Bufar i fer ampolles

TE02017LI-02-EQUIP.jpg

A vegades, només a vegades, les coses són més simples del que semblen. Fins hi tot, en certes circumstàncies ho són i ho semblen alhora. I aquí ens tens en un complex industrial que en origen estava ocupat per pellaires i ara, ja fa temps, s’ha reconvertit en un guirigall de dissenyadors, arquitectes, grafistes, fotògrafs i, agafa’t fort, gestors del coneixement. Tasca, aquesta última, que no deixa de ser un horitzó d’esperança per aquesta tan nostrada terra de pèssims gestors i pitjors gestionats. Enmig d’aquest jeroglífic, que no entén ni en putas, ens arriba un encàrrec que de fet no ho és però que ens donarà fama i reconeixements, és a dir ni una pela i la fama a casa de la mare a l’hora de menjar.
Bé, el que dèiem, que les coses, en el cas de que no siguin simples, a vegades, només a vegades, s’haurien de fer venir bé.
Estem a l’última planta d’un edifici d’un complex fabril de principis del segle XX. A causa del seu ús originari ens trobem en un gran espai rectangular amb finestres sobre les dues parets llargues, est-oest, sostres alts, diguem d’ics metres, i un terra més boterut que la platja de la Barceloneta després d’una rave de pocafeines, moderns, però pocafeines. Como som uns espaviladets i allò de pretensió la justa només ho practiquem de boquilla, ens quedem amb el que ens interessa i a tot allò que no ens agrada li fem unes sabatetes de formigó.

La primera operació va ser crear un nou terra per sobre de l’existent, però aquesta vegada pla, característica molt ben rebuda per la generalitat de la població. La segona va ser una decisió dràstica però impecable, modèstia apart: dividir l’espai en tantes funcions com se’ns demanaven. Així va aparèixer un àrea per al disseny gràfic i una segona per a estudi de fotografia, separades per una graderia dirigida al plató de fotografia que institucionalitzava el tan popular com mal pagat i pitjor vist ofici, per allò de a jornada completa, de voyeur, badoc vaja.
Però a partir d’aquí el més calent a l’aigüera, i sense que ningú ens piques a la cresta ens varem adonar que no podia ser tan simple sinó que s’havia de donar una resposta més complexa a les necessitats bàsiques de les noves funcions. Es necessitaven espais segregables, àrees que poguessin ser privatitzades, controls visuals a l’entrada… Llavors, aprofitant l’avinentesa, ens vàrem posar a cantar una cançó de taverna mentre bevíem a galet i, ara sí amb la pretensió justa, una bombeta ens va il·luminar. Bé, va ser un flash, i el que de veritat va fer és enlluernar-nos. Cagum dena.
S’havien de crear dos espais bàsics, gràfica i fotografia, i es pretenia conservar la sensació d’amplitud que tenia l’espai original. La estratègia bàsica va consistir en definir de forma subtil diferents àrees de treball, dotant-les de la infraestructura necessària sense interferir en la lectura extensiva de l’espai. En aquesta direcció es van proposar un, dos y tres moviments.

Un, el terra de la sala principal es pavimenta amb fusta en tres àrees rectangulars. Les dues que porten connexions d’electricitat i informació conviden a ser colonitzades per taules, grans taules d’estructura metàl·lica sobre les que col·locar cares pantalles d’ordinadors ben endollats i en marxa, que encara que no treballin sempre donen un aire d’activitat que agrada a la clientela. L’absència d’infraestructures a la zona central facilita que sigui conservada com a generós deambulatori que porta a l’entrada del plató de fotografia.
La necessitat imperiosa de comptar amb espais de major privacitat, per a reunions i ensabonar les jerarquies, va provocar que el paviment de fusta petrificada, al que se li havien escapat alguns zeros, es plegués allà on fes falta per a embolicar i privatitzar. Els tancaments laterals dels cubicles que van aparèixer en aquesta operació es van completar amb vidre per a no obstruir l’entrada de la llum des de les finestres, conservant alhora la visió de les parets originals de la fàbrica. És una mica com si aixequessis una catifa i t’hi posessis a sota, ja per a parlar d’assumptes delicats o perquè estiguessis cansats de la cançó enfadosa del teu company de taula, sempre que no estigui ja tot ple de les deixalles que la gent acostuma a amagar i acumular lluny de les mirades acusadores.

Dos, un parell de cortines. Ens va semblar una forma suficientment subtil de segregar parcialment, ni sempre, ni totalment, i a voluntat. Dos el·lipses de vellut es pengen del sostre. Una protegeix de les mirades dels nouvinguts, els visitants, una vegada han travessat la porta d’entrada. Pel mateix preu la cortina els ajuda a anar descobrint l’espai gradualment, sempre s’intueix que alguna cosa hi ha d’haver darrera d’una cortina, i més una que penja de tant amunt. Pocs poden evitar córrer una mica el vellut i aventurar-se dins de l’espai. Bé, això d’aventurar-se és relatiu perquè perill, el que es podria definir com a perill, ni rastre. Una vegada a l’altre costat s’extén el paviment central de fusta lliure d’objectes, amb cubicles i taules a costat i costat, i al final s’intueix el que sembla l’intent d’una segona el·lipse de vellut.

I aquí és el tres, la graderia. Com que el plató de fotografia demana unes condicions de llum i so diferents a les que necessiten les tasques de disseny gràfic i administració, s’estableix una segregació rotunda entre els dos espais. S’aprofita aquesta necessitat per a col·locar una graderia d’esquena al primer espai i que mira descarada a qui ha de ser fotografiat. La segona el·lipse torna a aparèixer en aquest segon espai, donant una certa intimitat als miralls on es prepara la fotogènia, els maquillatges i vestidures. Una vegada ben abillats i abillades, ja podran sortir per a ser immortalitzats impúdicament vestits, com s’acostuma a l’actualitat, mentre són observats i observades des de la graderia amb no pocs pensaments de característiques més aviat bàsiques per a no dir d’un primitivisme patètic.
Ocho y maaaaambo. Ahg!

