacions tècniques amb els més extensos oferiments lúdics, i viatge espacial per acabar passant uns dies en l’equipament més exclusiu que existeix a l’actualitat: Galactic Suite.

EQUIP Xavier Claramunt es la companyia en millor posició per a donar una resposta nova a la cerca d’un nou concepte de luxe en l’àmbit dels espais on les persones volen viure.

>download

Una empresa pot aspirar a ser excel·lent en el camí “segur” de la tradició, però també pot proposar-se desenvolupar projectes que uneixin excel·lència i innovació. Seguir un rumb predeterminat no és garantia d’èxit, així que, per què no explorar nous camins? Xavier Claramunt ha estat un dels protagonistes de la inauguració de l’Any de la Creativitat i la Innovació a Euskadi.

Les empreses que hagin decidit apostar per la innovació haurien d’eliminar les idees preconcebudes que es refereixen a què han d’oferir als clients, evitar els prejudicis i revisar els conceptes bàsics, per molt coneguts que siguin, per aconseguir trobar la resposta única que tot projecte, cadascun amb les seves peculiaritats, necessita.
Les estratègies de creativitat passen per no tenir cap mirament en tornar a preguntar-se pels ingredients de la sopa d’all o per la roda. D’aquesta forma serà molt difícil acabar inventant la mateixa sopa d’all o descobrir la roda. És fonamental començar a treballar sense prejudicis, començar un projecte sense conèixer la solució. Si un aconsegueix alliberar-se de les idees preconcebudes, serà molt més fàcil estar atent a les necessitats reals dels clients, inclús abans que siguin necessitats conscients, o tenir l’orella atenta a les innovacions, que poden ser d’índole tècnica, organitzativa o de productes, o inclús d’altres àmbits paral·lels.
És necessari tenir un sistema, una estratègia de treball que serveixi com a guia en els moments on un es troba perdut, però, a partir d’aquest punt, per estar efectivament en la línia de la innovació, s’ha d’escapar de la rutina, evitar la resposta coneguda, expulsar les etiquetes.
El tret d’innovació més singular que aportem és la globalitat de les respostes que oferim al client. Normalment, aquest es sorprèn quan descobreix que l’àmbit de resposta que s’identifica com a necessari és molt superior al que ell esperava, donat que la innovació global aplica estratègies d’altres àmbits professionals com són l’economia, la gastronomia, la joieria, etc. Aquesta actitud desacomplexada i sense atendre a receptes o restriccions és la que ens diferencia.

Aprendre de la saviesa que antecedeix
Igualment, la tradició és fonamental per a les empreses, per molt innovadores que siguin. Tot el que s’ha fet, pensat, gaudit i patit anteriorment és un tresor que s’ha d’utilitzar. Quan es comença qualsevol projecte, s’ha d’analitzar i revisar les aportacions anteriors o els clàssics contrastats, des d’una obra excel·lent fins la definició bàsica de què és una cadira o què pot significar un gest quotidià com encaixar la mà. En aquest sentit, també és convenient disposar d’una estratègia de recuperació dels professionals sènior, aquells tècnics o especialistes que estan apartats dels càrrecs que encara els són propis per una raó tan poc consistent com l’edat. Ells acumulen un coneixement i una experiència que no es pot perdre. D’aquesta manera es creen equips excel·lents.
Per créixer en innovació és necessari tenir en ment que l’aprenentatge mai acaba. Si el que es pretén és innovar, s’ha d’estar obert a tot allò que encara no es coneix i que haurà de ser assimilat. Tota la tradició que ens precedeix és fonamental per interpretar allò que contínuament apareix, ha de servir per identificar-lo i entendre’l, però no per etiquetar-lo o restringir-lo. A més, malgrat siguem conscients que  el coneixement ocupa espai –i molt!–, és convenient defendre la dinàmica de la suma constant. En resum, qui es tanqui a aprendre no innovarà.

