Lidl és una cadena de supermercats descompte europea d’origen alemany però que ja s’ha establert a 17 països. Està especialitzada en alimentació, begudes, articles d’higiene i altres productes per a la llar, però encara no en peces de joieria.
Té ofertes de duració limitada, en general d’uns tres dies, en altres productes més cars com electrodomèstics, ordinadors o eines, però encara no en peces de joieria. Lidl acostuma a vendre també productes de marca pròpia, però encara no gosa incloure-hi les peces de joieria. Segons fonts ben informades, tot això ho fa per a poder tenir el preu més baix possible, que és l’objectiu principal de la cadena. Anàlisis independents d’organitzacions de consumidors no han detectat que entre els productes Lidl es puguin trobar peces de joieria, les quals podrien ben bé tenir un preu menor que les d’altres marques. Donar allò que la gent demana no és una estratègia, és en certa manera una missió i no necessàriament amb un únic objectiu centrat en la productivitat econòmica.

¿Què és una joia?
És una peça autèntica que transmet algun benestar a la persona que la llueix, i sobretot que implica comunicació.

¿Quina creu que és la joia del futur?
Segurament és una peça amb un component de tecnologia de la informació, una característica que la relacioni amb la potencialitat de la xarxa i que permeti a les persones comunicar-se entre elles. La peça del futur és una que implica l’usuari, l’activa, i l’incita a comunicar-se amb els altres. És un PIN que obre portes.

¿Com definiria la situació actual de la joieria a Catalunya? ¿Per què s’ha arribat a aquesta situació?
La segona part de la pregunta ja delata que la primera espera una resposta fatal. Doncs mig a pesar d’això mateix i bastant molt gràcies a això mateix, m’agrada que em faci aquesta pregunta. La situació actual és d’esgotament d’uns models antics. Pensar la peça de joieria com una basada en uns materials preciosos i en una distinció pel seu caràcter de producte artesà y de peça única no té cap futur social. El futur passa per comunicar, fer social, compartir.
S’ha arribat a aquesta situació per una certa insistència desenraonada en una característica tradicional de l’ornament: el seu caràcter d’extraordinari. Idea restrictiva, obsoleta, llancem-la a la foguera.

¿Creu que el sector s’està renovant?
No. Està donant voltes a criteris antics i els esforços de renovació, que no són pocs, es centren en tècniques empresarials, de gestors, no en una proposta de joieria diferent, necessària.

¿Per on passa el futur de la joieria?
Primer per dir-se més ornament que joieria, que serà una manera d’ampliar el camp evitant la restricció a un món d’exclusivitat. El futur de la joieria passa per crear peces que siguin més eines per entrar en contacte amb persones que fars per avisar de la presència d’un ego autocomplagut.
Passa més per unes peces que es multipliquin i que aboquin a la comunicació. Aquesta peça que compres aquí també està accessible en un altre lloc per a unes altres persones, i inclou la manera d’iniciar un contacte. Aquí és on s’haurien d’usar les tecnologies de la informació. L’iPOD, el mòbil són peces d’identitat i de comunicació, partint des del món de la joieria-ornamentació tradicional s’haurien de recollir aquestes tendències. Però no es tracta d’incrustar un diamant en un reproductor de mp3 sinó que una peça que serveix per ornamentar a un individu sigui un mitjà de comunicació, sigui compartit amb altres, potser moltes, persones.