Coser y cantar

TE02017LI-01-EQUIP.jpg

A veces, solo a veces, las cosas son más simples de lo que parecen. Otras incluso lo son y lo parecen. Y aquí nos tienes en un antiguo complejo fabril dedicado en origen a tareas peleteras y ahora, bueno, ya hace tiempo, reconvertido en una algarabía de diseñadores, arquitectos, grafistas, fotógrafos y, atención al dato, gestores del conocimiento. Tarea esta última que no deja de ser un horizonte de esperanza para esta nuestra tierra de pésimos gestores y peores gestionados. Y es en medio de esta marabunta, lío que no entiende ni el putas, que nos llega un encargo que no es tal pero que nos dará fama y reconocimiento, es decir ni un duro y la fama en casa de la familia a la hora de comer.
Pues a lo que íbamos, que las cosas si no son simples a veces, solo a veces, también, habría que hacerlas fáciles.
Estamos en la última planta de un edificio de un complejo fabril de principios de siglo. Debido a su uso originario nos encontramos con un gran espacio rectangular con ventanas en sus dos paredes largas, este-oeste, techos altos, equis metros, y un suelo más bacheado que la playa de la Barceloneta después de una rave de ociosos pero modernos. Como somos unos listillos y lo de ‘pretensión la justa’ es de solo puertas a fuera, nos quedamos con lo que nos interesa y a lo que no nos gusta le damos con hormigón.
La primera operación fue crear un nuevo suelo por encima del existente pero esta vez llano, característica por lo común muy bien recibida por la generalidad de la población. La segunda fue una decisión drástica pero impecable: dividir el espacio en tantas funciones como se nos pedían. Así apareció un área para el diseño gráfico y una segunda para estudio fotográfico, separadas ambas por una grada dirigida al plató de fotografía que institucionalizaba el tan popular como mal pagado y peor visto oficio, por lo de a jornada completa, de voyeur, mirón vaya.
Pero a partir de ahí nuestro gozo en un pozo, y sin que nos picaran la cresta nos dimos cuenta que nada era tan simple sino que había que dar respuesta a necesidades básicas de las nuevas funciones. Se necesitaban espacios segregables, áreas que pudieran privatizarse, controles visuales de entrada… pero como no hay mal que por bien no venga, si es que alguna vez fue mal y no fruto de nuestra perezosa inercia, nos pusimos a cantar una canción de taberna. Empinamos un poco el codo y, ahora sí con la pretensión justa, una bombilla nos iluminó. Bueno, fue un flash, y lo que hizo fue deslumbrarnos. Dita sea.
Había que crear dos espacios básicos, gráfica y fotografía, y se pretendía conservar la  sensación de amplitud que daba naturalmente el espacio. La estrategia básica consistió en definir de forma sutil diferentes áreas de trabajo, dotándolas de la infraestructura necesaria sin interferir en la lectura extensiva del espacio. Para ello se propusieron uno, dos y tres movimientos.

Uno, el suelo de la sala principal se pavimenta con madera en tres áreas rectangulares donde la posición de la tomas de información y electricidad en dos de ellas invitan a ser colonizadas por mesas, grandes mesas de estructura metálica sobre las que colocar caras pantallas de ordenadores bien enchufados y en marcha, que aunque no trabajando siempre dan un aire de actividad del agrado de los clientes. La ausencia de infraestructuras en la tira central la aboca a ser conservada como generoso deambulatorio que lleva de la entrada al plató de fotografía.
La necesidad imperiosa de contar con espacios de mayor privacidad para reuniones y agasajar a la jerarquía provocó que el pavimento de madera petrificada al que se le habían escapada más de unos pocos ceros se plegará ahí donde hiciera falta para envolver y privatizar. Los cerramientos laterales de los cubículos que aparecieron se completaron con cristal para no obstruir la entrada de la luz de las ventanas, conservando a la vez la visión de las paredes originales de fábrica. Es un poco como si levantaras la alfombra y te colocaras debajo ya fuera para hablar de asuntos delicados, ya por que estuvieras cansado de las monsergas de tu compañero de mesa, siempre y cuando no esté ya todo lleno de la inmundicia que la gente acostumbra a esconder y acumular lejos de las miradas ajenas.

Dos, un par de cortinas. Nos pareció una forma suficientemente sutil de segregar parcialmente, ni siempre ni totalmente, y a voluntad. Dos elipses de terciopelo se cuelgan del techo. Una de ellas te protege de las miradas de los recién llegados, una vez han franqueado la puerta de entrada, y por el mismo precio les ayuda a ir descubriendo el espacio gradualmente. Siempre se intuye que algo ha de haber detrás de una cortina, y más una que cuelga de semejante altura. Pocos pueden evitar el correr ligeramente el terciopelo y aventurarse en el espacio. Bueno, lo de aventurarse es relativo porque peligro, lo que se dice peligro no hay mucho. Una vez al otro lado se extiende el pavimento central de madera libre de objetos, con los cubículos y mesas a lado y lado, al final del cual se intuye lo que parece el intento de una segunda elipse de terciopelo.

Y aquí es el tres, la grada. Como el plató de fotografía pide una condiciones de luz y sonido distintas a las que necesitan las labores de diseño gráfico y administración, se establece una segregación rotunda entre los dos espacios. Se aprovecha esta necesidad para colocar una grada de espaldas al primer espacio y que mira con descaro a los sujetos fotografiados. La segunda elipse vuelve a aparecer en este segundo espacio dando una cierta intimidad a los espejos donde se preparan las fotogenia, los maquillajes y vestimentas. Una vez acicalados y acicaladas saldrán a ser inmortalizados impúdicamente vestidos, como es costumbre en la actualidad, mientras son observados y observadas desde la grada con no pocos pensamientos de características más bien básicas.
Ocho y maaaaambo. Ahg!

Kaos Lamp

TE02001VB-03-EQUIP.jpg

Click. Nothing over here, nothing over there. I can see, but I don’t quite understand.  But who wants to understand? It’s not a lamp, it’s light.  Pure and simple – when activated, it lights up objects and makes them visible. There is no defined shape, nor a privileged point of view. It lights you up in as many ways as you are able to look at it. It coyly hides its face, even from the photographer who is trying to find the ideal profile for a catalogue portrait – click, click, click.
Composed of two parts, which once switched on – click – fuse into one luminous cloud which appears to have no source. The illuminated part is a piece of glass with an elliptic base, which contorts itself through 90 degrees while diminishing in size to become a smaller ellipse, unrestricted by shape and form. The base is made of white ceramic which disappearsclick – when it gives off light.
Click and a cloud of light was created.

Làmpada Kaos

TE02001VB-02-EQUIP.jpg

Clic. Miro per aquí, miro per allí, veig però no acabo d’entendre. I qui vol entendre?… No és un llum, és una llum. Simple i pura: la seva acció il·lumina els objectes i els fa visibles. Ni hi ha una forma definida ni un punt de vista privilegiat, ella t’il·lumina de tantes maneres com tu siguis capaç de mirar-la. Nega pudorosament la seva cara fins hi tot al fotògraf que intenta trobar-li el perfil millor a  retratar pel catàleg, clic, clic, clic.
Composta de dues parts que una vegada encesa, clic, es fonen en un núvol que no sembla tenir peu. La part il·luminada és una peça de vidre de base elíptica que es regira decreixent fins a una altra elipse, menor i rotada 90 graus. No hi ha una forma que restringeixi. La  base es de ceràmica blanca que, clic, pràcticament desapareix al reflectir la llum.
Clic i es feu un núvol de llum.