La imaginació, la visió i l’acció
El procés d’innovació comença per ser imaginatiu, però utilitzar la imaginació acostuma a ser arriscat. La imaginació es relaciona amb l’actitud de no tenir complexos per oferir respostes allunyades d’allò convencional.
Sens dubte, per ser innovador també cal ser visionari, s’ha de ser capaç d’intuir i veure allà on ningú més hi pot veure, potser perquè no miren en la mateixa direcció adequada o potser perquè no ho fan amb els ulls adequats. A vegades, allò que es percep és simplement una aberració òptica que mareja, però produeix l’efecte adequat per a que, quan es torni a veure amb claredat, ja res sigui igual. Quan un mira en una direcció diferent de l’habitual és més que natural que els ulls hagin d’ajustar l’enfocament. El que passa és que fins que un no aconsegueix percebre el que s’enfoca amb claredat, es veu borrós.
Per últim, un cop que s’ha concebut alguna cosa interessant, per a que es produeixi la innovació és necessari portar-lo a terme, és a dir, que entri en producció: nosaltres som gent d’acció.
Així mateix, s’ha de perdre la por a introduir certa incertesa, contra la que s’ha de llençar tota la capacitat de concreció possible. Ens hem d’alliberar dels complexos que impedeixen escoltar determinades veus o utilitzar alguna idea descabellada. El mes important és que es generin inicis suggerents, que donin força per avançar, en qualsevol direcció. A partir d’aleshores, la motivació de les persones y la necessitat de concretar les acciones faran que es produeixi la innovació. No sempre obtenim el mateix èxit en els nostres projectes, però estudiar els fracassos també és útil.

>download

Al món de la moda ja fa temps que el sastre va donar pas al prêt-à-porter, per a no parlar de l’àmbit gastronòmic i alimentari a on encara en fa més de temps que vam deixar de sortir a collir l’enciam a l’hort de casa per anar a la Boqueria a sentir allò del què et poso maco! Llavors, per acabar-ho d’adobar, arriba el món del còmic i introdueix les càpsules hoy-poy que són la manera de saltar l’espai entre la set i la satisfacció plena sense ni obrir la boca per demanar aire, que de moment encara és gratis.
I clar, també es podria introduir al món de l’arquitectura, a veure si és un camí que tingui sentit recórrer. De moment ho llancem a veure què passa. A veure què diuen. A veure com respira l’asunto.

El catàleg de torres és un conjunt d’edificis ready to build . Sortits d’un treball continuat del nostre taller LAB sobre edificis en alçada, apareixen una sèrie de torres definides fins a un determinat estadi i llestes per a desenvolupar-se en la direcció que una ubicació i unes necessitats concretes demanin.
Les torres del catàleg ja han passat un primer estadi de definició formal i estudi estructural que possibiliten que la seva construcció pugui iniciar-se amb major celeritat. Només caldran definir aspectes directament relacionats amb l’ús final que se li vol donar a l’edifici i amb la implantació a un lloc determinat, amb les seves peculiaritats climàtiques, estilístiques i urbanístiques.

Les Flamenco Towers són el primer exemple de posada en pràctica d’un estudi sobre edificis en alçada desenvolupat al nostre taller LAB. Originades en uns treballs que volien investigar els tipus de relacions que es podien establir entre agrupacions de diverses torres, la seva forma definitiva, així com la manera d’accedir-hi, s’han acabat de desenvolupar ara que apareix un client que vol un edifici amb unes característiques que s’ajusten a les potencialitats de les… bé, el que primer es va fer, d’acord amb les primeres reunions amb el client, va ser tornar-les a batejar con les FLAMENCO TOWERS. Pilles?

>download

Reinventar, acostar-se a la gent i proposar constantment. Així de clar ho té aquest equip d’arquitectes i dissenyadors industrials… i joiers, amb Xavier Claramunt al capdavant, per als que és tan important el procés de desenvolupament com el producte final. Des d’una voluntat d’innovació constant acaben d’inaugurar una nova línia de treball: “les Respostes”, que es ve a sumar a l’arquitectura i disseny d’interiors, disseny industrial i joieria que venen desenvolupant des del 1990. Amb oficina pròpia a Xina des del 2005, l’EQUIP Xavier Claramunt col·labora amb Ferran Adrià, Hospes Hoteles, BMW, Chic&Basic o Cosmic.

Creada el 1990 i dirigida per Xavier Claramunt (Igualada, 1965), aquesta companyia que treballa en arquitectura, interiorisme, disseny industrial i joieria ha decidit afegir una nova categoria: “les Respostes”, que ells defineixen com uns projectes sense escala: ‘són les respostes a preguntes que es plantegen els nostres clients quan pretenen assumir nous reptes. El nostre objectiu és proposar un camí que sigui versemblant’. Tot això a nascut de la conjunció entre la seva tendència a proposar i d’una estratègia que denominen ‘LAB’, de laboratori, en la que treballen sobre un producte o projecte fins hi tot abans de que aparegui un client en concret: ‘això ens permet millorar les nostres respostes ja donades a preguntes dels nostres clients, o preparar-nos per a aquelles encara no formulades’. Fent un símil futbolístic, seria una pretemporada constant paral·lela al treball quotidià.

