A practice is always determined by a series of repetitions and differentiations. Excessive repetition leads to sclerosis and inflexibility, and fails to exploit opportunities in new environments and expand the genetic potentials. If there is too much differentiation, the internal consistency of the work dissolves in the exterior conditions, becomes enslaved to the specific situation, purely local. There needs to be a balance between repetition and differentiation, even in the name of operativity of a practice. Operativity is not only determined by the capacity to adapt, to ply to changing conditions but also by its mastery of certain processes. And that mastery is improved through repetition. Techniques, protocols, handshakes are improved through the development of a practice, as certain modes prove to be successful. We have tried therefore to identify repetitions in the work of the office, and that is why it takes the form of a classification. It is in those repetitions where we try to identify the consistency of the practice, to construct a kind of fingerprint, an DNA of the practice. We want to see the outcome of these years not just as a series of experiments, defined by the specific conditions, but as a consistent reservoir of architectural species to be proliferated, mutated and evolved in the years to come.
Monthly Archives: April 2000
Estratègies
La producció d’un estudi està sempre definida per una sèrie de repeticions i de diferenciacions. Una repetició excessiva porta a l’esclerosi i a la inflexibilitat, i no permet treure’n partit de les oportunitats que presenten els nous contextos per ampliar així els potencials genètics. Si es produeix una diferenciació excessiva, la coherència interna de l’obra es dilueix en els condicionants externs i se subordina a una situació concreta, purament local. Ha d’existir un equilibri entre repetició i diferenciació, si més no en nom de l’operativitat d’un estudi. L’operativitat no consisteix únicament en la capacitat d’adaptació, de modelar-se a condicions canviants, sinó també en el control de certs processos. I aquest control augmenta amb la repetició. Tècniques, protocols, encaixades de mà… Tot això millora amb l’exercici professional, ja que certes pràctiques tenen més èxit que d’altres. Intentem identificar les repeticions que es produeixen a la nostra obra, i és per aquest motiu que adoptem el format d’una classificació. És en aquestes repeticions on provem d’identificar la consistència de la producció, construir una mena d’empremta, un ADN de l’estudi. Volem veure el resultat d’aquests anys no únicament com una sèrie d’experiments, definits per condicionants concrets, sinó com un repertori conseqüent d’espècies arquitectòniques que poden proliferar, mutar i evolucionar en els propers anys.
Estrategias
La producción de un estudio está siempre definida por una serie de repeticiones y de diferenciaciones. Una repetición excesiva lleva a la esclerosis y a la inflexibilidad, y no permite sacar partido de las oportunidades que presentan los nuevos contextos para ampliar así los potenciales genéticos. Si se produce una diferenciación excesiva, la coherencia interna de la obra se diluye en los condicionantes externos y se subordina a una situación concreta, puramente local. Ha de existir un equilibrio entre repetición y diferenciación, al menos en nombre de la operatividad de un estudio. La operatividad no consiste únicamente en la capacidad de adaptación, de modelarse a condiciones cambiantes, sino también en el control de ciertos procesos. Y este control aumenta con la repetición. Técnicas, protocolos, apretones de mano… Todo esto mejora con el ejercicio profesional, ya que ciertas prácticas tienen más éxito que otras. Intentamos identificar las repeticiones que se producen en nuestra obra, y es por este motivo que adoptamos el formato de una clasificación. Es en estas repeticiones donde intentamos identificar la consistencia de la producción, construir una especie de huella, un ADN del estudio. Queremos ver el resultado de estos años no únicamente como una serie de experimentos, definidos por condicionantes concretos, sino como un repertorio consecuente de especies arquitectónicas que pueden proliferar, mutar y evolucionar en los próximos años.