Lámpara Kaos

TE02001VB-01-EQUIP.jpg

Clic. Nada por aquí, nada por ahí, veo pero no acabo de entender. ¿Y quién quiere entender? No es una lámpara, es luz. Simple y pura: su acción ilumina los objetos y los hace visibles. No hay ni forma definida ni punto de vista privilegiado, ella te ilumina de tantas maneras como tú seas capaz de mirarla. Niega pudorosamente su cara incluso al fotógrafo que intenta buscar un perfil ideal para el retrato del catálogo, clic, clic, clic.
Compuesta de dos partes que una vez encendida, clic, se funden en una nube luminosa que no parece tener pie. La parte iluminada es una pieza de vidrio de base elíptica que se contorsiona decreciendo hasta otra elipse menor y rotada 90 grados. No tiene forma que la restrinja. La base es de cerámica blanca que, clic, desaparece al reflejar la luz.
Clic y se hizo una nube de luz.

Soft

TE01005VB-03-EQUIP.jpg

A headlight is taken from a car with a retro look from an era which never really existed. The headlight is co-copied completely freely to adorn a light bulb with a smelted aluminium keel. The project, however, required a more practical co-copy of a different, spotlight made of plastic, supposedly a best-seller, and this was dutifully taken into account during the design process. Clairvoyant minds counselled by advice from anonymous visionaries came to the fleeting conclusion that plastic looks cheap and the material must be upgraded to a higher category. This is when the aluminium casting comes back in. Although this technique remodels the design, the light is unable to disown its origins in an imaginary glutinous substance of plastic.

Soft

TE01005VB-02-EQUIP.jpg

S’agafa el focus d’un cotxe d’aire carrincló que mai hagi existit i es recopia libèrrimament per a vestir una bombeta amb un carenat de fosa d’alumini. L’encàrrec volia una recòpia, més pràctica, d’un focus de plàstic, by others, que gaudia ja d’un suposat èxit al mercat, observació que va ser obedientment tinguda en compte en el procés de disseny. Ments clarividents assessorades per consells de savis anònims van arribar a la fugaç conclusió de que el plàstic fa barato i que al material se li havia de donar algun títol nobiliari. Llavors va ser quan va aparèixer la fosa d’alumini, que encara que recondueix el disseny no pot renegar dels seus orígens ben relacionats amb una imaginada pastositat del plàstic.

Soft

TE01005VB-04-EQUIP.jpg

Se coge el foco de un coche de aire retro que jamás ha existido y se cocopia libérrimamente para vestir una bombilla con un carenado de fundición de aluminio. El encargo quería otra cocopia, más práctica, de un foco de plástico de supuesto éxito en el mercado y que obedientemente fue tenido en cuenta en el proceso de diseño. Mentes clarividentes asesoradas por consejos de sabios anónimos llegaron a la fugaz conclusión de que el plástico hace barato y que había que ascender al material. Entonces es cuando aparece la fundición de aluminio, que aunque reconduce el diseño no puede renegar de sus orígenes relacionados con una imaginada pastosidad del plástico.

Who’s the Princess?

TE04002CB-09-EQUIP.jpg

Does anyone actually know if there was a real princess behind the name of the well-known Barcelona street, Calle de la Princesa ? Of course there was, H. R. H. Isabel de Borbón y Borbón, Princess of Asturias, a twice recognized first heir to the throne of Spain who never actually reigned. She knew very well the difference between a stately queen and a princess of the people and she was very much the latter. A true people’s princess who became very popular, pure Madrid, the city which nicknamed her “la chata”. If we come back to Barcelona, a city with the noble title of Condal incidentally, a very non-specific name was given to the street which followed on from Calle Fernando – De la Princesa, or Princess Street. The decision was probably inspired by a touch of republicanism. Using such a non-specific name avoided saying which of the many well-known princesses it so graciously referred to. It’s not a bad way of giving a nod to all those playing a minor role throughout history, a practical solution which appeases everybody – streets, avenues and drives named after unspecified generals, primates and supreme commanders. When you come up against so many different interests, a right balance must be struck where you will unavoidably annoy everybody to a certain extent, but you don’t lose sense of what you want to achieve. In other words, the same applies to everybody, lump it or like it.
Where Calle de la Princesa meets the Ciutadella Park, the first floor of a solemn, bourgeoisie type building is being transformed into a hotel. A wide marble staircase takes us up to what was once a luxurious residence and later was uncompromisingly converted into a school. The layout bears witness to the fact it must have been run on very traditional lines. Despite such a graceless conversion, many traces of decorative cornices, carved doors and painted ceilings have managed to survive the rigours of a school regime. The concept for the present conversion is different this time as the design takes into account the interests of two distinct groups and promotes a sense of restoration.
The first group are the residents already living in the building and who will live there for the foreseeable future. From now on they will have to share with hotel guests who come to the city to relax and enjoy their leisure. The other group are the earnest champions of the scrolls, cherubs and other ornaments belonging to the heritage of a more refined age, the conservationists. Their role is to ensure we don’t forget certain parts of our history. Even though the building will need to be subdivided for its new use, the refurbishment will seek to restore the first floor to its former glory in a way which suits both interest groups.
The new structure will keep the regimented classroom layout while aiming to create little idyllic oases which give the sensation of belonging to a wide-open space. In each room the shower, wash basin and toilet will be housed in a well-defined nucleus around which a distinctive design for each individual room is based. The walls to each of the rooms will be built in accordance with the new design while respecting features from the original structure, its plasterwork and painted decoration, but without actually adhering to the same layout. Cornice strips and wall festoons will cross the new divisions, sweeping in and out of rooms, evoking their origins in more generously spaced quarters. The upper third of the rooms will be covered with mirrors. As the mirrors face one other, the scrolls, frames, cornices and parts of former walls are multiplied into infinity. The trick is in trying to create the sensation of a larger space, a stronghold of intimacy in an illusory greater living space which is now reduced from the superstructure of a distant past.
The neutrality of the semi-prefabricated nucleus and the informal design of the walls and curtains allow such echoes from the past to endure in its adornments and the illusion of a stately room, helping to create a new experience. Just like the silly idea of playing a princess from the past, even though she never actually succeeded to the throne.

Qui és la Princesa?