Aquest LAB ja ha donat els primers resultats: la proposta per a un hotel a l’espai (Galactic Suite) i els primers estudis per a un hotel en un hàbitat submarí (Sea Suite). ‘Són projectes que desenvolupem sense tenir aquell client que ens l’hagi encarregat. Són les propostes que fem quan detectem una necessitat que encara no esta coberta’. La nova estratègia LAB, que s’ha convertit en la manera en que l’EQUIP dóna sortida a l’assaig de noves estratègies i a l’apertura de nous camins, conviu amb les responsabilitats i velocitat del dia a dia, perquè segons Xavier Claramunt ‘també som una companyia que fa productes amb una finalitat clara, amb un client i un projecte. Les matèries primeres han de ser realistes, s’han de complir uns terminis, en el món de l’anomenada realitat existeix una raonable tendència generalitzada a evitar riscos’.

Entre alguns dels seus treballs, destaca el concessionari per a BMW a Sabadell (Finalista Premis FAD), l’hotel Chic&Basic Born a Barcelona, la Casa Mur a Igualada o les ampliacions para l’hotel Hospes Palacio de los Patos, a Granada, i Hospes Maricel, a Mallorca. A l’apartat de disseny industrial, treballen en la col·lecció FACES de Ferran Adrià per a la que acaben de presentar la coberteria Franki. Amb Cosmic han desenvolupat sanitaris, aixetes i accessoris per al bany. Des de 1990, quan van començar a treballar per a DuchClaramunt, han vingut dissenyant joies que busquen ‘la implicació de l’usuari en la formalització de la pròpia joia. Són, més que peces, eines per a generar peces’ segons aquest arquitecte innovador.

La seva forma de treballar
Tot projecte a desenvolupar per EQUIP Xavier Claramunt surt de tres premisses que actuen com a motors: la reinvenció, l’acostament a la gent i una proposició constant, tot sense complexos. Segons expliquen, ‘la primera premissa és la constant reinvenció de la manera d’entendre les coses. Revisem sense complexos des del producte desenvolupat fins a l’actitud en treballar i la gestió del procés. La segona és la voluntat d’acostar-nos a la gent amb productes que incitin a l’activitat i siguin útils. La tercera és una estratègia propositiva per a redefinir conceptes i estratègies que ens expliquin i permetin produir els nous productes’. Aquestes premisses són seguides de forma rigorosa en el LAB, i a l’aparèixer el client el procés s’enriqueix sense deixar de costat el treballar sense prejudicis, ni formes, ni idees prèvies: ‘iniciem tot procés conjuntament amb el client, analitzant les dades aportades per aconseguir un coneixement suficient de les necessitats i així generar unes propostes a la mida dels requeriments’. Segons Xavier Claramunt, ‘l’establiment d’un procés de treball defineix la forma final’.

Poder treballar en diferents escales els hi dóna una gran flexibilitat. L’arquitectura i l’interiorisme els aporta el coneixement espacial, el disseny industrial els permet estar en contacte amb industrials comprovant la viabilitat dels projectes i desenvolupant tècniques innovadores, i la joieria els acosta al coneixement dels materials per a la seva correcta manipulació i ús adequat. A les anteriors línees s’han vingut a afegir ‘les Respostes’, a les que denominen projectes sense escala.

Àsia
Des de fa poc més d’un any, la companyia té oficina tècnica estable a Xina. No amaguen la dificultat del nou repte i afirmen que ‘hem après que allí tot segueix un ritme molt lent i que era necessari començar des de molt enrere. És un camí difícil per la burocràcia del país però una vegada les propostes han trobat el seu interlocutor tot és més fàcil’. Hi van anar perquè tenen la convicció de que ´per a que passi alguna cosa tens que ser al lloc’. En aquests moments tenen en fase de projecte centres comercials i complexos hotelers. En la seva línea de rellegir la situació i proposar, estudien des de la possibilitat de desenvolupar i produir façanes prefabricades a Xina per a després ser muntades a Barcelona fins a la construcció de nuclis prefabricats per als hotels que construeixen a diferents punts d’Espanya.

