¿Però hi ha algú que sàpiga si hi ha alguna persona sota el nom De la Princesa, carrer de Barcelona? Doncs sí, naturalment. S.A.R. N’Isabel de Borbón y Borbón, Princesa d’Astúries, hereva per dues vegades però sense arribar a regnar mai. Assabentada de que un hola Reina no és el mateix que un com estàs princesa? va insistir en el mantenir-se en el seu estat principesc. Ho era, efectivament, i molt popular, castissa de Madrid a on rebia el motiu de la chata. Però tornant a Barcelona, ciutat per cert comtal, resulta que algú, segurament adornat d’una certa malícia republicana, va decidir donar a la continuació del carrer d’en Fernando un nom tan genèric com De la Princesa, evitant per sàvia o estranya raó especificar a quina d’elles, tantes i tan admirades, es feia la graciosa referència. I és que no és mala manera de passar sense fer soroll per sobre de tots els guirigalls que la història ens porta constantment. És una idea pràctica, de gran potencialitat contemporitzadora: carrer del General, avinguda del Suprem, baixada de la Cosina. I és que quan un ha de socialitzar amb moltes sensibilitats s’ha de saber trobar el punt des del que incomodar el punt just, fonamental, i a tots, ineludible, però sense perdre caràcter. És a dir, que el café para todos generalment provoca una manca d’ajust als nens, tan sensibles i conegudíssims consumidors de Cola-cao.
Quan el carrer, De la Princesa, ja vol arribar al Parc de la Ciutadella, el pis principal d’un edifici de sòbria solemnitat burgesa vol trasvestir-se d’hotel. Allà, una amplíssima escala de marbre ens porta a la que va ser luxosa residència i que més tard va patir una remodelació per a perpetrar una escola que, si ens hem de guiar per la seva distribució, segurament practicava una pedagogia arcaica. Malgrat això, l’estat actual encara manté restes d’una decoració de cornises, portes treballades i sostres pintats que van sobreviure parcialment a la disciplina escolars. L’estratègia per al nou canvi serà ben bé una altra i es centrarà en dues sensibilitats a considerar i una sensació a recuperar.
La primera sensibilitat fa referència als veïns, persones no transitòries que ja vivien a l’immoble i que tot indica que seguiran fent-ho, encara que ara el tindran que compartir amb passavolants, ociosos i amb no poques ànsies de diversió. La segona ha de tenir en compte als primmirats defensors d’aquest patrimoni de volutes, cornises, amorets i semblants ornaments de millors èpoques. Agents amb una evident autoritat edilícia, encarregats de que no oblidem un certa interpretació de la nostra història. Entre aquests dos mons s’ha d’intentar recuperar la sensació d’estar a un gran principal malgrat la compartimentació que demana el nou ús de l’immoble.
La nova unitat ja no serà l’estança sino l’habitació. Aquesta prendrà el caràcter ordenat de la distribució en aules però amb l’objectiu de crear petits paradissos que participin de la sensació de formar part d’un gran espai. S’utilitza un nucli formalment molt definit per a la dutxa-rentamans-inodor que distribueix cada habitació alhora que la situa respecte de les altres habitacions. El tancament d’aquestes s’aixeca seguint la lògica del nou ús però conservant, que no seguint, les restes de la distribució originària i la seva decoració d’escaioles i pintures. Tirallongues de cornisa i parets que pengen travessen les noves divisions entrant i sortint de les habitacions, evocant el seu origen en cambres espacialment més generoses. El terç superior de les habitacions està acabat amb miralls que al encarar-se repliquen repapiejant aquelles volutes, marcs, cornises i antigues parets que encara es conserven. El truc busca despertar la sensació de que s’està en un espai major, un reducte d’intimitat en una suposada gran estança que ara es veu reduïda a superestructura d’un passat.
La neutralitat del nucli semiprefabricat i l’informalisme de parets i cornises deixa subsistir aquests ecos un tant històrics que porta la ornamentació i el miratge de l’habitació senyorial, tot per aconseguir una nova experiència. Una mica la tonteria de sentir-te com una princesa antiga, encara que aquesta no acabi mai de regnar.