TE04002CB-05-EQUIP.jpg

¿Però hi ha algú que sàpiga si hi ha alguna persona sota el nom De la Princesa, carrer de Barcelona? Doncs sí, naturalment. S.A.R. N’Isabel de Borbón y Borbón, Princesa d’Astúries, hereva per dues vegades però sense arribar a regnar mai. Assabentada de que un hola Reina no és el mateix que un com estàs princesa? va insistir en el mantenir-se en el seu estat principesc. Ho era, efectivament, i molt popular, castissa de Madrid a on rebia el motiu de la chata. Però tornant a Barcelona, ciutat per cert comtal, resulta que algú, segurament adornat d’una certa malícia republicana, va decidir donar a la continuació del carrer d’en Fernando un nom tan genèric com De la Princesa, evitant per sàvia o estranya raó especificar a quina d’elles, tantes i tan admirades, es feia la graciosa referència. I és que no és mala manera de passar sense fer soroll per sobre de tots els guirigalls que la història ens porta constantment. És una idea pràctica, de gran potencialitat contemporitzadora: carrer del General, avinguda del Suprem, baixada de la Cosina. I és que quan un ha de socialitzar amb moltes sensibilitats s’ha de saber trobar el punt des del que incomodar el punt just, fonamental, i a tots, ineludible, però sense perdre caràcter. És a dir, que el café para todos generalment provoca una manca d’ajust als nens, tan sensibles i conegudíssims consumidors de Cola-cao.
Quan el carrer, De la Princesa, ja vol arribar al Parc de la Ciutadella, el pis principal d’un edifici de sòbria solemnitat burgesa vol trasvestir-se d’hotel. Allà, una amplíssima escala de marbre ens porta a la que va ser luxosa residència i que més tard va patir una remodelació per a perpetrar una escola que, si ens hem de guiar per la seva distribució, segurament practicava una pedagogia arcaica. Malgrat això, l’estat actual encara manté restes d’una decoració de cornises, portes treballades i sostres pintats que van sobreviure parcialment a la disciplina escolars. L’estratègia per al nou canvi serà ben bé una altra i es centrarà en dues sensibilitats a considerar i una sensació a recuperar.
La primera sensibilitat fa referència als veïns, persones no transitòries que ja vivien a l’immoble i que tot indica que seguiran fent-ho, encara que ara el tindran que compartir amb passavolants, ociosos i amb no poques ànsies de diversió. La segona ha de tenir en compte als primmirats defensors d’aquest patrimoni de volutes, cornises, amorets i semblants ornaments de millors èpoques. Agents amb una evident autoritat edilícia, encarregats de que no oblidem un certa interpretació de la nostra història. Entre aquests dos mons s’ha d’intentar recuperar la sensació d’estar a un gran principal malgrat la compartimentació que demana el nou ús de l’immoble.
La nova unitat ja no serà l’estança sino l’habitació. Aquesta prendrà el caràcter ordenat de la distribució en aules però amb l’objectiu de crear petits paradissos que participin de la sensació de formar part d’un gran espai. S’utilitza un nucli formalment molt definit per a la dutxa-rentamans-inodor que distribueix cada habitació alhora que la situa respecte de les altres habitacions. El tancament d’aquestes s’aixeca seguint la lògica del nou ús però conservant, que no seguint, les restes de la distribució originària i la seva decoració d’escaioles i pintures. Tirallongues de cornisa i parets que pengen travessen les noves divisions entrant i sortint de les habitacions, evocant el seu origen en cambres espacialment més generoses. El terç superior de les habitacions està acabat amb miralls que al encarar-se repliquen repapiejant aquelles volutes, marcs, cornises i antigues parets que encara es conserven. El truc busca despertar la sensació de que s’està en un espai major, un reducte d’intimitat en una suposada gran estança que ara es veu reduïda a superestructura d’un passat.
La neutralitat del nucli semiprefabricat i l’informalisme de parets i cornises deixa subsistir aquests ecos un tant històrics que porta la ornamentació i el miratge de l’habitació senyorial, tot per aconseguir una nova experiència. Una mica la tonteria de sentir-te com una princesa antiga, encara que aquesta no acabi mai de regnar.

¿Quién es la princesa ?

TE04002CB-04-EQUIP.jpg

¿Pero alguien sabe sí hay alguna persona bajo el nombre De la Princesa, calle de Barcelona? Pues sí, claro. S. A. R. Doña Isabel de Borbón y Borbón, Princesa de Asturias, heredera por dos veces pero sin llegar a reinar nunca. Sabedora de que un hola Reina es muy distinto a un ¿cómo estás princesa? se ratificó con insistencia en ese su estado principesco. Lo era, efectivamente, y muy popular, castiza de Madrid donde la moteaban como la chata. Pero volviendo a Barcelona, ciudad por cierto Condal, resulta que alguien, seguramente pellizcado de cierto republicanismo, decidió dar a la continuación de la calle de Fernando un bien genérico nombre, De la Princesa, evitando por sabia o extraña razón especificar a cual de ellas, tantas y tan mentadas, se hacía la graciosa referencia. Y es que no es mala forma de pasar de puntillas por encima de todos los embolados que la historia nos trae constantemente. Es una idea práctica, de gran potencialidad contemporizadora: calle del General, avenida del Supremo, bajada de la Prima. Y es que cuando hay que lidiar con muchas sensibilidades hay que saber encontrar el punto desde el que incomodar lo justo, fundamental, y a todos, ineludible, pero sin perder carácter. Es decir, que el café para todos generalmente sienta mal a los niños, archireconocidos amantes del Cola-Cao.
Y cuando la calle, De la Princesa, da al Parc de la Ciutadella, el piso Principal de un edificio de sobria solemnidad burguesa se afana a convertirse en Hotel. Una amplísima escalera de mármol nos conduce a la que fue lujosa residencia y que más tarde sufrió una remodelación sin contemplaciones para perpetrar una escuela que por su distribución debía de seguir una pedagogía arcaica. A pesar de ello, el estado actual aún muestra trazas de una decoración de cornisas, puertas labradas y techos pintados que sobrevivieron parcialmente a los rigores escolares. La estrategia para el nuevo cambio será otra, y está configurada por dos sensibilidades a considerar y una sensación a recuperar.
Una de ellas se refiere a los vecinos, personas no transitorias que ya residían en el inmueble y que todo indica que van a seguir haciéndolo, aunque ahora tendrán que compartirlo con gentes pasajeras, ociosas y con no pocas ansias de diversión. La otra ha de tener en cuenta a los celosos defensores de ese patrimonio de volutas, cornisas, amorcillos y demás ornamentos de mejores épocas. Agentes de una cierta autoridad edilicia, encargados de que no olvidemos una cierta interpretación de nuestra historia. Entre estos dos mundos se va a intentar recuperar la sensación de estar en un gran principal a pesar de la subdivisión que requiere el nuevo uso del inmueble.
La nueva unidad tomará el carácter ordenado de la distribución en aulas pero con el objetivo de crear pequeños paraísos que participen de la sensación de pertenecer a un gran espacio. Se utiliza un núcleo formalmente muy definido para la ducha-lavamanos-inodoro que se acomoda en cada habitación para distribuirla a la vez que marca su situación respecto a las otras habitaciones. El cerramiento de éstas se levanta siguiendo la lógica del nuevo uso pero conservando, que no siguiendo, las trazas de la distribución originaria y su decoración de escayolas y pinturas. Tiras de cornisas y paredes colgantes atraviesan las nuevas divisiones entrando y saliendo de las habitaciones, evocando su origen en estancias espacialmente más generosas. El tercio superior de las habitaciones está acabado con espejos que al encararse replican en algarabía esas volutas, marcos, cornisas y antiguas paredes ahora retazos colgantes. El truco busca despertar la sensación de que se está en un espacio mayor, un reducto de intimidad en una supuesta gran estancia que ahora se ve reducida a superestructura de un pasado.
La neutralidad del núcleo semiprefabricado y el informalismo de paredes y cortinas dejan subsistir esos ecos un tanto históricos que trae la ornamentación y el espejismo de la habitación señorial, todo ello para conseguir una nueva experiencia. Un poco la tontería de sentirte como una princesa antigua, aunque ésta nunca acabe de reinar.