Innovació
Davant la pregunta de com entenen ells el concepte d’innovació, EQUIP Xavier Claramunt explica que per a ells ‘la innovació és l’àmbit on es troben una idea i una marera de portar-la a la pràctica. Així que, en un primer nivell, la nostra innovació viu en el proposar productes o espais convidin a l’acció, que incitin a les persones a interactuar tant amb el producte com amb altres persones. L’objectiu final és l’activitat’. Però com tenen clar que per a ser innovació una idea ha de concretar-se en un producte, afegeixen que ‘la nostra estratègia, en certa mesura és una innovació, és implicar-nos en els projectes com a socis. D’aquesta manera, més que mantenir-nos com arquitectes o consultors, volem estar en tots els estadis i tenir veu i vot en totes les decisions’. Per a l’arquitecte, aquesta és l’única manera de que un projecte guanyi en lloc d’anar perdent pel camí que porta des de la ideació fins a la concreció en un producte real: ‘posant-nos una mica sensibles, ja no es tracta dels nostres fills sinó que som nosaltres mateixos’.

Idea força
-Actuar sempre sense complexos
-Constant reinvenció de la manera d’entendre les coses: revisar sense complexos des del producte desenvolupat fins l’actitud al treballar i la gestió del procés.
-Acostar-se a la gent: proposar productes que incitin a l’activitat i que siguin útils.
-Ser propositius: redefinir conceptes per a que ens expliquin els nous productes. Redefinir estratègies per adequar-les als escenaris que van apareixent.

>download

Hola, bona tarda. Bona tarda i no bon dia, perquè segurament sigui cert que el llevar-se d’hora és tan bo per a l’economia productiva com dolent per a l’autoestima humana. Bé, després d’aquesta humil pontificació, debilíssim intent d’acostar-nos des de la nostra perifèria ibèrica a la contundència capitalina, anem a intentar convèncer a propis i estranys de que els Factors, F majúscula, que ens defineixen són singulars i sorprenents fins al punt de generar unes Paradoxes, P majúscula, que per a nosaltres no són tals, o si s’accepta que ho són, Paradoxes, llavors que ho siguin però que ho siguin falses.

El Factor Temps: les Tres Escales i la Paradoxa Número U
El Factor Temps es relaciona amb la voluntat de que el procés de disseny-producció mai s’aturi. Per a aconseguir-ho la nostra estratègia és treballar en Tres Escales alhora, a saber: arquitectura, disseny industrial i joieria. Aquesta dinàmica vol ser clara i no entortolligada, encara que comparteixi la unitat en la trinitat, de manera que quan es ralentitza l’activitat en una de les tres esmentades escales el moviment pot continuar en una de les altres, mantenint l’acció viva. Ens beneficiem dels seus diferents temps de concreció, alhora que els processos es posen a proba en diferents contextos, dimensions, és a dir, escales. El temps sembla un, successió de minuts, segons o les unitats que siguin, però l’arquitectura, el disseny industrial i la ornamentació les consumeixen a la seva manera i ritme. El nostre objectiu i repte serà aprofitar aquesta diferència com si es tractés d’una fàbrica amb diferents torns de treball. Poesia, la justa.
La paradoxa número U es relaciona directament amb el Factor Temps i l’ús que aquest fa de les Tres Escales: ¿un equip reduït i moltes disciplines? Paradoxa que es demostra falsa quan es pensa en un treball més intensiu que extensiu. Una estratègia clara que permet mirar la cadira, el Sol que la il·lumina i la puça que potser algun dia, futur, pugui saltar tan alt, amb els mateixos ulls, dos, i en una sola persona. La naturalitat del procés fa que aquesta trifulca no només sigui possible sinó que pel fet de treballar en diverses disciplines a la vegada sigui la manera d’enfortir el propi procés.