¿Quina és la seva aportació al sector?
Abans l’ornamentació era una manera de mostrar l’status social. Les joies marcaven la classe a la que pertanyia la persona que lluïa la peça. DuchClaramunt porta ja molts anys dient que la ornamentació es relaciona més amb una sensació interior de la persona y que la participació de l’usuari sobre la peça ha de ser una possibilitat ineludible. L’ornamentació és una manera de que les persones es sentin bé. Podríem dir que allò que ara es relaciona amb el benestar de les persones és una mescla de tecnologia i compartir, en definitiva l’ornamentació és comunicació. DuchClaramunt està preparant una peça d’ornamentació que estarà a la venda en els quioscos, amb la voluntat d’arribar a la major quantitat de persones en la major quantitat de llocs, sense restriccions de països. Es tracta d’una polsera que s’activa al ser adquirida i obre la possibilitat de comunicar-se amb una peça bessona que serà adquirida per una altra persona en una ubicació potser remota. La peça aporta una identitat però també una marca de pertànyer a un grup y la possibilitat de comunicar-te amb altres membres d’aquest grup. S’ha de donar la volta al concepte de joia com a peça única per a portar-lo, al costat de l’ornamentació, cap a l’àmbit del tret d’identitat que agrupa, el lloc on moltes persones es senten bé i ho fan en comunitat. La polsera del quiosc és una eina de sociabilitat.

Marco Polo era un viatger, Ali Bei també. Es tracta de pioners que van gosar d’anar allí on molt poca gent havia anat, i a pregonar-ho tot seguit, parlar-ne. Perquè molts van ser els que van viatjar en el passat, però només uns quants van arribar al punt de posar-ho per escrit de manera que arribés fins a nosaltres. Els seus viatges, que no el fet de viatjar, doncs tan ja altres havien viatjat abans com nosaltres ho seguim fent ara.
Al començar a pensar sobre uns hotels que tenim que construir, ens va donar per repassar no ja les arquitectures hoteleres històriques, els seus grans o petits edificis, els seus estils arquitectònics, sinó per mirar els individus que van viatjar abans que nosaltres. Va ser llavors que vam ser conscients de que existia una diferència entre el que podríem anomenar viatger i el que ara anomenem turista. Allò que més ens va cridar l’atenció, i que ens vam proposar recuperar adaptant-ho a les nostres circumstàncies i temps, és el caràcter actiu de la persona que es mou pel món, el viatger, front la tendència més passiva del que segueix rutes i rutines ja establertes, el turista. D’aquesta manera, els nostres últims treballs giren al voltant de tornar a donar algun tipus de protagonisme a les persones que superi la tendència a tractar-les com algú al que porten en braços, per a considerar-les com individus amb criteri i capaços de gaudir l’activitat. I és aquí que apareix el concepte d’interactivitat que nosaltres volem traslladar als hotels, generar no només uns estímuls que portin a produir unes respostes sinó, molt més important, donar unes eines (espais, possibilitats…) per a que les persones puguin interactuar tant amb allò inanimat que els envolta com amb les altres persones amb les que es creuen en aquest lloc que anomenem hotel.