Weird situation

TE03005MU-03-EQUIP.jpg

WEIRD PLACE We are in Santa Margarida de Montbui, not far from Barcelona, South West Europe, in the Iberian Peninsula. It is a town surprisingly oriented to north, on a steep plot facing the town and leaving behind, at the very top and on the south side, a forest of pine trees and bushes. The access is placed on this north side, at the bottom of the slope, on a winding road like many others in town. We rebel at that given situation turning round to face south, looking to the top to the forest, and in order not to end with the mountain sanding our faces we sculpt a multilayered garden and provide an exit for every floor.

TAKE ADVANTAGE OF THE ADVERSITIES The very one strategy is to rethink the situation using its own adverse conditions to change them. With a single movement we deal with the construction technique to achieve functional goals. The aim is to turn the other way round the situation with a meaningful process to change a given situation, considering it not just a problem but an opportunity. The process should contain the final objectives.
We have two families of adverse situations. Ones are orographical, the other are legal but both invite to perform a gesture. On the orographical side we have a plot steeping north that suggests us to climb and surprisingly to live in a wall. On the legal side, planning regulations state that just a ground and a first floor are permitted, to tackle that we will propose to live in a hood.

A GESTURE On the manner of the torero that moves slightly to avoid the horn and tenses the muscle just at the very appropriate moment to stay at that distance that mingles with maximum danger, a movement that places him in front of himself. On the same way, the retaining walls twist in a game of concavo-convex that holds back the earth, retain it and protect us from the weather hassle. The house stays alone, finding its place and then starts to climb the mountain marking its own territory. Two walls that change from retaining walls to roof surface define the construction.

TO CLIMB Benefit from the sheer slope can mean a direct access to the garden from each floor. Three floors, three garden levels. The retaining walls grow multiple and extend their limbs digging here and there making possible this direct access from each floor. A garden for every floor.

LIVING IN A WALL The two retaining walls define the spaces to live in. Walls allowing the dwelling to fit in their concavity and holding up the earth behind with the convex side. Both walls fold to shape the roof but eluding to meet each other leaving a split to look through. Thanks to that the living room and kitchen face the garden and the forest on the south side through a glass façade. This so called living floor is under a sort of hood defined by one of the walls and looks over the roof that forms the second retaining wall over the bedrooms. The house seeks its own reflection.

TO BE HOODED Planning Regulations allow to build a ground and a first floor but to face south we need to climb further up. Then we decide to play with the rules and study heights and floors, and being a little curious we find a special level: the garret. The north wall bends longitudinally and folds vertically to become roof for the living room placed immediately under it. Comfortably seated in that living room, now a generous garret, we take a look over the second hood covering the bedroom area and the studio. Those two hoods agree to leave a long open strip to allow views over the garden and forest.

Lloc estrany

TE03005MU-02-EQUIP.jpg

LLOC ESTRANY Estem a Santa Margarida de Montbui, una població estranyament orientada a nord, en un solar en fort pendent que baixa cap al poble deixant enrera, al cim i a sud, una pineda amb abundant població de plantes herbàcies i arbustives. A nord, a baix, tenim l’accés a la vivenda, des d’un carrer que, com la majoria dels del poble, puja fent ziga-zagues. Refusem l’obediència a aquesta situació constituïda i donem l’esquena al poble… per mirar a sud, cap amunt, cap al bosc. D’aquesta manera també evitem fotre’ns de lloros amb la muntanya fent-nos-hi un lloc a mossegades i escalant-la per aconseguir que cada planta tingui una sortida a nivell de jardí. Un nivell, un jardí.

APROFITAR UNA SITUACIÓ ADVERSA L’estratègia és rumiar una mica i aprofitar les pròpies condicions adverses per a canviar-les. En un sol moviment es pretén donar resposta tant a la tècnica constructiva com a la intenció. Es a dir, aconseguir que ni el procés per a fer aquest canvi sigui un mer camí cap als nostres objectius ni que la situació que es vol girar sigui només un problema. El procés ha d’incloure les intencions finals. Resumint: tenim dues famílies de situacions adverses, unes són físiques i les altres legals, però totes conviden a realitzar un GEST. En el primer grup, el de les físiques, tenim un solar amb un fort pendent orientat a nord, que ens portarà a ESCALAR i a VIURE DINS UN MUR. La segona situació incòmode, d’ordre legal, la defineix una normativa que ordena i mana que només es construeixi planta baixa més pis, el que ens portarà a VIURE SOTA CAPUTXETES.

UN GEST Una mica a la manera del torero, que s’aparta l’imprescindible per a no ser banyegat i mou el muscle just en el lloc adeqüat per mantenir-se a la menor distància possible del màxim perill. És un moviment doble, construït per dos murs que girant contenen les terres i doblegant-se fan la coberta, descansant només quan ens deixen la casa tota ben orientada de cara a sud.

