A vegades, només a vegades, les coses són més simples del que semblen. Fins hi tot, en certes circumstàncies ho són i ho semblen alhora. I aquí ens tens en un complex industrial que en origen estava ocupat per pellaires i ara, ja fa temps, s’ha reconvertit en un guirigall de dissenyadors, arquitectes, grafistes, fotògrafs i, agafa’t fort, gestors del coneixement. Tasca, aquesta última, que no deixa de ser un horitzó d’esperança per aquesta tan nostrada terra de pèssims gestors i pitjors gestionats. Enmig d’aquest jeroglífic, que no entén ni en putas, ens arriba un encàrrec que de fet no ho és però que ens donarà fama i reconeixements, és a dir ni una pela i la fama a casa de la mare a l’hora de menjar.
Bé, el que dèiem, que les coses, en el cas de que no siguin simples, a vegades, només a vegades, s’haurien de fer venir bé.
Estem a l’última planta d’un edifici d’un complex fabril de principis del segle XX. A causa del seu ús originari ens trobem en un gran espai rectangular amb finestres sobre les dues parets llargues, est-oest, sostres alts, diguem d’ics metres, i un terra més boterut que la platja de la Barceloneta després d’una rave de pocafeines, moderns, però pocafeines. Como som uns espaviladets i allò de pretensió la justa només ho practiquem de boquilla, ens quedem amb el que ens interessa i a tot allò que no ens agrada li fem unes sabatetes de formigó.

La primera operació va ser crear un nou terra per sobre de l’existent, però aquesta vegada pla, característica molt ben rebuda per la generalitat de la població. La segona va ser una decisió dràstica però impecable, modèstia apart: dividir l’espai en tantes funcions com se’ns demanaven. Així va aparèixer un àrea per al disseny gràfic i una segona per a estudi de fotografia, separades per una graderia dirigida al plató de fotografia que institucionalitzava el tan popular com mal pagat i pitjor vist ofici, per allò de a jornada completa, de voyeur, badoc vaja.
Però a partir d’aquí el més calent a l’aigüera, i sense que ningú ens piques a la cresta ens varem adonar que no podia ser tan simple sinó que s’havia de donar una resposta més complexa a les necessitats bàsiques de les noves funcions. Es necessitaven espais segregables, àrees que poguessin ser privatitzades, controls visuals a l’entrada… Llavors, aprofitant l’avinentesa, ens vàrem posar a cantar una cançó de taverna mentre bevíem a galet i, ara sí amb la pretensió justa, una bombeta ens va il·luminar. Bé, va ser un flash, i el que de veritat va fer és enlluernar-nos. Cagum dena.
S’havien de crear dos espais bàsics, gràfica i fotografia, i es pretenia conservar la sensació d’amplitud que tenia l’espai original. La estratègia bàsica va consistir en definir de forma subtil diferents àrees de treball, dotant-les de la infraestructura necessària sense interferir en la lectura extensiva de l’espai. En aquesta direcció es van proposar un, dos y tres moviments.

Un, el terra de la sala principal es pavimenta amb fusta en tres àrees rectangulars. Les dues que porten connexions d’electricitat i informació conviden a ser colonitzades per taules, grans taules d’estructura metàl·lica sobre les que col·locar cares pantalles d’ordinadors ben endollats i en marxa, que encara que no treballin sempre donen un aire d’activitat que agrada a la clientela. L’absència d’infraestructures a la zona central facilita que sigui conservada com a generós deambulatori que porta a l’entrada del plató de fotografia.
La necessitat imperiosa de comptar amb espais de major privacitat, per a reunions i ensabonar les jerarquies, va provocar que el paviment de fusta petrificada, al que se li havien escapat alguns zeros, es plegués allà on fes falta per a embolicar i privatitzar. Els tancaments laterals dels cubicles que van aparèixer en aquesta operació es van completar amb vidre per a no obstruir l’entrada de la llum des de les finestres, conservant alhora la visió de les parets originals de la fàbrica. És una mica com si aixequessis una catifa i t’hi posessis a sota, ja per a parlar d’assumptes delicats o perquè estiguessis cansats de la cançó enfadosa del teu company de taula, sempre que no estigui ja tot ple de les deixalles que la gent acostuma a amagar i acumular lluny de les mirades acusadores.

Dos, un parell de cortines. Ens va semblar una forma suficientment subtil de segregar parcialment, ni sempre, ni totalment, i a voluntat. Dos el·lipses de vellut es pengen del sostre. Una protegeix de les mirades dels nouvinguts, els visitants, una vegada han travessat la porta d’entrada. Pel mateix preu la cortina els ajuda a anar descobrint l’espai gradualment, sempre s’intueix que alguna cosa hi ha d’haver darrera d’una cortina, i més una que penja de tant amunt. Pocs poden evitar córrer una mica el vellut i aventurar-se dins de l’espai. Bé, això d’aventurar-se és relatiu perquè perill, el que es podria definir com a perill, ni rastre. Una vegada a l’altre costat s’extén el paviment central de fusta lliure d’objectes, amb cubicles i taules a costat i costat, i al final s’intueix el que sembla l’intent d’una segona el·lipse de vellut.

I aquí és el tres, la graderia. Com que el plató de fotografia demana unes condicions de llum i so diferents a les que necessiten les tasques de disseny gràfic i administració, s’estableix una segregació rotunda entre els dos espais. S’aprofita aquesta necessitat per a col·locar una graderia d’esquena al primer espai i que mira descarada a qui ha de ser fotografiat. La segona el·lipse torna a aparèixer en aquest segon espai, donant una certa intimitat als miralls on es prepara la fotogènia, els maquillatges i vestidures. Una vegada ben abillats i abillades, ja podran sortir per a ser immortalitzats impúdicament vestits, com s’acostuma a l’actualitat, mentre són observats i observades des de la graderia amb no pocs pensaments de característiques més aviat bàsiques per a no dir d’un primitivisme patètic.
Ocho y maaaaambo. Ahg!