Per anar d’allò menys sòlid a allò més urbà, començarem donant uns apunts sobre el paper de la llum i la interactivitat. Pot arribar-se a acceptar que si alguna cosa no es veu no té per que considerar-se que existeixi. Ara ho veus, ara ja no ho veus. A partir d’aquí la llum és fonamental, no només per a fer real un ambient determinat sinó per a establir el tipus de sensació que es té en relació amb el color que reflecteixen els objectes. Una vegada acceptada aquesta situació, la nostra proposta és donar al viatger la possibilitat no ja només d’experimentar diferents escenaris lumínics sinó també la d’exercir el control sobre ells. Aquí hem d’afegir que la unitat de partida sempre és la persona i no l’habitació, per tant, en una habitació doble s’ha de considerar la possibilitat de que els dos hostes puguin exercir un control separat de l’ambient, si tens dos comandaments segur que s’incita algun tipus de dilema, que aboca irremissiblement a algun tipus de comunicació. No s’accepten ni les imposicions ni les suggerències, la base de la comunicació és una acció. En aquest sentit hi ha una certa preocupació per la sostenibilitat del funcionament de l’hotel que es basa en fer protagonista l’hoste. Poden arribar-se a deixar per a l’hoste accions tradicionalment executades pel personal de l’hotel, com per exemple que el servei d’habitacions sigui en realitat un àrea d’autoservei, o diguem-li bufet lliure on s’incentiva la relació entre els hostes de diferents habitacions. Ho considerem un altre nivell d’interactivitat, i no es tracta tant de donar-li treball al client sino de donar-li un major control sobre el seu ambient, donar-li la possibilitat per a que pugui actuar.
En donar aquesta llibertat a l’hoste es posen en crisi algunes idees que tenim sobre els espais dins de l’hotel. Sobre els elements fixes i els mòbils. Es el que podríem anomenar el concepte de l’hotel d’una sola porta. Es a dir, la verdadera porta és la que marca el pas des del carrer a l’interior, i a partir d’aquí, més que trobar espais tancats, més portes, vas tenint la possibilitat d’aconseguir una major intimitat sense perdre el contacte amb el tot. Això ens aboca a que els espais siguin en certa mesura multifuncionals, un tercer nivell d’interactivitat, es a dir que els corredors accepten ser rebedors de la pròpia habitació, que les escales permetin una conversació calmada.
I al final no s’ha de perdre el caràcter urbà de l’edifici, el fet indiscutible de que està a la ciutat. Igual que les persones han de tenir les eines per interactuar, l’edifici també ha d’intentar establir algun tipus de comunicació amb el context urbà. Anant de fora, el carrer, a dins sempre tindrem els cafès d’hotel, o la sana tendència a recuperar la tradició dels restaurants d’hotel, estratègia que ajuda a sostenir una cuina de qualitat combinant una clientela de viatgers allotjats amb altres viatgers o fins hi tot residents a la ciutat. És un camí per a rebaixar l’aïllament dels hostes de l’hotel. I anant de dins, l’hotel, cap a fora, el carrer, també poden aparèixer estratègies per a comunicar no ja la presència de l’hotel sinó el fet de que allí dins es realitzen activitats. De menys a més i tornant al més petit, igual que els diferents escenaris lumínics de l’habitació, d’acord amb l’humor dels hostes allò allotjats, es traslladen a les zones de circulació per a participar en la seva configuració lluminosa canviant, així també la mateixa llum pot ser advertida des del carrer per a, per què no, fer al vianant una mica partícip del lloc del viatger.