ESCALAR Aprofitar l’adversitat d’un fort pendent vol dir que el mur de contenció es faci múltiple i llançi petites extremitats que, apartant la terra ara aquí, ara allà, ens ajudin a escalar i aprofitar el pendent per donar a cada planta, i són tres nivells, un accés directe al terreny.

VIURE DINS UN MUR Els dos murs de contenció defineixen els espais que s’han d’habitar. Els murs es corben per a que la concavitat aculli la vivenda i la convexitat aguanti les terres. El mur que neix de contenció es plega per a formar la coberta, en realitat dos murs que tot hi buscar-se no es troben mai i deixen una obertura per la que la sala d’estar i la cuina dominen el jardí, i el bosc, i les vistes a sud. Aquesta és llavors una façana envidrada que corre longitudinalment aprofitant l’intent infructuós dels dos murs per a trobar-se. La planta d’estar queda sota la coberta que defineix un dels murs sobre la primera crugia i mira sobre la coberta que el segon mur defineix sobre la planta de les habitacions. La casa es mira a si mateixa.

ESTAR SOTA CAPUTXETES Les regles del joc, la normativa, parlen d’una planta baixa més pis, però nosaltres necessitem pujar per poder mirar a sud i acostar-nos a la pineda. Ens replantegem els nivells i xafardejant descobrim les golfes, sempre a sota de la coberta. Així, el mur que defineix la façana a nord es vincla longitudinalment i corba verticalment per a fer de sostre del que serà l’estança principal de la casa, immediatament sota la coberta i orientada a sud, mirant cap a la pineda. És com estar sota una caputxeta. Des d’aquí veiem la segona caputxeta cobrint la crugia de l’estudi i de l’habitació principal. Les dues caputxetes es dobleguen a diferents nivells deixant aquella escletxeta longitudinal per la que la casa mirarà. A sud. Cap a la pineda.

Lugar extraño

TE03005MU-01-EQUIP.jpg

LUGAR EXTRAÑO Estamos en Santa Margarida de Montbui, una población extrañamente orientada a norte, en un solar en fuerte pendiente que desciende hacia la población dejando atrás, en la cima y a sur, un bosque de pinos y un sotobosque abundante. A norte, abajo, tenemos el acceso desde una calle que, como la mayoría de las del pueblo, sube zigzagueando. Nos rebelamos contra la situación dando la espalda a la población para mirar a sur, hacia arriba i hacia el bosque, y al mismo tiempo evitamos darnos de bruces con la montaña acomodándonos a dentelladas y escalándola de manera que ahora cada planta tiene una salida al nivel del jardín. Un nivel, un jardín.

APROVECHAR UNA SITUACIÓN ADVERSA La estrategia es repensar la situación aprovechando las propias condiciones adversas para cambiarlas. En un solo movimiento se pretende dar respuesta tanto a la técnica constructiva como a la intención. Se intenta dar la vuelta a la situación consiguiendo que ni el proceso para hacerlo sea un mero camino hacia nuestros objetivos ni que la situación a cambiar sea solo un problema. El proceso ha de incluir las intenciones finales. Tenemos dos familias de situaciones adversas, unas son físicas y otras legales pero todas nos invitan a realizar UN GESTO. En el primer grupo tenemos un solar con una fuerte pendiente orientada a norte, que nos abocará a ESCALAR y a VIVIR DENTRO DE UN MURO. La segunda situación incómoda la define una normativa que ordena y manda que solo se construya planta baja más piso, lo que nos lleva a VIVIR BAJO CAPUCHILLAS.

UN GESTO Un poco a la manera del torero que se aparta lo imprescindible para no ser empitonado y mueve ese músculo justo en el lugar y momento adecuado para mantenerse a la menor distancia posible del máximo peligro, un movimiento que lo coloca de cara a sí mismo. Y de esta manera los muros de contención se contorsionan en un juego de cóncavos y convexos que aparta las tierras, las contiene y nos protege de las inclemencias del tiempo. Definida por dos muros que nacen de contención y se van paulatinamente liberando de esas responsabilidades hasta llegar a curvarse para formar las cubiertas, la vivienda se coloca ella solita, se hace un sitio y entonces gira, escala la pendiente y marca su propio perímetro.

ESCALAR Aprovechar la adversidad de una fuerte pendiente quiere decir poder dotar a todas las plantas, y son tres niveles, de su acceso directo al terreno. El muro de contención se hace múltiple y lanza pequeñas extremidades que, apartando la tierra ahora aquí, ahora allí, hace posible el acceso directo al terrreno desde todas las plantas.

VIVIR DENTRO DE UN MURO Los dos muros de contención definen los espacios a habitar. Los muros se curvan para que la concavidad acoja la vivienda y la convexidad sostenga las tierras. Los muros de contención se pliegan para formar la cubierta pero aunque se buscan el uno al otro no llegan a encontrarse y dejan una rendija por la que desde la sala de estar y la cocina se domina el jardín y el bosque y las vistas a sur. Es una fachada vidriada que corre longitudinalmente aprovechando el intento infructuoso de los dos muros por encontrarse. La planta de estar queda bajo la cubierta que define uno de los muros sobre la primera crujía y mira sobre la cubierta que el segundo muro define sobre la planta de las habitaciones. La casa se mira a sí misma.

ESTAR BAJO CAPUCHILLAS Las reglas del juego hablan de planta baja más piso, pero nosotros necesitamos subir para poder mirar a sur y acercarnos al bosque de pinos. Nos replanteamos los niveles y curioseando descubrimos el desván gatero, ahí bajo la cubierta. Así, el muro que define la fachada a norte se curva longitudinalmente y dobla verticalmente para hacer las veces de techo de lo que será la estancia principal de la casa, inmediatamente bajo la cubierta y orientada a sur, mirando hacia el pinar. Desde aquí oteamos la segunda capuchilla cubriendo la crujía del estudio y de la habitación principal. Las dos capuchillas se doblan a diferentes niveles dejando ese resquicio longitudinal por el que la casa mirará.

Daddy, whassat?

TE02012MM-07-EQUIP.jpg

From the motorway we can see something new shining, there, there! At the entrance to Sabadell. Daddy, whassat? A bit concealed by the protection barriers of the road on which we are driving, both when going and when coming, there it stands, this thing that is drawing our attention. Until one day we drive into Sabadell. Stuck in the great queue of cars that are tiredly advancing, the occupants of the vehicles while the time away looking for something. It is the peculiar way we now have of entering cities. The hum of vehicles on the motorway behind us reminds us of the yearned-for speed at which we came, and now in front of us we see the great façade of a species of heavy metal shutter that is concealing something from us.