El Factor Espai: el Lloc, el seu Moment i la Paradoxa Número Dos
El Factor Espai es relaciona amb la bondat d’estar aquí però també en altres llocs. La nostra voluntat és estar pròxims als centres de producció, els llocs en que la realitat tanca el cercle i es torna a trobar amb aquelles idees que nosaltres, rellegint la mateixa realitat, hem elaborat i reentès. Estar en el lloc és important per a conèixer els processos d’execució i les habilitats dels que són cridats a portar-los a terme, el factor humà és fonamental. Aquesta proximitat val tant per als processos industrials como per als processos arquitectònics i urbanístics. Una vegada s’encerta, per insistència i voluntat, i s’aconsegueix estar en el lloc adequat, allí on passen i es porten a terme les coses, la nostra responsabilitat es centrarà en aconseguir fer que aquell moment sigui el just. Potser no sabrem construir un piano però no és menys cert que segurament alguna cosa s’ha après si no en l’art si en el saber remenar blanques i negres.
La Paradoxa Número Dos es relaciona directament amb el Factor Temps: ¿un despatx petit amb estratègies de gran corporació? Falsa paradoxa, doncs si bé es copia l’estratègia de les grans corporacions això es fa amb un altre objectiu. La motivació bàsica no és d’índole econòmica sinó d’ambicions i rigor professional. A saber: el repte, compromís i també ambició d’estar allí on l’arquitectura, en aquella la seva forma operística que podria ser l’urbanisme, s’està aplicant en sol·licitacions urgents. El compromís, secció rigor, amb la producció i amb el manteniment de la proximitat entre el disseny i la producció, defensors del treball integrat entre els dissenyadors i els productors.

En definitiva, la notícia: ens n’anem a la Xina Mandarina, oficialment Zhonghua Renmin Gongheguo, i resumint Zhong Guo. Apliquem per a aconseguir-ho l’estratègia Colom 1492, segons la qual vols anar a un lloc però topes amb un altre que encara que et faci ràbia acaba sent molt millor. Per això hem hagut de superar un dogmatisme molt d’aquesta època tan virtual, a saber, de nou: que la excel·lència de les comunicacions no ha de significar la desaparició de la presència física. La comunicació directa la creiem fonamental per a poder parlar i pensar amb les persones que han d’acabar executant els productes.
Que un país d’aquestes dimensions, estat, agrupació o voràgine, Xina, sigui el lloc ja s’han encarregat de demostrar-ho molts altres, de nosaltres ara depèn que la nostra arribada coincideixi amb el moment adequat. Pretensió, la justa.