Primer es plantegen una sèrie de premisses de les quals partir i que suposadament han de dirigir la investigació.
Les premisses, independentment del que realment es vulgui proposar des de la part dirigent, són interpretades per l’executant, un servidor, de la següent manera:
Es té una massa o quelque chose que envolta el moll de l’assumpte o el centre en qüestió. L’objectiu és accedir a allò embolicat, com fer-li arribar la llum, com multiplicar-la i com dividir-la. El següent pas serà com aturar aquesta llum i com distribuir-la.
La mateixa estratègia podria ser aplicada tant a la llum com a l’olor, al so i a la humitat. Immediatament apareixen imatges, molt abans de començar a modelar. Aquesta és la primera acusació de poc rigor, doncs es creu, des de la part dirigent, que l’executant pretén anar a buscar aquests objectius independentment del procés. Però la curiositat no vol saber res del control racional i serà per aquests usos i costums que va acabar matant al gat. Meu.

Es pensen 4 línies d’actuació.
La massa i les seves esquerdes. El burxar, l’esculpir i el tenir una visió de superman que permet veure a través fins hi tot de la kryptonita. Segona recriminació pel cúmul aparentment sense sentit d’accions i adjectius que denoten tendència a l’escapisme i falta de compromís. Material: cera.
La boca hipòstila o la sala desdentegada, que el ‘desdentada’ del castellà original d’aquest informe no sonava tant bé, i que més que una línia d’actuació és un dibuix on la massa es dóna per acumulació d’elements que es fan evidents per l’absència d’alguns o molts d’ells allí on s’esperaria trobar-los. Material: cartronet.
L’eclipsi del colador, que neix del pensar que la lluna és travessada per tubs, forats o similars que provoquen que l’intent del satèl·lit d’aturar els rajos del Sol en el seu camí cap a la Terra sigui un fracàs de proporcions còsmiques que es torna en l’èxit de febre del dissabte a la nuit. Material: alginat.
El motor del Cherokee o de com una tal acumulació d’elements dispars formen a la vegada el contingut i el continent. O sigui, que segons quant de ficat hi estiguis no saps si l’embull està amagat o l’embull amaga. Sempre li ha sorprès a l’executant el fet que malgrat ser una població d’elements exempts els uns dels altres no passi ni una ona corpuscle de llum. El motor del Seat Marbella no val. Material: Internet.1. La massa i les seves esquerdes
La primera acció consisteix, el dijous a les 15:00, en baixar a un comerç regentat per orientals i buscar cera, espelmes, uns ciris. Se n’escullen de dos tipus. Un crida l’atenció pel color i la mida. L’altre no crida cap atenció, simplement s’adquireix per ser blanc i a veure què passa. El dependent diu que aquest segon és molt maco i molt barat, assenyalant amb el dit una aparentment inútil base metàl·lica que vol fer de peu d’espelma.
U. La gran, ciri, és circular, verda, en alguns punts sembla translúcida però no es pot demostrar, potser és només una il·lusió. I fa olor. Té tres blens, és a dir que pot acollir tres flames alhora. L’executant la mira i ensuma. Agafa unes pinces i extrau netament dos feixos de filets, aconseguint deixar un túnel que travessa totalment el ciri. El tercer no surt, llavors s’encén i la cera es desfà. Amb paciència potser també acabaria travessant tot el ciri.
Conclusió: Sobre la llum: la massa pot no ser opaca i, si es pressiona l’executant, es podria dir que ella mateixa por donar llum (l’espelma). Sobre l’olor: el mateix material desprèn olor que no ha estat afegit a ell sinó que forma part de les seves característiques pròpies i pot ser excitat, és a dir que d’alguna manera pot ser dosificat. Sobre l’accés: l’espelma o ciri es perforat per subtracció, eliminant algun dels seus components (els feixos de fils).
Dos. Les espelmes petites. Es treuen del seu embolcall, paper de cel·lofana, llacet blau, banda blancblava apericada. S’observen detingudament els anteriors elements i com que a l’executant no se li acudeix res s’envien a la paperera. Es procedeix amb pinces a repetir l’acció extractiva, en un cas amb èxit, es fracassa en l’altre. Aquesta vegada no aconseguim el túnel total. L’executant es fa d’un cutter i intenta seccionar una de les espelmes, sorpresa: una paret externa i un interior, una de cera que dóna la forma i cobreix l’exterior, i un interior d’un material bastard que funciona de farciment. Ens fem d’un soldador d’estany i es procedeix a fondre el farciment per a després tornar a recompondre la pell. Abans ple, ara buit.
La cera que es fon es solidifica ràpidament. Es fa un recipient on es va deixant caure. Es practiquen algunes perforacions en el recipient per aconseguir que sigui estable sobre la taula però, oh sorpresa, la cera s’escapa parcialment fins que ella mateixa tanca els orificis. Una manera de morir d’èxit.
Una vegada tenim la massa buidada, mirem a contrallum i veiem poc. Anem a perforar. Busquem un adminicle que ens permeti realitzar perforacions de petit diàmetre i trobem una vareta de llautó. L’escalfem i ens entretenim una estona foradant una de les parets de l’espelma. Construïm una plantilla per a treure-li arbitrarietat al procés, però de fet la plantilla està feta amb la lleugera intenció de crear dues zones abundantment perforades i la resta menys i un tant ad libitum. L’altra cara la perforem directament amb el cap candent del soldador.
Conclusió: Les perforacions descobreixen el gruix de les coses i també ens fan pensar en el darrera i en l’existència de llocs a l’altre costat. Donant lleugers cops també es descobreix que pot haver-hi alguna cosa a l’altre costat, en comptes de sonar a buit alguna vegada podria escoltar-se un ària.