The intervention takes place in the city of Sabadell, an industrial textile centre in the vecinity of Barcelona. Specifically it is located in the industrial development by the south entrance to the city, in full view of the drivers on the Barcelona-Terrassa dual carriageway, next to the aero-drome. This is the last plot remaining in a built-up block with terraced constructions fronting the streets of Bernat Metge and Joan Costa i Deu, with a surface of just over thousand square meters of façade giving on to these two streets. We are on a half-built plot partially occupied by three bays with a metal structure, one of them with a greater centerline with tahn the other two. All this must be turned into premises for a high-end car dealer.

First we COMPLETE, a decision that entails a twist in order to face everyone driving along the motorway or entering the city of Sabadell. The original buildings are extended in two directions: the longitudinal extension of the three existing bays and the construction of half a bay in one of its two laterals, right up to the boundary with the street. In the first zone the peaked roof typology is maintained, with the addition of a series of perversities to permit natural light to penetrate. Come and see. To this end we adopted two different project mechanisms: where we want to gain height for the space immediatly below, we extended the ascending slope up to the necessay height and then completed the other slope in a symmetrical manner. A point of greatest heigh thus appears. The second mechanism is used to build half a flat roof that opens the way for the light that floods in through the other half, which does conserve the original slope. A point of lower heigth thus appears. Alternating slopes and planes on a diagonal allows us to keep the unity of the enclosure, where stretches of lesser greater height appears as rhythmical anecdotes. The metallic trusses that extend the bays rest on two concrete porticoes in the central part and metallic pillars in the ends. In the second zone, a metallic structure supports a roof that ascends when it approaches the street and ends up by crowning the façade with a curved line. This is the display space for the vehicles, where the metallic summers bridge the existing span between a line of steel pillars ant the continuous and self-supporting structure of the façade. The final manipulation of this space seeks the degree of comfort one might expect from a drawing room, a car sitting smoothly on a rug.

Then we DISTRIBUTE, and an intermediate level is built inside the original bays with a horizontal forging and concrete pillars parallel to the existing metallic structure. The height is determined by the requirements of the activities that take place on the ground floor. On the second level is a car park for the staff and the management and administration offices. Ont the entrance leval are the workshops, storerooms, after-sales services, sales and display space.

Thirdly, we COMMUNICATE, which means returning to the initial movements. The aim is to shape a façade that will transform the building into an advertisement of itself. Daddy, whassat? A metallic structure was erected to hold two shells. By means of fibre cement plates, the enclosure is built to make the building watertight and to finish the inside. The second one, more external and not waterthight, is made from mechanised stainless steel panels installed longitudinally, parallel to the streets and road. This curtain of waves shrinks at certain points to mark the accesses and to give a view of the car display zones. The ratio of scale between the open glazed parts and the curtain of waves insinuates two distances from which to perceive the building: one from the motorway and road, in movement, and another one a few meters from the building, static, from street level. The middle point is a no-man’s-land. You are either far away, reading an advertising hoarding, or in front of the cars on display, about to walk into the building. The clue to interpreting the shape is provided by the protection barriers of the motorway, from where one has privileged views of the building. A fleeting brightness.

Papa, què’s allò?

TE02012MM-06-EQUIP.jpg

Des de l’autopista veiem una altra vegada brillar alguna cosa a l’entrada de Sabadell. ¿Papa, què’s allò? Una mica tapat per les biones de protecció de la via per on circulem, tant si anem com si venim, allà queda aquella cosa que ens crida l’atenció… Fins que un dia entrem a Sabadell. Una gran cua de cotxes avança lentament, amb els ocupants entretenint l’espera i el pausat moviment amb mirades a costat i costat, com buscant descuidadament alguna cosa. Tot una mica a la manera d’una marca d’entrada a la ciutat. El so de la velocitat dels vehicles de l’autopista ens recorda allà d’on venin i visible des de la carretera, una gran façana d’una espècie de pesada gelosia metàl·lica ens amaga alguna cosa que s’entreveu.
De tant en tant, i quan el Sol ja ha caigut i els fars d’un cotxe encerten la façana darrera d’aquesta gelosia, es disparen mil i una puntes de llum.

La intervenció es troba a la ciutat de Sabadell, centre industrial tèxtil a les rodalies de Barcelona. Concretament s’ubica a un polígon industrial a l’entrada sur de la ciutat, a la vista dels conductors que circulen per l’autovia Barcelona-Terrassa i al costat de l’aeròdrom. Es tracta de l’últim solar que quedaba en una illa edificada amb construccions entre mitjeres i ordenades de cara al vial, definida pels carrers Bernat Metge i Joan Costa i Deu, d’una superfície aproximada de 4.120 m2 i amb 120 m de façana als dos carrers.
Ens trobem amb una parcel·la mig construïda i parcialment ocupada per tres naus d’estructura metàl·lica, una d’elles de crugia d’amplada major, i s’ha de construir un concessionari de vehicles de gama alta.

Primer COMPLETEM, i la decisió implica girar-se per posar-se de cara a la vista dels conductors. Hi ha dues zones d’expansió: la continuació longitudinal de les tres naus existents i la construcció de mitja nau a un dels costats fins arribar al límit de carrer. En la primera zona es continua amb la tipologia de coberta a dues aigües però es practiquen una sèrie de perversions a la nova teulada per a permetre l’entrada de llum natural a l’interior. Es segueixen dos mecanismes: quan es vol guanyar alçada per a l’espai immediatament inferior es continua el pendent ascendent fins a l’alçada necessària i llavors es completa l’altre vessant de forma simètrica. Apareix un punt d’alçada major. El segon mecanisme construeix una mitja coberta plana que obre el cami a la llum, que entra lliscant pel ventre de l’altra meitat que sí conserva el pendent original. Apareix llavors un punt d’alçada menor. L’alternança en diagonal del pendent amb el pla fa que es mantingui la unitat del tancament, on les parts d’alçada menor i les més altes es veuen com unes anècdotes rítmiques. Les encavallades metàl·liques que continuen les naus seràn soportades per dos pòrtics de formigó en la seva part central i per pilars metàl·lics en els seus extrems.
A la segona zona, una estructura metàl·lica suporta una coberta de pendent ascendent amb punt màxim a la línia corba que recull la façana. És l’espai d’exposició dels vehicles, on jàsseres metàl·liques salven tota la llum que va d’una filera de pilars metàl·lics fins a l’estructura contínua i autoportant de la façana.

Després DISTRIBUÏM, i es construeix dins les naus originàries un nou nivell amb un forjat de formigó sobre una estructura de pilars de formigó paral·lela a la metàl·lica existent. L’alçada ve marcada per les necessitats de les activitats dudes a terme a la planta baixa. La manipulació final d’aquest espai busca el confort que es podria esperar d’un ambient familiar. Un saló dins un gran espai. Un cotxe suaument aturat sobre la catifa de casa.