>download

Estem fem un expositor per a Cerveses Damm, un expositor per a una ampolla que haurà de posar-se a tots els bars. És una peça petita, però estarà a tot arreu, es ficarà a la vida de molta gent. Això és important. Això és una responsabilitat. Estem excavant un solar a Palma de Mallorca per a construir-hi un hotel, i quan veiem el forat que està apareixent ens espantem, és més que respecte. És la por que no pot superar un suposat coneixement tècnic, una capacitat reconeguda per institucions i per la pràctica ja realitzada. Ets tu davant fets en els que hi tens alguna cosa a veure, i que et superen. Descobreixes la teva fragilitat, que en els fons ets petit però que per alguna estranya dinàmica et veus abocat a un acte excessiu, en el límit de l’arrogància. El temps i la gent el posarà al seu lloc. El temps i la gent et posarà a lloc. Hem acabat un hotel a Granada, i un altre a Barcelona. Molt diferents. Un és un annex a un edifici històric, el Palacio de los Patos, l’altre és un canvi d’ús per a dos principals davant el Parc de la Ciutadella. Estem a punt de començar-ne un altre a Jerez, parlant amb l’ajuntament per a explicar-lis que sí, potser és diferent, però que val la pena intentar-ho, és necessari, en el fons pot arribar a considerar-se inevitable. També estem treballant amb la gent de Layetana amb vistes a construir un edifici de gran dimensió, un edifici alt. Però aixó…, que hi estem treballant. I també estem treballant al Delta de l’Ebre, on promotors privats estan iniciant grans actuacions de vivenda. És una zona delicada, fràgil, però hi ha unes dinàmiques que no es poden aturar. Nosaltres hi estem, no sembla fàcil, només el fet d’estar-hi és un risc. El secret és fer les coses amb cura, amb cuidado. Però hi ha una força que està per sobre de tots, i segurament és bo, és bona. Ens hi hem de sumar.
Davant tota aquesta força de la que només, que no és poc, podem pretendre participar, ser-ne partíceps i aportar-hi alguna de les nostres propostes, amb cuidado, hem decidit una estratègia de Primer Fer i Després Pensar. Contraproduent? Creiem que no. En cas de dubte, actuar. Pujar-se en aquesta força per a generar unes situacions inèdites, inesperades, sorprenents i per tant incòmodes, amb l’objectiu d’obtenir solucions superiors. És una metodologia exagerada, esverada, però és la manera d’obrir noves vies. Una certa innocència que encara és capaç de driblar la nostra formació tècnica i que ens porta a llocs d’on mai sortim com podíem haver previst. Una vegada dins la situació apareix l’anàlisi, que porta a la solució que sorgirà de la pràctica, al contrari de projectar-la i intentar-la aplicar quan més tard ja s’està en mig d’un problema. La solució dóna el camí.
Per això s’han d’aprofitar els moviments que tinguin força i que ens anem trobant pel camí. S’assimilen les coses que sumen i es tira endavant amb aquesta embranzida. Això fa que els col·laboradors siguin molt canviants, i també els clients. Perquè l’únic que es manté és el fet de fer coses per a la gent. Tots aquells de qui ens envoltem, inclosos els promotors, canvien, són substituïbles. A ningú ens agrada ser-ho. L’únic que no canvia és la necessitat de donar un servei, cobrir una necessitat que moltes vegades no està identificada però que es pot intuir en l’horitzó. Per això s’ha de començar des de molt endarrera, només Spiderman és capaç de pujar-se a un tren en marxa.
A banda de tots aquests projectes, hem establert una oficina tècnica a la Xina. Anar a la Xina ha estat un gran risc. El que hem après és que allà tot segueix un ritme molt lent, que és necessari començar des de molt endarrera. Nosaltres portem un any allà, ple de reunions i propostes i encara no hem col·locat ni la manilla d’una porta. Tot aquest temps ha estat necessari per a establir uns vincles amb promotors, polítics i tècnics del país, aconseguir la seva confiança a banda de que s’interessessin per les nostres propostes. Ara hem arribat a un estadi en que, tot i que continuem fent propostes noves, aquelles primeres ja han trobat el camí que avança. Són camins difícils, per la burocràcia i per la forma peculiar que tenen de posar en pràctica tot el que s’hagi decidit en qualsevol reunió. Però si ha estat difícil trobar el camí, el mètode, una vegada una proposta ha trobat la seva direcció i s’ha posat en moviment cal fer el seguiment, amb més paciència, actuar en el moment adequat, sabent que avança molt lentament, però avança. Bé, amb el suficient misteri com per a que aquest peu que s’ha aixecat per a pujar l’esglaó també pugui acaba baixant-lo. Però els vincles que hem establert ens donen el nivell d’estar arriscant, no suicidant-nos. Aquest és el nostre moment a Xina. Per a que et passi alguna cosa has d’estar al lloc. Hi vàrem anar perquè crèiem que hi haviem de ser. Una vegada es va aconseguir l’associació amb un equip xinès i desplaçar algun membre del nostre equip, vam haver de pensar, i ara què? Una vegada allà ens havíem d’espavilar i mentre l’arquitectura traçava un camí tortuós vam començar a intentar gestionar escenaris al voltant de la construcció. Així va sorgir la possibilitat de construir una façana prefabricada a Xina que havia de ser muntada a Barcelona. O començar a pensar nuclis prefabricats per als hotels que fem, o cuines prefabricades per a vivendes al Delta… i aquí estem.

Però continuem pensant en nous reptes.
Fa unes setmanes, portaveus de la NASA van parlar a la Universitat de Florida sobre els objectius de l’agència en els pròxims 40 anys d’exploració espacial. Un dels temes que més van tractar va ser el fet de que des de que el govern dels Estats Units ha retallat severament el finançament de la NASA l’agència està planejant buscar finançament de companyies privades o grups d’inversió interesats en el turisme espacial. Potser s’ha arribat al moment en que per a que la gent es comenci a creure la inversió en l’espai no només a de ser capaç de seguir les instruccions de la Marta al GPS sino que potser se li ha de donar la possibilitat de pujar allà dalt. Obviament no se’ns ha ocorregut només a nosaltres.
Des del 12 d’Abril de 1961, quan Yuri Gagarin va protagonitzar el primer viatge tripulat a l’espai, el nombre de vols d’aquest tipus només ha estat d’uns 4 cada any, la majoria duts a terme pels Estats Units o Rússia.
El 2004, 3 dels 5 viatges programats els va realitzar la Mojave Aerospace Ventures, amb naus construïdes per la Scaled Composites de Burt Rutan (llegenda del disseny aeronàutic) i finançada exclusivament per l’empresari espacial Paul G. Allen (cofundador de Microsoft). El 27 de setembre del 2004 el Virgin Group de Richard Branson (fundador de companyies aèries o d’empreses que produeixen una sola beguda que es ven a un sol país) va signar un contracte amb la Mojave Aerospace Ventures de Paul G. Allen per a usar la seva tecnologia per al desenvolupament del primer operador turístic espacial del món. Sempre hi ha una força superior. Però ells pensen en anar-hi i tornar, no ens hi hauriem de quedar uns dies?
Cal trobar els punts de contacte i saber veure com ens podem ajudar. I al final, sempre, fer coses per a la gent. Ens agrada fer coses per a la gent. Nosaltres també som gent, però n’hi ha molts més.