2. La boca hipòstila o la sala desdentegada
U. Es procedeix a densificar per addició. Es pretén seguir un patró tridimensional, per dalt, per baix, a dreta i a esquerra. S’estableixen plans horitzontals de cartronet que s’uneixen entre ells mitjançant tres peces de 2 gruixos diferents. Cada pla tindrà com a mínim dos trios de peces de diferent longitud que l’uniran amb dos plans a diferent distància. Tres plans són perforats amb orificis circulars. Els grups de peces verticals defineixen diferents àrees a la manera de gàbies on es col·loquen petits trossos de ‘paper d’alumini’. Es bufa i el paper es belluga i sona.
Conclusió: l’addició d’elements i els orificis practicats defineixen zones però sense delimitar-les, a més, les obertures que s’obren sobre el mateix espai ajuden a enredar la percepció. Es guanya en joc. Els plans acompanyen la llum, especialment quan estan associats a una perforació. Les perforacions a diferents nivells poden no estar encarades, la llum arriba de forma més indirecta i es fa més complexa la percepció de l’espai.
Dos. Entre la massa, la densificació per addició i preveient que la Lluna és un colador es perforen diferents làmines. Es defineixen determinades àrees a perforar en abundància però sense buscar la coincidència perfecta d’orificis entre les diferents làmines. Dues làmines són folrades en una de les cares amb ‘paper d’alumini’ llis, una tercera ho és amb ‘paper d’alumini’ prèviament arrugat. Es construeix una base amb ranures a diferents distàncies, unes paral·leles, altres no, per a poder col·locar les làmines i veure l’efecte dels orificis-gelosia no encarats.
Conclusió: L’addició densifica però la multiperforació dóna aire, no és una densitat que ofegui. La qualitat de la gelosia no té per què ser constant, pot ser alterada. Els murs poden estar vius, la llum, la percepció poden ser alterades a voluntat o aleatòriament o controlades per un ordre complex (el dia, per exemple).

3. l’eclipsi del colador
La Lluna és un colador. En 1, teníem una massa en la que practicàvem diverses operacions, ara anirem a la inversa (l’executant diria ‘una mica a la inversa’, sabent que la part dirigent considera l’expressió com una mostra d’inseguretat) i es pensaran les incisions o perforacions amb anterioritat. S’usa un material líquid d’enduriment ràpid i user friendly, l’alginat, i materials translúcids també comestibles: llaminadures, gominoles. També d’aquesta manera es genera una mica d’expectació. Es fan vàries proves. A. Es col·loquen llaminadures de diferents colors en contacte amb l’encofrat (un got de plàstic), es controla la seva posició amb agulles de cap. Algunes llaminadures es col·loquen per a quedar a diferents distàncies del perímetre. B. Es fan ‘ponts’ enfilant llaminadures de costat a costat, es controla la posició amb agulles de cap. Es procura que les llaminadures de la broqueta tinguin diferents colors. L’executant es punxa vàries vegades. C. Es col·loquen diversos tubs, controlant la seva posició amb agulles de cap, que travessaran la massa. D. Es tornen a col·locar diversos tubs, alguns massissos. A la part interna s’hi encabeixen llaminadures, unes en contacte simple amb els tubs, altres travessades pels propis tubs.
Es pot observar com la llum travessa seguint el camí acolorit de les llaminadures. Al mirar per alguns tubs es percep al fons un color. Sembla començar un procés de dissolució de les llaminadures, potser al reaccionar amb l’alginat.
Conclusió: La intuïció d’elements ‘aparedats’ dóna sensació de gruix a la matèria. La llum pot ser distribuïda, però a la vegada se li pot donar un cert equipatge per a que ens el porti cap a l’interior. Es pot pensar també en l’encofrat desaparegut en comptes de l’encofrat perdut, una tècnica un tant de constructor de piràmides o l’usar com a pes mort el gel en el desert del Sàhara.