En tercer lloc COMUNIQUEM, que significa la tornada als moviments inicials. Es tracta de conformar una façana que converteixi l’edifici en un anunci de sí mateix, ¿Papa, què és allò? S’aixeca una estructura metàl·lica per a rebre dues envoltants. Una, més externa i no estanca, és fabricada amb planxes mecanitzades d’acer inoxidable col·locades longitudinalment, paral·leles als carrers i carretera. La pista per a interpretar la forma la donen les biones de protecció de l’autopista, des d’on es té una visió privilegiada de l’edifici. Aquesta cortina d’ones es plega en certs punts per a marcar els accessos a l’interior i deixar a la vista les zones d’exhibició dels cotxes. La relació d’escala entre les parts obertes, vidriades, i la cortina d’ones, insinua dues distàncies per mirar l’edifici: una des de l’autopista i carretera, en moviment, i una altra ja a pocs metres de l’edifici, estàtica i a peu pla. El terme mig és terra de ningú, o ets lluny llegint una pancarta publicitària, o ets davant els cotxes exposats, a punt d’entrar.
L’envoltant que dóna l’estanquitat es construeix amb plaques de fibrociment. Unes petites insercions de bandes fosforescents a aquesta segona pell provocaran que tot l’edifici reaccioni als fars dels cotxes que accedeixen a la ciutat sortint de l’autovia. D’aquesta manera tant durant el dia com a la nit l’edifici té un paper protagonista en el paisatge dels conductors que arriven a Sabadell.
¡Huy! ¿Papa, qu’ha sigut això?

¿Papá, quézezo?

TE02012MM-05-EQUIP.jpg

Desde la autopista vemos brillar de nuevo alguna cosa, ¡ahí, ahí!, en la entrada de Sabadell. ¿Papá, quézezo? Un poco tapado por las biondas de protección de la vía por la que circulamos, tanto si vamos como si venimos, ahí queda aquella cosa que nos llama la atención… Hasta que un día entramos en Sabadell. Metidos en una gran cola de coches que avanza con aire cansino, los ocupantes de los vehículos entretenemos la espera mirando a lado y lado, como buscando descuidadamente alguna cosa. Es la peculiar manera que ahora se tiene de entrar en las ciudades. El zumbar de los vehículos de la autopista a nuestra espalda nos recuerda, velociada añorada, de dónde venimos y ahora al tran tran vemos, ahí delante, una gran fachada de una especie de pesada celosía metálica que nos esconde alguna cosa.

La intervención se encuentra en la ciudad de Sabadell, centro industrial textil cerca de Barcelona. Concretamente se ubica en el polígono industrial en la entrada sur de la ciudad, a la vista de los conductores que circulan por la autovía Barcelona-Terrassa i al lado del aeródromo. Se trata del último solar que quedaba en una manzana edificada con construcciones entre medianeras y ordenadas de cara a la calles Bernat Metge y Joan Costa i Deu, con una superfície aproximada de 4.120 m2 y con 120 m de fachada a las dos calles.
Nos encontramos en una parcela medio construída y parcialmente ocupada por tres naves de estructura metálica, una de ellas de crujía de anchura mayor. Y todo esto se tiene que convertir en un concesionario de vehículos de gama alta.

Primero COMPLETAMOS, y la decisión implica girarse para encarar a todo aquel que circule por la autopista o entre, al tran tran, a Sabadell. Las edificaciones originales se ampliarán en dos direcciones: la continuación longitudinal de las tres naves existentes y la construcción de media nave a uno de los lados, hasta llegar al límite de la calle. En la primera zona se continúa con la tipología de cubierta a dos aguas, con el añadido de una serie de perversiones para permitir la entrada de luz natural, vengan, pasen y vean. Para ello se siguen dos mecanismos: cuando se quiere ganar altura para el espacio inmediatamente inferior, se continúa la pendiente ascendente hasta la altura necesaria y entonces se completa la otra vertiente de manera simétrica. Aparece un punto de altura mayor. El segundo mecanismo construye una media cubierta plana que abre el camino a la luz, que entra deslizándose por la otra mitad, que sí conserva la pendiente original. Aparece entonces un punto de altura menor. La alternancia en diagonal de la pendiente con el plano posibilita que se mantenga la unidad del cerramiento, donde las partes de altura menor y las más altas se ven como unas anécdotas rítmicas. Las cerchas metálicas que amplían las naves serán soportadas por dos pórticos de hormigón en su parte central y por pilares metálicos en sus extremos.
En la segunda zona, una estructura metálica soporta una cubierta que asciende al acercarse a la calle y termina rematando la fachada con una línea curva. Es el espacio de exposición de los vehículos, donde jácenas metálicas salvan toda la luz que va de una línea de pilares de acero hasta la estructura continua y autoportante de la fachada. La manipulación final de este espacio busca el confort que se podría esperar de un salón, un coche que se posa suavemente sobre una alfombra.

Después DISTRIBUIMOS, y se construye dentro de las naves originales un nuevo nivel con un forjado y pilares de hormigón paralelos a la estructura metálica existente. La altura viene marcada por las necesidades de las actividades que se desarrollan en la planta baja. En el segundo nivel se sitúa un parking para el personal y las oficinas de dirección y administración. En el nivel de entrada se organizan los talleres, almacenes, servicios de postventa, venta y exposición.

En tercer lugar COMUNICAMOS, que significa la vuelta a los movimientos iniciales. Se trata de conformar una fachada que convierta el edificio en un anuncio de sí mismo, ¿Papá, quézezo? Se levanta una estructura metálica para recibir dos envolventes. Mediante placas de fibrocemento se construye la que da la estanquidad y el acabado interior. La segunda, más externa y no estanca, se fabrica con planchas mecanizadas de acero inoxidable colocadas longitudinalmente paralelas a calles y carretera. Esta cortina de ondas se encoge en ciertos puntos para marcar los accesos y dejar a la vista las zonas de exhibición de los coches. La relación de escala entre las partes abiertas, vidriadas, y la cortina de ondas, insinúa dos distancias para mirar el edificio: una desde la autopista y carretera, en movimiento, y otra ya a pocos metros del edificio, estática, a pié de calle. El término medio es tierra de nadie, o te encuentras lejos leyendo una pancarta pubicitaria, o estás delante de los coches expuestos, a punto para entrar. La pista para interpretar la forma la dan las biondas de protección de la autopista, desde donde se tiene una vista privilegiada del edificio. Un brillo fugaz, ¿Papá, quézezo?