>download

Com et definiries?
Bé, m’agradaria ser altres coses però crec que el que sóc és un emprenedor.

Quina es la teva filosofía?
El nostre objectiu és fer coses que siguin útils per a la gent. Que siguin útils per a que la gent interactuï, parli, xerri, facin coses junts.
De fet la nostra filosofia, per a dir-ho d’alguna manera, es podria resumir en tres premises que intentem seguir sempre. Primer és reinventar sense parar, que és com preguntar-li a un conegut cada vegada que te’l trobes. ¿i tu qui ets?
Segon, sempre acostar-se a la gent, que s’entengui el que fem i que se li trobi una utilitat.
Tercer és tenir una actitud propositiva, no només preguntar ¿i tu qui ets?, no només estar pròxims a la gent, sino també fer constantment, donar respostes. Aportar alguna cosa, vaja.

Quin es el teu métode de treball?
El nostre mètode de treball és doble. Primer donant resposta a solicitacions concretes de clients: et demanen un servei i tu els hi dones. Normal. Però també seguim una altra estratègia, a la que li donem el no massa original nom de LAB. Aquesta segona bé a ser el nostre racó per a investigar i provar solucions que més tard, més d’hora o mai, per què no dir-ho, seran aplicades, en part o en intuició, als treballs que tenen un client i un objectiu determinat.

Quin tipus de profesionals formen LEQUIP+CLARAMUNT?
Bàsicament professionals joves. Amb l’experiència justa per a no generar disbarats però amb la frescura suficient per a estirar més el braç que la màniga i ficar-se en reptes del que només es pot sortir de dues maneres, destrossat o engrandit.

Que es el LAB?
Finalitat.Mètode de treball
Com es diu molt sovint, m’agrada que hem facis aquesta pregunta. M’agrada molt.
El LAB consisteix en treballar en alguna línea d’actuació o en algun producte abans de que apareixi un client en concret. En general el tenim en ment, sabem qui pot ser, és a dir, en el fons sí que tenim client, però ell encara no ho sap. Això ens dóna la llibertat per investigar. És com fer una pretemporada abans de començar a jugar-nos els punts. No són treballs teòrics, segueixen un programa concret, amb uns objectius i definint-se uns clients hipotètics, i van donant lloc a una sèrie de productes o solucions que fan formant el que nosaltres anomenem un catàleg. Així quan apareix un client, o si després de tan xiular-li l’orella un altre es dóna per al·ludit, podem mostrar-li productes o solucions que en realitat ja hem assajat.

Importancia del treball en equip.
Només dir-te que el nostre nom és EQUIP. És un nom que admet que se li afegeixin constantment nous col·laboradors. Per exemple EQUIP BTV, i ens posem a fer un documental sobre els projectes que al llarg de la història s’han considerat disbarats i han acabat sent realitats normalíssimes. També n’hi a dels altres, disbarats que van quedar-se com a excel·lents despropòsits. Bé, potser són més interessants televisivament parlant. Qui sap.

No és una mica arriscat fer un Hotel Galactic?
Home, arriscat. El que sí et puc dir és que és agosarat. Diguem que és un tipus de projecte que només s’espera de gent que provingui de contextos industrialment i econòmicament més potents. Però les coses no sempre han estat igual. S’ha d’anar sense complexos. Les coses es poden pensar a qualsevol lloc, després sempre t’has de moure per a fer-les realitat, buscar els col·laboradors adequats.