4. el motor del cherokee
Busquem a internet motors, elèctrics i d’explosió, també obrim el capó d’un Cherokee Unlimited i el d’un Grand Cherokee. Aquesta vegada només mirem. Els diferents elements, tubs, caixes metàl·liques, barres, etc., entren i surten, es capbussen en l’embull de metalls i plàstics per a sortir uns centímetres més enllà, o no. Els seus límits arrodonits impedeixen que sigui percebut com una massa sòlida, tots semblen elements mil·limètricament exempts els uns dels altres.
En el camí d’investigació ens topem amb un cervell, amb totes les seves protuberàncies, el seu encefalisme, les seves ombres i zones d’activitat. Diferents segons la persona, diferents segons el Sol que més l’escalfa.
Conclusió: A vegades és difícil distingir entre contingut i continent, entre allò amagat i allò que amaga. Aquí hi ha un treball en equip.
La rugositat dóna una gran sensació de pesantor, de gravetat, especialment si predominen les formes corbes.

A mode de corol·lari:
Batiburrillu, forma bastarda, del castellà baturrillo: (de Batir, mezclar, revolver) ‘mezcla de cosas, especialmente guisados, que no dicen bien unas con otras’.// 2.coloq. ‘en la conversación y en los escritos, mezcla de cosas inconexas y que no vienen a propósito.’
Però això segons el DRAE, és clar. Perquè segons DCVB, podríem dir batibull, que és ‘conjunt de crits, soroll o coses en desorde i difícils d’aclarir (Cat.); cast. batiburrillo. Ab el batibull que allí van armar les desfregades, tot fou inútil, Oller Bogeria 183. També es diu batibull-farina amb el mateix significat. Ja us podeu pensar el batibull farina del pataco, Coromines Presons 171
Fon.: batibúλ (or., occ.); batibuλfərínə (Barc.)
Etim.: compost de bat i bull (imperatius dels verbs batre i bullir) 

Els punts de partida dels nostres projectes no són esquemes previs que determinen la forma final, sinó que constitueixen idees, conceptes, els quals generen un sistema constructiu que es va resolent per sí mateix a mida que es van cobrint les necessitats.  Així entenem com un tub, una pinça, una qualitat tàctil, un espai buit, un vis-à-vis, un moment, o una punta de coixí puguin generar tot tipus d’objectes. Només cal revisar el què significa l’objecte com a tal, les seves qualitats, i redefinir-lo. D’aquesta relectura en sorgeix una nova concepció de l’objecte i se’n deriva una nova forma.

El sistema radica en una revisió constant de la manera d’entendre les coses, reinterpretant les seves qualitats. El més important és que això significa un instrument de treball que permet afrontar el disseny a qualsevol escala, des d’una peça de joieria a un projecte urbanístic. Es comprèn així que propostes aparentment tan diverses es resolguin amb un mateix sistema: de les qualitats d’un teló i la seva arruga s’en deriva la Peça-Teló; el Termo-Pack proposa la possibilitat d’entregar un regal fred o calent; la Pica-Container reflecteix la idea que aquesta pot contenir els objectes d’higiene sense que esquitxem i embrutem; l’Arxiu-Mirador de Vilafranca és el resultat de la revisió del concepte d’arxiu, allunyant-se de la idea de contenidor horitzontal per transformar-lo en un dipòsit-vertical-mirador; les Cases-Mur i Espiral responen als condicionants topogràfics a través la seva forma mentre que la Casa-Tub respòn a la seva orientació.

El sistema pot explicar-se a través de les PARAULES-BUTXACA, aquestes idees que revisen i reentenen les qualitats per a traspassar-les als projectes. En efecte, bé podem parlar d’una butxaca, en la que la mà busca, troba, es sorpèn i descobreix. D’una simple idea, producte de l’estudi seriós de les condicions, sorgeix de manera natural la totalitat del producte, fins els detalls més ínfims.

Aquesta formula reflecteix una gran honestedat i una cura encara major envers l’objecte i el seu usuari. Deixant absolutament de banda qualsevol projecció individual sobre el disseny, aquest últim és producte, abans que tot, d’una extremada atenció a les necessitats que ell mateix demana, necessitats que es resolen en les PARAULES-BUTXACA.