El futur està en ser multidisciplinar?
Relació entre arquitectura, joieria i disseny industrial?
El futur està en treballar sense complexos. Això et porta a interessar-te per altres camps, que acaben sent necessaris. Si penses de forma oberta t’acabes associant amb col·laboradors moltes vegades sorprenents. La relació entre l’arquitectura, la joieria, que a nosaltres ens agrada anomenar ornament, i el disseny industrial pot ser tal que en aquests moments hi puguis afegir l’aeronàutica o la tecnologia espacial.

Lo funcional ha de deixar pas al disseny?
L’agulla d’estendre la roba és un disseny, i també és funcional. De fet, la contraposició entre funció i disseny no és real. Tot el que utilitzem ha passat per un procés de disseny, s’ha hagut de pensar, adaptar… etc. El disseny és neutre, el que passa és que hi ha mals dissenys.

Que s´ha de fer per arribar a fer el que un vol?
La meva experiència diu, resumint molt, que per a arribar a fer el que un vol s’ha de ser tossut com una mula. Podríem parlar de creure’s el que un fa, tenir constància i una contínua millora, buscar i trobar els col·laboradors adequats, prendre decisions dures, altres arriscades, intentar evitar les que són directament suïcides… Però crec que queda més ben resumit amb la idea de ser més tossut que una mula.

En que creus que has innovat en la teva feina?
En saltar alguna barrera, en el sentit de proposar situacions fora dels àmbits tradicionals. Especialment en la flexibilitat de donar respostes, respondre a qualsevol preguntar que pugui venir de qualsevol client. Buscant tots els col·laboradors que facin falta per a construir aquesta resposta. I si aquest és un mossèn, serà un mossèn. Sense complexos.

Requisits per ser innovador.
Aconseguir aportar alguna novetat i sobretot, que moltes vegades s’oblida, insistir i construir el context suficient per a que aquesta novetat sigui realitat, diguem que aconseguir que entri en producció.

Que s ha de fer per estar constantment innovant?
Home, potser no s’ha d’innovar constantment, només quan fa falta. Bé, potser fa falta molt sovint.

Que t agradaria fer que encara no has fet?
Tenir un fill amb totes les dones que he estimat.

S’ha de ser arriscat per fer el que un vol?
Sí. Però no és el risc de pujar una paret vertical sense cordes. A vegades és més un risc mental, de posar-te reptes que puguis poc a poc aconseguir.

Barcelona et facilita la feina?
Sí, clar, per suposat. Sense lloc a dubtes.

Que ha de tenir la teva casa ideal?
Sí, és clar.

El teu dessig?
El teu paradis?on et perdries?
Em perdria amb ella en una ciutat com Bandar Seri Begawan si no portés plànol, ni guia, ni peles… tu ja m’entens.

Últims projectes. Que estàs fen ara?
Vivendes al Montsià, Hotels a Mallorca, Barcelona, Lisboa, Beijing. Sona molt gran, però en el fons tot és més normalet. Guixetes…

I les Galactic Suites.

>download

La producció d’un estudi està sempre definida per una sèrie de repeticions i de diferenciacions. Una repetició excessiva porta a l’esclerosi i a la inflexibilitat, i no permet treure’n partit de les oportunitats que presenten els nous contextos per ampliar així els potencials genètics. Si es produeix una diferenciació excessiva, la coherència interna de l’obra es dilueix en els condicionants externs i se subordina a una situació concreta, purament local. Ha d’existir un equilibri entre repetició i diferenciació, si més no en nom de l’operativitat d’un estudi. L’operativitat no consisteix únicament en la capacitat d’adaptació, de modelar-se a condicions canviants, sinó també  en el control de certs processos. I aquest control augmenta amb la repetició. Tècniques, protocols, encaixades de mà… Tot això millora amb l’exercici professional, ja que certes pràctiques tenen més èxit que d’altres. Intentem identificar les repeticions que es produeixen a la nostra obra, i és per aquest motiu que adoptem el format d’una classificació. És en aquestes repeticions on provem d’identificar la consistència de la producció, construir una mena d’empremta, un ADN de l’estudi. Volem veure el resultat d’aquests anys no únicament com una sèrie d’experiments, definits per condicionants concrets, sinó com un repertori conseqüent d’espècies arquitectòniques que poden proliferar, mutar i evolucionar en els propers anys.